Medicalización del dolor i la tristesa
La crisi dels opioides als EUA ha suposat una fita en els últims anys. Milers de persones moren cada any de sobredosi i moltes d'elles van ser sotmeses per primera vegada per un metge a analgèsics opioides legals per a combatre el dolor.
A causa de les addiccions generades, el consum d'opioides en 2015 va arribar a ser una epidèmia i en 2019 van morir més de 70.000 persones per sobredosis de drogues. La tendència s'està imposant fora dels EUA. Quina és la situació a Euskal Herria?
Una qüestió que ha buscat la medicalización del dolor i la tristesa. Els analgèsics, ansiolítics i antidepressius són habituals en el tractament de dolors i molèsties en la salut mental. S'estan expandint de manera silenciosa en la societat i no saben les conseqüències a llarg termini.
Les addiccions i les morts no són les úniques conseqüències. Darrere hi ha un tema molt més subtil: el dolor i les emocions són una de les maneres de parlar del cos. Què estem silenciant? La medicalización del dolor i la tristesa és un tema difícil i relliscós i és necessari reflexionar sobre com es gestiona en el sistema sanitari. Hem rebut l'opinió de dos experts:
Ainitze Labaka Etxeberria, infermera. Professor de la Facultat de Medicina i Infermeria de la UPV i investigador del Grup de Psicobiologia. Estudia la relació entre estrès i malaltia. En aquest moment investiga sobre el dolor.
Marga Saenz Herrero, psiquiatra. Metge de l'Hospital d'Encreuaments en el Servei de Psiquiatria i investigador de la UPV. Treballa per a incorporar la perspectiva de gènere en la salut mental.
“No hi ha vacunes que eliminin el sofriment”
Ainitze Labaka Etxeberria
Infermera. Professor i investigador de la UPV
El càncer, el dolor, l'enamorament, el nostàlgia… ens diu clarament: no sols el dolor físic, sinó també la irritació, el descontentament i la nostàlgia fan mal. Segons l'Eustat, el 15,9% de les dones i el 9,4% dels homes presentaven símptomes d'ansietat i depressió en 2018, mentre que l'Enquesta de Salut Basca va posar de manifest que el 33,4% de les dones i el 24,1% dels homes patien dolor físic durant el mateix any. No obstant això, la mesura en la gestió del dolor no és fàcil, com el va demostrar la crisi dels opioides dels EUA.
Arribarà aquí la crisi dels opioides?
Els registres de prescripció i sobredosi no ho suggereixen. A diferència dels EUA, el sistema públic de recepta electrònica d'aquí permet limitar, no més, la quantitat de medicaments prescrits en un termini determinat. A més, la matança provocada per l'heroïna en la dècada dels 80 ha fet que la imatge social dels opioides hagi estat negativa, la qual cosa contribueix al fet que el consum i la prescripció actuals siguin molt baixes. Tot això no vol dir que no hàgim d'estar atents: la prescripció del fentanil ha pujat en els últims deu anys a nivell estatal i, sent opioide de baix rang de seguretat, pot provocar no sols addicció sinó sobredosi si es pren una mica més de prou. I que la por als opioides no sigui l'excusa per a tenir dolor a ningú. A la vista de les recerques dutes a terme en alguns països, els metges i infermeres administrem més fàcilment l'analgèsia (inclosos els opiacis) que a les dones.
Arriba la crisi dels antidepressius i benzodiazepinas
A causa de la medicalización dels problemes de la vida, també es reciten psicofàrmacs amb símptomes lleus d'ansietat i depressió, encara que la primera opció és la teràpia psicològica. De fet, segons el Col·legi de Psicòlegs d'Euskadi, en el nostre sistema sanitari públic només treballen 6 psicòlegs per cada 100.000 habitants. D'altra banda, les consultes de 5 minuts en els centres de salut es queden tales per a canviar les condicions de vida i els hàbits que afecten les persones, i els psicofàrmacs són la solució més ràpida per a alleujar el sofriment de la persona. En aquest sentit, l'estrès social i la precarietat laboral fan que les dones siguin les que més ansiolíticas, antidepressives i pastilles per a dormir adquireixin. Això no cura la falta d'equitat estructural. Encara que s'administren medicaments per a alleujar el dolor, moltes vegades no es realitza un seguiment adequat als pacients i la persona pot desenvolupar la dependència del medicament, l'estigma associat al consum a llarg termini, la pèrdua de memòria, la incapacitat de concentrar-se i els problemes psicomotors.
Inversió a llarg termini per a prendre la mesura
Començant per la fonamentació, en un moment en el qual ens enlluernem amb la renda per càpita i l'esperança de vida, no és millor fixar-nos en el nivell de benestar i en la qualitat de vida? L'estrès, l'obesitat, el sedentarisme, la solitud i l'aïllament social són els principals factors de risc per a sofrir un dolor físic o psíquic. No obstant això, no existeix una vacuna que elimini el sofriment i és imprescindible trobar nous recursos per al seguiment de les persones que necessiten el fàrmac. A Anglaterra, per a ajudar a les persones que volen deixar els seus antidepressius, han llançat un programa anomenat REDUEIX. A través d'ella es realitza el seguiment de la persona a través d'una plataforma online i trucades telefòniques, la qual pot consultar en tot moment, entre altres coses, quant reduir la seva dosi i com fer front als símptomes d'abstinència que apareixen.
“Els models mèdics repeteixen les mateixes actituds patriarcals”
Marga Saenz Herrero
Psiquiatre.Investigador de la UPV/EHU i Osakidetza
En la nostra societat es dóna l'esquena als cossos malalts, als cossos febles i als cossos vulnerables. Vivim d'esquena a la mort. No hi ha lloc més allunyat de la mort que l'hospital. Es consideren febleses aquells processos naturals com l'envelliment i la menopausa. El propi procés com una malaltia. Tractem d'evitar el sofriment inherent als processos de duel i dolor, sigui com sigui el tipus de sofriment.
En aquest context, el propi cos de les dones s'ha patalizado constantment en la història de la psiquiatria. La paraula histèria prové del grec, és un lloc de cria —hyster— i va ser considerada en el seu moment per Plató l'origen de la malaltia mental femenina: “L'úter és un animal viu; si no produeix nen, migra en el cos i produeix malalties”. D'aquesta manera, les dones tenim com a base de la vida ocupar-nos dels altres; en major o menor mesura estem orientades a ocupar-nos de la família que compon la nostra identitat. I moltes vegades les malalties mentals de les dones tenen el seu origen en un gran sentiment de culpa.
La feminitat està patològica
Considerem a les dones com més vulnerables o vulnerables a les malalties, ja que la suposada «normalitat» dels homes s'ha convertit en una creença generalitzada en la societat, fent invisibles a les dones. Aquesta creença social estableix una limitació entre el socialment acceptable i el no acceptable. Aquest és l'origen del problema.
Quan una dona manifesta determinades actituds, sentiments o creences, tendim a etiquetar i a jutjar si és correcta o no. Poques vegades tractem d'entendre, dins de la pràctica psicopatològica, què hi ha darrere d'aquests símptomes. Potser perquè entendre és perillós, incòmode. Pot sol·licitar la modificació del que s'estableix.
Repensar la psicopatologia
Cal repensar la psicopatologia perquè tingui en compte la construcció de gènere. Cal tenir en compte les diferents maneres d'emmalaltir i expressar el malestar psíquic, ja que és possible que existeixin diferents manifestacions simptomàtiques en funció de la personalitat i la subjectivitat. Igual que s'observen diferències entre ètnies, races i cultures en la patoplastia i els símptomes de les malalties, hauríem d'incloure en la psicopatologia actual el constructe de gènere perquè la meitat de la humanitat consideri les maneres d'emmalaltir de l'altra meitat, és a dir, que entengui la seva llengua.
El més important és reconèixer la complexitat del tema i no simplificar el llenguatge de la psicopatologia. No intentar trobar, com ocorre en el pensament científic, una llei general i única, perquè és inútil.
Quan estem desconnectats de les emocions s'expressa com una malaltia
El funcionament de la nostra societat és perjudicial tant per als homes com per a les dones. Tenim por a les reaccions emocionals i donem massa valor al control i al domini de les emocions. Però la raó és que, en major o menor mesura, estem desconnectats de les nostres emocions. Es necessita molta energia per a seguir desconnectat d'aquest sofriment psíquic i al final, inevitablement, apareix com a símptoma: fatiga crònica, ansietat, fibromiàlgia, opressió epigastrica, fenòmens dissociatius, depressió o anorèxia nerviosa. Això requereix una profunda reflexió, ja que estem etiquetant com un trastorn psiquiàtric “individual”, que realment són el reflex d'una falta d'equitat o correcció social.
Finalment, no podem oblidar que la violència contra les dones està estretament relacionada amb la salut mental. L'OMS denuncia que la violència de gènere es manifesta en un nivell preocupant durant tota la vida de les dones. I no obstant això, sembla que la violència de gènere i els trastorns mentals es troben en àmbits diferenciats dins de la Salut Pública. En definitiva, els models mèdics repeteixen les mateixes actituds patriarcals. Ens trobem davant un gran repte clínic: haurem de tenir en compte l'impacte de les relacions abusives en la depressió i en moltes dones que no tenen explicació.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
