La vida centrada de Gisella Perl
Va agafar a les seves mans al bebè de dos dies. Va sentir temperat. Li va fer un petó, suau, en la cara suau. Va acariciar el cabell. Va ofegar. I ho va amagar sota una pila de cadàvers que esperava ser incinerat.
Gisella Perl va néixer en 1907 en Sighetu Marmatiet (llavors Hongria, ara Romania). Va ser la primera dona i primera jueva que va acabar la secundària al poble. Somiava amb fer medicina. El seu pare la va negar perquè temia que li impedís la fe i s'allunyés del judaisme. La seva filla li va seduir jurant sobre un llibre sagrat: “Prometo, vagi on vagi, i en qualsevol situació, sempre seré bon jueu i veritable jueu”.
Va complir el seu somni i es va fer ginecòleg. Estimava molt el seu treball i tenia molt bona reputació. Va treballar fins que al maig de 1944 els nazis van envair la regió. Es van emportar 13.000 jueus, la majoria d'ells a Auschwitz, entre ells Perl i el seu marit i el seu fill. La filla es va amagar a casa d'una altra família.
Acumulats en vagons de bestiar, sense aigua ni menjar, van arribar a Auschwitz després de vuit dies de viatge. Perl va ser un dels cinc metges que el Dr. Mengele va triar per a treballar al “hospital” del camp de concentració. Saber-ho li va alleujar una mica el seu disgust, esperant poder ajudar als seus companys com a metge. Però aviat es va adonar que en aquest lloc no hi havia escletxa per a l'esperança. “No et preocupis per les eines de treball —li van dir, al mateix temps que va llevar les eines que va portar—, no tindràs cap”. Ni eines, ni llits, ni embenatges, ni medicaments...
I l'escassetat d'aliments era encara més greu que la falta d'equipament. “Tenia més treball després de la distribució del menjar —recordava Perle—, havia de lligar els caps sagnants amb les costelles trencades i netejar les ferides”.
Va haver de realitzar centenars d'operacions sense anestèsia. Els dos tipus d'intervencions més freqüents eren les de les dones que partien i les de sutura de les lesions de mama. I per a això només tenia un ganivet.
Moltes vegades s'esforçava verbalment per alleujar els dolors dels malalts: “Els atenia amb la meva veu contant-los boniques històries, dient que algun dia tornaríem a celebrar aniversari i algun dia tornaríem a cantar”.
El Dr. Mengele li va ordenar que informés de totes les dones embarassades, que les portarien a un altre camp i els donarien més menjar i llet. “Encara era ingenu —escriuria Perl— per a creure als alemanys, fins que un dia em va tocar fer un encàrrec al costat dels forns crematoris, fins que vaig veure amb els meus ulls el que feien a aquestes dones. Diversos homes i dones de la SS els envoltaven i els colpejaven amb el cap i la barbàrie, els mataven, els arrossegaven tirant del pèl i els colpejaven en l'estómac amb tirs alemanys durs. I quan queien, els tiraven vius al forn crematori”.
Quan ho va veure, es va quedar clavat en el sòl, sense poder moure's, sense cridar, sense poder escapar. “A poc a poc, l'horror es va convertir en força, en força de lluita, i aquesta força em va despertar i em va donar la raó de viure. Havia de continuar viu. Era a la meva mà salvar a totes les dones que estaven embarassades en el meu camp d'un destí terrible; si no hi havia una altra manera, la vida dels seus bebès no nascuts havia estat destruïda”.
Va decidir que a Auschwitz no hi hauria més embarassades. En les nits fosques, en els racons foscos del recinte, en el sòl, brut, sense una gota d'aigua, va fer el que havia de fer. “Sempre amb presses, tot amb els meus cinc dits, en la foscor, en condicions increïbles”.
Un dia el doctor Mengele li va donar una altra ordre. Li va dir que les dones embarassades deixarien de morir i deixarien de donar a llum a l'hospital. Això sí, els nens els hauria de portar ell mateix a incinerar. Es va sentir feliç amb la notícia. Poder donar a llum en el sòl net de l'hospital era una diferència enorme per a la salut d'aquestes dones, i si alguna vegada aconseguien sortir d'allí, tindrien més possibilitats de tornar a quedar-se embarassades.
En tornar Mengele, l'hospital tenia 292 embarassades. “Es va ficar a l'agulla, a l'assot i a la pistola a la mà, i dues-centes noranta-dues dones van ser carregades en un camió i llançades amb vida a les flames del forn crematori”.
A la fi de 1944 va ser traslladat al recinte de Bergen-Belsen al costat d'altres presos. Allí va romandre fins que a l'abril de 1945 van ser alliberats pels britànics. Aviat comença a buscar família i descobreix que el seu marit i el seu fill han estat assassinats, a més d'altres familiars, veïns i coneguts.
Enfonsat, va intentar suïcidar-se. Però va fracassar i va ser traslladat a un convent francès per a completar-lo. Posteriorment es va traslladar a Nova York, on va impartir conferències sobre l'Holocaust i va recaptar fons per als refugiats. Allí va ser acusat d'ajudar als mèdics nazis i de violar els drets humans. Però, gràcies als testimoniatges de centenars de ex presidiaris que van salvar la seva vida, va demostrar que no ho va fer.
“No volia ser mèdic més, només volia ser testimoni i veu de l'ocorregut”, deia. Però finalment, en 1948, va ingressar com a ginecòleg a l'hospital Mount Sinai. Era l'única dona. Es va convertir en especialista en el tractament de l'esterilitat. Entre 1955 i 1972 va publicar nou articles sobre infeccions vaginals.
En 1978 descobreix que la seva filla estava viva i que vivia a Israel i es va anar allí. Allí va continuar, d'ara endavant, com a voluntària en un hospital acompanyant als parts.
Als Estats Units i Israel va treballar durant uns 40 anys i va ajudar a més de 3.000 nens a néixer. Va escriure en la seva autobiografia que cada vegada que entrava a la sala de parts resava: “Déu meu, em deu una vida, em deu un nen viu”.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
