Truc per a transformar-se de broma per al dolor
La primera bristada del ganivet va ser tan seguida que el grinyol de la serra en l'os va semblar que totes dues coses van succeir alhora. Per a deslliurar-se de les seves mans, va sostenir entre les dents el ganivet ensangonat. I “el temps, senyors, el temps, el temps!”, va cridar, lligat, suat i descordado saltant al costat del pacient. Els alumnes van mirar els rellotges de butxaca que tenien a les seves mans.
Robert Listón gaudia de la fama de ser el cirurgià més ràpid del Regne Unit. Diuen que era capaç de tallar una cama durant dos minuts i mig i que feia moltes operacions en segons. També contemplava casos que altres cirurgians consideressin impossibles. El seu nom era tan bo que els pacients preferien esperar els dies a la seva habitació per a acudir a un altre cirurgià. De fet, 9 de cada 10 pacients que es tombaven en la taula de Llistó sortien vius. Mentre que Llistó treballava en el propi hospital, a l'Hospital Universitari de Londres, un de cada quatre moria i molts més fugien per por i dolor.
I és que, en aquella època, encara no es podia evitar el dolor en les intervencions. Per això, la rapidesa era un do molt important per als cirurgians per a disminuir el dolor i augmentar les possibilitats de supervivència del pacient.
De fet, el mateix Llistó seria el que va donar a conèixer l'anestèsia a Europa, en una intervenció pública que va realitzar a l'Hospital Universitari de Londres el 21 de desembre de 1846. “Avui us ensenyaré un truc dels Ianquis —el va presentar— que fa que l'home es creï per al dolor”.
Dos mesos abans parlava del truc que ensenyava el dentista William Morton a Boston. Morton va demostrar les possibilitats anestèsiques de l'èter durant una altra intervenció pública. Però abans de Morton, el seu antic professor i company Horace Wells va començar a realitzar proves d'indolència amb un altre gas: l'òxid nitrós.
Al desembre de 1844, Wells va assistir a un espectacle: “Gran demostració: efectes de la inhalació d'òxid nitrós o gas de riure”. En aquest espectacle va intervenir com a voluntari el farmacèutic de barri. Sota la influència del gas, va començar a fer salts, de manera graciosa, per al gaudi del públic. I quan el feia va colpejar fortament les cames amb un banc de fusta. Wells es va adonar que no havia fet mal, ni molt menys. I aviat va descobrir l'útil que podia ser aquest gas per al seu treball.
L'endemà, Wells va respirar l'òxid nitrós i va demanar al company John Riggs que retirés un penúltim que últimament estava molestant. No va sentir cap dolor. Era meravellós. Aquesta substància permetria en endavant realitzar extraccions dentàries sense molèsties.
Wells ho va provar amb una dotzena de pacients en la seva consulta. I veient l'èxit va decidir que havia de fer una demostració. Morton li va organitzar la demostració. Va ser el 20 de gener de 1845 a l'Hospital General de Massachusetts, a Boston. Es va fer una extracció de dents, però el malalt va començar a cridar dolorosament (pel que sembla, no li van donar bé el gas o no a la dosi adequada…). Els presents van començar a cridar cridant a Wells “timadores”.
Wells es va posar malalt i va poder treballar poc en els pròxims mesos. Morton va decidir continuar provant. Per a això va demanar òxid nitrós al químic Charles Jackson. Però aquest li va recomanar que provés amb l'èter que aquell gas podia ser perillós.
El 16 d'octubre de 1846, Morton torna a exhibir en l'escenari de l'Hospital General de Massachusetts. Va fer respirar l'èter a l'impressor Edward Gilbert Abbott i el cirurgià John Collins Warren li va extirpar un tumor del coll. “Déu, això no és cap invent”, va dir Warren, fascinat després de l'operació.
Morton va intentar patentar aquesta substància anestèsica amb el nom de “Letheon”. Però aviat es va descobrir que era un èter i no va poder fer patent. A més, va tenir problemes per a nomenar-se descobridor de l'anestèsia amb la sortida de diversos competidors: d'una banda, Wells i Jackson, i per un altre, el doctor Crawford Williamson Long. Long va utilitzar l'èter abans per a realitzar algunes operacions, però no va donar a conèixer la seva obra fins que va conèixer la demostració de Morton.
Morton va ser el que va presentar anestèsia al món. I la notícia es va difondre ràpidament. A Londres, pocs segons després que Llistó presentés el “truc dels Ianquis”, Frederick Churchill estava destrossat. Quan Churchill es va despertar, “Deixa'm aixecar-se, no puc fer això!”, va cridar pensant que encara no havia operat. “Déu meu! Això és millor que la hipnosi!”, va dir Llistó, que també va provar aquesta tècnica en aquesta mateixa universitat.
A partir de llavors el dolor no seria problema en les cirurgies i la rapidesa no seria el do més important dels cirurgians. En Llistó anaven a acabar els millors temps, però llavors començaria la veritable era de la cirurgia.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
