I el petroli va arribar a les nostres cases...
En 1859, a Pennsylvania, els Estats Units, es va realitzar la primera perforació per a l'extracció de petroli. L'autor va ser Edwin Drake. En aquella època, el principal combustible per a escalfadors i llums era el greix de les balenes, però van començar a descendir les captures de les balenes en augmentar la demanda de combustible. Amb l'obtingut de les balenes no es podia complir la necessitat de combustible existent a Europa i els Estats Units.
En descobrir que del petroli es podia obtenir el querosè, van descobrir que era un bon substitut del greix de les balenes. A més, semblava que, a diferència de les balenes, el petroli era una matèria primera interminable. Van ser molts els que van emprendre la cerca de nous jaciments de petroli i ho van trobar: A Texas, a Pennsylvania, en la llavors Rússia, en l'est d'Europa...
Pel fet que el nombre d'extraccions de petroli estatunidencs era superior al consum intern, diverses companyies petrolíferes van començar a exportar-se a Europa. Un dels més poderosos va ser Standard Oil, John D. La companyia va ser fundada per Rockefeller. A més de l'extracció de petroli, també s'encarregaven del transport.
Per al transport s'utilitzaven inicialment cubes reciclades que es transportaven en carros, trens o vaixells. No obstant això, aviat es van adonar que no era la més adequada, i van començar a dissenyar mitjans de transport específics per al petroli, dipòsits, oleoductes i petroliers.
Com ja s'ha comentat, en aquells temps el petroli s'utilitzava per a obtenir el querosè, però en els anys XX. A principis de segle va sorgir un invent que canviaria la història: el cotxe. Veient que els combustibles més adequats per al motor del cotxe eren els derivats del petroli, a partir de llavors es van utilitzar com a combustible de tots els motors.
L'èxit del cotxe i, sobretot, del motor que movia el cotxe va ser enorme. L'exèrcit britànic, a la vista dels avantatges d'aquest motor, va iniciar la reforma de les seves màquines de guerra. Després, els exèrcits d'altres països van fer el mateix.
Aviat comencen a aparèixer més derivats del petroli. Evidentment, els nous usos del petroli només van incrementar la demanda de petroli. Al costat d'això, és clar, van continuar buscant nous jaciments. També van trobar petroli en les colònies de molts estats europeus, mentre que les companyies estatunidenques van començar a arribar a acords amb països amb jaciments de petroli, com la Pèrsia de llavors o els estats sud-americans.
La societat sota el petroli
XX. Per a mediats del segle XX la dependència del petroli dels països desenvolupats era total. Per a llavors, els jaciments de petroli més grans d'Orient Pròxim, Sibèria, Sud-amèrica, el Golf de Mèxic i la Mar Càspia ja havien estat descoberts. I amb el control de l'explotació i el transport d'aquests jaciments es van començar a generar enormes quantitats de diners i un major fam de petroli.
En aquest punt de la història, els Estats Units també és un cas especial. De fet, encara que des que el primer jaciment va ser excavat fins als anys 50 va ser un clar exportador de petroli, a partir de llavors es va convertir en el principal importador mundial de petroli. Les companyies estatunidenques van conservar la seva producció interna i van continuar ficant mà en els nínxols d'altres països.
A mesura que va augmentar la necessitat de petroli, el transport va cobrar especial importància. La manera de transport més barat i utilitzat es va convertir en el vaixell, ja que una gran quantitat de petroli era transportable ràpidament i amb pocs recursos. La geografia va obligar a realitzar oleoductes des de jaciments de petroli fins a ports marítims en molts llocs.
L'extracció del petroli, el transport i el consum van començar a crear una xarxa enorme de llarg a llarg del món, i el petroli va passar a ocupar el seu poder polític actual. L'exemple més clar és la crisi del petroli de 1973.
LPEE, el petroli és poder
A principis de la dècada de 1960, diversos països exportadors de petroli van constituir l'associació denominada LPEE (Associació d'Exportadors de Petroli). l'Aràbia Saudita, Veneçuela, l'Iran i Kuwait van ser els primers països a constituir-se. Immediatament després de la constitució de l'associació es van incorporar altres països d'Orient Pròxim i Sud-amèrica.
Un dels principals objectius de l'Associació era donar resposta conjunta a les pressions exercides per la companyia petroliera més poderosa dels Estats Units, Standard Oil Nova Jersey, per a reduir el preu del petroli. De fet, entre 1970 i 1973 els Estats Units va duplicar la seva importació de petroli i per primera vegada va superar la demanda mundial de petroli. Cal tenir en compte que l'OPEP controlava llavors el 54% del petroli que s'extreia en el món.
A principis de 1973 l'OPEP va augmentar el preu del petroli en un 70%. En aquella època hi havia molts conflictes a Orient Pròxim i per a pressionar als estats occidentals es van establir quotes de petroli per a l'exportació. El preu del barril de petroli gairebé es va triplicar per a finals d'any.
Aquesta crisi, a més de destacar la importància del petroli, va tenir altres conseqüències: Les companyies estatunidenques i europees van buscar fonts alternatives de petroli per a reduir el control dels països de l'OPEP sobre el petroli.
Per tant, es van crear i van desenvolupar noves tècniques de cerca de nous jaciments, que van ser els beneficis d'això. A Alaska, Mar del Nord, costa oest d'Àfrica, etc. es van trobar nous jaciments de petroli. Paral·lelament, es van obrir noves vies de transport, es van intensificar les lluites per la construcció de nous oleoductes i el control d'aquests nous jaciments i dels jaciments coneguts anteriorment.
Transport de petroli: per on
En l'actualitat, els països del Pròxim Orient continuen sent els que més petroli exporten en el món. El 32% del petroli mundial procedeix d'ell. Per això, les rutes de transport de petroli des d'aquesta regió a tothom són molt importants. La major part del petroli que sali d'Orient Pròxim és transportat per mar i la resta per oleoductes.
El petroli s'estén per mar al Japó, els Estats Units i Europa. Al Japó des de l'estret de Màlaga, i als Estats Units i Europa pel canal de Suez o l'estret d'Ormuz, des del Cap de Bona Esperanza (veure mapa 40-41).
És imprescindible que el petroli sigui el més barat possible i el transport té una gran importància en el preu. A causa de la distància existent entre les reserves de petroli i els consumidors, el transport ha de ser el més econòmic possible perquè sigui rendible, amb l'objectiu que el transport sigui el més econòmic possible i el més ràpid possible. Però no és fàcil i hi ha molts factors que cal tenir en compte. No obstant això, el transport marítim és la manera de transport més barat en l'actualitat. El 62% del petroli mundial es transporta per via marítima i el 38% restant per via terrestre, oleoducte, ferrocarril o camió.
Les zones amb major trànsit de petroli són les que més problemes generen, tant en el polític, com en l'econòmic i ambiental, i les barreres geogràfiques només agreugen els problemes. En les costes, per exemple, l'acumulació de trànsit fa que el ritme de transport disminueixi considerablement. Això genera problemes econòmics. A més, hi ha més probabilitats d'accidents amb els greus problemes ambientals que això comporta.
No obstant això, per a les companyies petrolíferes els majors maldecaps són els problemes polítics d'aquestes zones. L'any 2002, per exemple, un petrolier de la companyia Petronas de Malàisia, que uneix el Mar Roig amb l'Àrab Àrab, va ser atacat per al-Qaeda en l'estret de Bab el-Mandab. Des de llavors, les mesures de seguretat que s'adopten en el litoral són molt més àmplies.
En l'estret del Bosforo de Turquia hi ha altres problemes. Aquest estret combina la Mar Negra amb el Mediterrani, d'on es transporta el petroli que sali en la rodalia de la Mar Negra, i d'on es canalitza gran part del petroli que sali als països de la Mar Càspia.
Cada dia tres milions de barrils de petroli es transporten per aquest estrenyiment i cada any passen 5.500 petroliers (a més d'altres 50.000 que transporten altres productes). Tenint en compte que el punt més estret de la costa té una amplària de 700 m, és clar que en aquest punt el transport marítim s'està convertint en un problema bastant greu.
El govern turc està tractant de regular el trànsit d'aquest estret i pretén limitar el nombre de vaixells diaris i la seva grandària. No obstant això, d'aquí es deriva gran part del petroli que s'extreu en la rodalia de la Mar Càspia, i en els últims temps, com a demanda, la producció ha augmentat considerablement.
La solució del problema no és gens fàcil. Sembla imprescindible trobar camins alternatius a l'estret, amb transport per oleoductes, ferrocarrils o camions. Però la pregunta és d'on? Això pot suposar un augment dels problemes polítics existents en la zona, i és possible que en els pròxims anys es generin més problemes.
La dependència social del petroli ha condicionat la història del món en els últims segles i sembla que, desgraciadament, continuarà sent així en aquest nou segle.
Algunes dades rellevants:
- Extracció mundial de petroli: 1920: 95 milions de tones en 1950: 500 milions de tones en 1960: mil milions de tones en 1990: 3 mil milions de tones en 2001: 125 mil milions de tones.
- Quantitat de petroli extret diàriament: 9,3 milions de tones.
- Consum diari de petroli: 10,41 milions de tones (de les quals el 57% es destina al transport).
- Nombre de vaixells petroliers a tot el món (gener 2002): 3.500.
- Quantitat anual de petroli transportat per mar: 1,9 mil milions de tones (62% del total).
- Quantitat de petroli transportat diàriament per mar: 100 milions de tones.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
