Laberint de carreteres
Existeixen mapes de diferents grandàries, precisions, colors, informació i escales. I és que, en funció del viatge que es vulgui realitzar, es triarà un mapa en el qual es localitzin albergs i zones espectaculars, o una carretera més petita, o recorreguts de muntanya, etc.
En general, es distingeixen dos tipus de mapes: mapes topogràfics que ofereixen una representació exacta d'un determinat terreny, i mapes especialitzats o temàtics que mostren tot tipus de fenòmens quantitatius i qualitatius.
No obstant això, els primers passos per a completar tots aquests mapes són similars, encara que existeixen diverses tècniques. La tècnica més antiga es basa en mesuraments topogràfics locals, però igual que altres àrees, la cartografia ha estat impulsada per avanços tecnològics.
En l'actualitat, els cartògrafs es basen en fotografies preses dels avions per a realitzar mapes o en imatges obtingudes via satèl·lit. D'aquesta forma, i per a felicitar el viatger amb poca orientació, tots els mapes s'actualitzen fàcilment. En aquest sentit, almenys, no hi ha excusa per a perdre's.
Topografia adequada per a àrees petites
La topografia es basa en mesures d'angles i distàncies per a la representació sobre paper dels terrenys. La primera funció del topògraf consisteix a situar en el pla els punts coneguts, és a dir, els vèrtexs geodèsics. Després, mesurant distàncies i angles, haurà de situar la resta de punts en funció d'aquests punts.
Per descomptat, és una tècnica que requereix molt temps i que a més té un grau d'error en funció del material i de la precisió del topògraf. Per això, en l'actualitat la topografia s'utilitza per a mesurar zones privades, obres públiques i, en general, mesuraments a gran escala. També són els topògrafs els que seleccionen la informació addicional que apareixerà en el mapa.
Per a la realització de mapes a escala inferior a 1/20.000, és a dir, per a l'aparició d'àmbits territorials majors, és més habitual basar-se en fotografies preses de l'avió o imatges preses via satèl·lit.
Fotogrametria: mapes basats en fotografies aèries
La fotogrametria es basa en fotografies preses de l'avió per a realitzar mapes. Clar, les fotos no es fan de qualsevol manera, l'avió segueix un recorregut concret i la càmera de fotos utilitzada és automàtica.
És molt important que l'avió vola a altura constant i faci aquestes fotos amb la màxima precisió. Gràcies a aquestes fotografies es deduirà, entre altres coses, l'escala i el relleu.
L'escala depèn de la distància focal de l'objectiu de la càmera de fotos i de l'altura de l'avió en el moment de treure la foto. I quant menor és l'escala, major és la parcel·la que apareix. Per exemple, si l'escala és 1/25.000, un centímetre en paper representa 250 metres. El relleu també està relacionat amb la precisió de les fotografies. De fet, si el terreny fotografiat és pla no és necessari deduir el relleu, però què ocorre en les zones muntanyenques? Si es prenen les fotos amb l'eix vertical respecte al sòl, com es dedueix l'altura dels cims?
En això té molt a veure la similitud entre dues fotos consecutives. No és casualitat que siguin molt similars en dues fotos. Normalment, la diferència d'una foto a una altra és de només un terç del terreny que fotografia.
El puzle es compon de fotografies superposades i es dedueix l'altura de cada punt del sòl. Per a això, els tècnics es basen en els principis de l'estereogrametría i es diu que dues fotografies consecutives formen un parell estereoscòpic.
Una vegada preses totes les fotos, comença el treball de laboratori. Per a començar, en funció dels punts geodèsics i de nivell, cal marcar els punts de referència a la foto.
A continuació es procedeix a la restauració. És a dir, és hora de completar mapes des de les fotos i, entre altres coses, de precisar el relleu. Per a això es basen en els principis de visió biocular o estereoscòpia.
Per tant, el treball més complicat està fet. No obstant això, atès que el document obtingut o estereominutado és un mapa mut, els topògrafs que actuaran sobre el terreny hauran de completar-lo.
També es diu que aquestes fotos són paranys, foscos i muts. De fet, és fàcil confondre un munt de palla amb una barraca, és impossible veure els camins forestals i de túnels i no apareixen els camins per als vianants de les muntanyes o les limitacions administratives.
Satèl·lits també en cartografia
La nova cartografia sorgeix en substituir les imatges per satèl·lit per fotografies dels avions. Això va ocórrer quan el satèl·lit americà Landsat, posat en òrbita en 1970, va oferir una nova visió de la Terra. A més, el model digital i els sistemes d'informació geogràfica (SIG) han contribuït de manera important a la cartografia.
Les imatges permanents preses per satèl·lit permeten actualitzar els mapes amb gran facilitat i precisió. A més, l'evolució de la vegetació, el desenvolupament industrial, les noves carreteres... tot es mesura i controla gràcies a imatges via satèl·lit.
Una de les majors aportacions dels satèl·lits a la cartografia ha estat proporcionar informació de gran precisió. Per a això, la Terra es representa mitjançant radiacions de diferents longituds d'ona.
Per a deduir el relleu de la Terra es basen tant en el flux d'ones de radar com a làser. És a dir, el satèl·lit mesura el flux de les ones reflectides en la superfície terrestre. És evident que com més gran sigui el relleu, més ràpid serà el recorregut de l'ona satelite-terra-satèl·lit. Per a poder dur a terme aquesta tècnica, els satèl·lits estan proveïts de radars i làser.
Una de les principals diferències entre radar i làser es manifesta en els estudis oceànics. Els radars emeten ones de ràdio que, al no ser molt penetrants, reflecteixen les superfícies de la mar. En els làsers, per contra, s'utilitzen ones molt penetrants que no es reflecteixen fins a tocar el fons. Així, és recomanable utilitzar el radar per a mesurar les fluctuacions de les marees, però de moment l'únic mitjà per a conèixer el relleu del fons marí és el làser.
Mirant al futur
Fotos aèries, informació via satèl·lit, mesuraments locals… cada vegada hi ha més informació en mans de topògrafs i geòlegs, però per a avançar en la cartografia no n'hi ha prou amb tenir més informació. A més de l'elaboració de mapes detallats i la seva fàcil actualització, tota aquesta informació ha d'estar disponible i organitzada per a una adequada ordenació del territori.
En l'actualitat, els sistemes d'informació geogràfica constitueixen una font d'informació imprescindible per als professionals que treballen en aquestes àrees. Aquests sistemes estan constituïts per una sèrie de dades detectades en l'espai que contenen informació sobre les zones terrestres. Són de gran utilitat per a actualitzar la informació sobre àmbits que es repeteixen i així orientar l'adequada ordenació del territori.
I és que a més d'informar sobre geologia, clima, agricultura, aigua, etc., aquestes dades s'entrecreuen. Això permet, per exemple, conèixer per endavant l'impacte de la construcció d'un nou centre comercial en cadascun d'aquests àmbits.
La cartografia ha passat de ser una representació simple de l'espai a nous reptes. En aquest sentit, un important projecte de futur és l'atles electrònic de les carreteres. Aquest atles dibuixarà, segons el vehicle, el recorregut més curt, ràpid o econòmic entre dos punts.
Principi d'estereogrametría
Els mapes basats en fotografies preses dels avions es basen en l'estereoscòpia.
Per a entendre què és aquesta tècnica, pensem que hem tret fotos al voltant de la muntanya Larrun i que el cim de la muntanya apareix en dues fotos consecutives. Com l'avió ha avançat en el seu recorregut, el cim es presenta des de diferents perspectives.
Ara dibuixem una línia recta que va des de la primera i segona posició de l'avió fins al cim. L'altura del cim depèn de la distància entre els dos punts en els quals aquestes línies es troben amb el terreny, que es denomina paralaje. A major paralaje major relleu (veure esquema).
Per descomptat, per a basar-se en aquest principi és imprescindible conèixer la distància entre les fotos i el vol de l'avió a altura constant.
No pensem, no obstant això, que els topògrafs i tècnics calculen fil per randa l'altura. Per a això s'utilitzen aparells complexos basats en aquests principis.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
