Rita Levi-Montalcini, factor de creixement del coneixement
El seu vot era decisiu per a tirar endavant els pressupostos proposats pel Govern de Romà Pro en 2006, però va deixar clar que si no rebutgés la decisió d'última hora de retallar el pressupost científic, no votaria a favor. Rita Levi-Montalcini va aconseguir guanyar aquella aposta per la ciència italiana i, de pas, va enviar a la dreta de l'oposició, Francesco Storace, a herrar les oques. Uns dies abans Storace va dir que enviaria un parell de bàculs a Levi-Montalcini pel seu suport al govern i per la vostra edat. Storace creu que aquella dona era massa vella per a votar. Levi-Montalcini, no obstant això, no se sentia massa vell als 97 anys.
Petit i viu. S'aixecava tots els dies a les cinc del matí i menjava una sola vegada al dia a l'hora de menjar. “El somni i el menjar no m'interessen”, solia dir, i el treball era, per a ell, mantenir actiu el cervell, un secret per a la llarga vida. Al matí assistia a l'European Brain Research Institute creat per ell per a supervisar el treball dels joves investigadors i a la tarda treballava en la seva fundació per a obtenir beques d'estudi per a dones africanes. “Mai he emmalaltit”, deia quan anava a complir 100 anys, i deia “el meu cervell ara funciona millor que quan tenia 20 anys”.
No obstant això, als 20 anys tenia molt clar què volia fer. I tenia clar que el seu pare no anava a seguir el camí que pensava per a ell. “Vivim en un meravellós ambient familiar ple d'amor”, va escriure en la seva autobiografia, “però la nostra vida era victoriana, les decisions les prenia el cap de família, el pare”. I per al cap de família, no era bona idea que les dones realitzessin estudis superiors, ja que impedien les seves obligacions de dona i mare.
Des que era adolescent va tenir clar que mai s'anava a casar perquè no podia suportar la falta de llibertat que el matrimoni portava a les dones. Va deixar clar al seu pare que no tenia cap intenció de ser dona i mare. Encara no sabia que volia ser científic, però sabia que volia treballar per a ajudar als altres. Als vint anys va decidir fer medicina. El meu pare no el va acceptar, però no va poder parar.
Després de graduar-se en la Universitat de Torí en 1936, va començar a especialitzar-se en neurologia i psiquiatria, sense tenir encara clar si volia ser mèdic o volia investigar en neurologia. Llavors coneixeria el tema que es convertiria en la seva passió: el desenvolupament del sistema nerviós.
Hauria d'iniciar la seva labor investigadora fos de la universitat. De fet, en 1938, quan Mussolini va treure les lleis racials, va haver d'abandonar la universitat pel seu origen jueu. Llavors va decidir muntar un laboratori a la seva habitació. No necessitava molt: un microscopi, una incubadora, escalpels fets per ell mateix amb les agulles, uns ous i poc més.
El seu objectiu era comprendre com feien les neurones el camí de la medul·la a les extremitats. Va partir d'una obra del recentment llegit estatunidenc Víctor Hamburger. Hamburger va observar que si els embrions de Chita es llevaven les extremitats, les neurones que s'estaven desenvolupant cap a ells morien, i va proposar que un factor d'inducció desprès dels teixits que havien de ser innervats provocava que les cèl·lules precursores es convertissin en neurones.
Levi-Montalcini va començar a investigar aquest fenomen en el laboratori de la seva habitació. I es va adonar que en retirar les extremitats als embrions, les neurones no murían immediatament. Per contra, es creaven noves neurones, però sense poder arribar a l'objectiu, acabaven morint. Levi-Montalcini va concloure que no era un factor d'inducció el que desprenien les extremitats, sinó un factor de creixement.
Després de la guerra va tornar a la Universitat de Torí. I dos anys després, en 1947, li va arribar la invitació d'Hamburg. Va llegir l'obra de Levi-Montalcini i convidava a repetir aquests experiments junts en la Universitat Washington de St. Louis.
Va anar a passar al voltant d'un any i va passar 26. Va ser un dels temps més feliços i productius de la seva vida. Va corroborar les conclusions obtingudes en el laboratori de la seva aula i va continuar investigant els factors de creixement de les neurones. Va descobrir que els tumors també segregaven algun factor. Posteriorment, en 1953, es va unir a Stanley Cohen, i tots dos van treballar duro per a demostrar l'existència d'aquest factor de creixement. La comunitat científica estava molt inversemblant, més encara quan van dir que en el verí de serp i en les glàndules de txistu dels ratolins hi havia molts factors de creixement. En aquella època no semblava una ciència seriosa.
Però van aconseguir aïllar el factor de creixement i van veure que era una proteïna, fonamental per al desenvolupament del sistema nerviós i del sistema immunològic. Finalment, el doctorand Ruth Hogue Angeletti, dirigit per Levi-Montalcini, i Ralph Bradxshaw van aconseguir seqüenciar aquesta proteïna (en la qual Levi-Montalcini no va posar el seu nom), quan es van silenciar els últims escèptics. En 1986 Levi-Montalcini i Cohen van ser guardonats amb el Premi Nobel de Medicina pel seu treball amb factors de creixement durant tots aquells anys.
En 1962 va posar en marxa una unitat de recerca a Roma i va viure entre Roma i St. Louis fins al seu retorn definitiu a Itàlia en 1977. En 2001 va ser nomenat senador vitalici pel president Carlo Azeglio Ciampi. Aquest mateix any va fundar la Fundació Rita Levi-Montalcini, que ha concedit milers de beques a dones africanes per a estudiar. I a l'any següent, amb 93 anys, va crear l'European Brain Research Institute. “No tinc por a la mort —quan va complir 100—, sóc un privilegiat perquè he pogut treballar durant tant de temps”. Va continuar treballant amb el cap clar fins que en 2012 va morir als 103 anys.
Bibliografia:
ABBOT, A. (2009): “Neuroscience: One hundred years of Rita”. Nature 458, 564-567.
ARIAS, A. (2014): “Rita Levi-Montalcini, la tenacitat de la ‘dama de la neurona’. Múrria.
NAVIS, S.A. (2007): “Rita Levi-Montalcini (1909-2012)”. The Embryo Project Encyclopedia.
ODELBERG, W. (1987): “Rita Levi-Montalcini - Biographical”. Nobel Els Prix. The Nobel Prizes 1986.
OWEN, R.(2009): “Secret of Longevity: No Food, No Husband, No Regrets”. Excelle.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
