Marie Tharp: el fons marí a la llum
La paperera consistida va recórrer part de la sala. “Això és escombraries, Marie, escombraries!” va cridar Bruce. Va agafar la goma d'esborrar, va llepar la punta i, salvatgement, va eliminar gran part del mapa que hi havia sobre la taula. “Bruce, com pots fer-ho?”, deia Marie, descontentament, veient com desapareixia el treball de tres setmanes.
Marie Tharp va començar a treballar en 1948 en el Laboratori de Geologia de la Universitat de Columbia. Es va graduar en Matemàtiques i tenia un Màster en Geologia, però no el van fer per a ser investigador, sinó per a ser tècnic auxiliar. El seu treball consistia a realitzar càlculs, gràfiques, etc. amb les dades dels investigadors. Amb dades de l'investigador Bruce Heez, per exemple.
Un dia de 1952, Heezen li va portar unes dades preses amb sonessis en la mar. “Aquí ho tens. Fes alguna cosa amb això”. Es tractava de dades preses per vaixells que van travessar l'Atlàntic; dades de profunditat de sis rutes. Sharp va traçar els seus perfils. Posteriorment, a mesura que es van obtenint més dades, Sharp va pensar que en lloc de realitzar perfils simples bidimensionals, podria començar a imaginar el paisatge del fons marí. Volia imaginar muntanyes, valls, pendents i planes amagades sota la mar.
Així, fil per randa, Tharp va començar a elaborar el mapa de fons de l'Atlàntic. De seguida va aparèixer en el mapa la cresta central de l'Atlàntic, ja coneguda. Però a Sharp li va cridar l'atenció una altra cosa: en els seus dibuixos es veia clarament que hi havia una esquerda al llarg de tota la cadena muntanyenca, una espècie de vall.
A Hezeena no li va agradar res aquest descobriment. “Contes de dones!”, va expulsar. “És impossible. Té molta olor a la deriva continental!”. Efectivament, Sharp va acabar de trobar el rift de l'Atlàntic, la zona on es forma la nova superfície. I això era un problema tan gran com el descobriment, ja que aquella teoria que els continents es movien era una mera heretgia científica. Com diria el propi Sharp, “en la dècada de 1950 un científic podia ser expulsat per ser un jitozale”.
Sharp ho tenia clar, però Heezen no volia veure-ho. Van venir enfadats. El mapa va ser esborrat i Heeren li va ordenar que ho fes de nou. Es va debatre sobre gairebé cadascun dels punts del mapa. Però el rifta va tornar a aparèixer allí. És més, Sharp va comparar els epicentres d'alguns terratrèmols marins amb el mapa i s'alineen completament amb el rift. El rifta era real i allí hi havia una forta activitat geològica.
Al final es va convèncer en Heez. En 1957 es va publicar el primer mapa de l'Atlàntic Nord. “Has sacsejat les bases de la geologia, jove!”, va dir un prestigiós geòleg a Heezen quan va presentar el seu treball. Però la majoria eren escèptics. Jacques Cousteau, per exemple. En 1959 presa el mapa de Tharp i rodarà el lloc del rift per a demostrar que Tharp i Heez estaven equivocats. En veure les imatges filmades, va quedar sorpresa per una profunda vall que dividia en dues la cresta central de l'Atlàntic, igual que el dibuixava Sharp.
Sharp i Heiden van continuar realitzant mapes en els pròxims 20 anys. Van fer l'Oceà Índic i després el Pacífic. I en ells també es van trobar les serres i, enmig d'elles, el rift. “La conclusió era clara —escriuria Sharp—, la serra i el rift central era una estructura contínua en tota la superfície”.
Gràcies a aquestes imatges preses per Cousteau a l'Atlàntic, no es podia negar que hi hagués hagut rifes. I a partir d'aquí, a partir dels mapes de Tharp, molts investigadors van començar a investigar el rift. El descobriment de Tharp va suscitar un intens debat sobre la tectònica de plaques. Enmig d'aquest debat, Sharp i Heez no van faltar enemics. El més gran a casa, Maurice Ewing, director del laboratori. Va fer tot el possible per a sabotar el projecte de mapes. Els va impedir obtenir dades importants, va tirar els seus arxius… Va intentar publicar-los en Heez i no ho va aconseguir. Però Tharp sí, sí.
No van desesperar. Sharp va continuar fent mapes a casa. A poc a poc els mapes van ocupar gairebé tota la casa. Els alumnes d'Heezen també anaven allí. I el propi Hezeen vivia gairebé allí. A pesar que abans anaven com el gos i el gat, ara estaven molt units en Tharp i Heez.
El pare dels moderns mapes panoràmics va començar a col·laborar amb el pintor austríac Heinrich Berann i, en 1977, van publicar el famós mapa mundial del fons marí. Gràcies a aquest mapa, tothom podia veure com era el fons marí, què podríem veure si llevéssim tot l'aigua de la mar.
Va morir d'un infart en la mar uns mesos abans de la publicació del mapa. Allí tenia les primeres proves d'impressió del mapa.
En 1997, la Biblioteca del Congrés dels EUA Va ser reconegut per Sharp com un dels quatre cartògrafs més grans del segle XX i el seu treball va ser exposat en una exposició. Les llàgrimes van sortir a Sharp quan va veure en aquella exposició un mapa seu, al costat de l'original esborrador de la declaració d'independència i algunes pàgines de l'expedició de Lewis i Clark. Sabia que tenia mèrit. “Descobrir que la cresta i el rift de mig oceà travessen tothom, a 40.000 milles, és una cosa important”, va escriure. “No pots trobar res més gran, almenys en aquest planeta”.
Bibliografia:
ALONSO, J.R. (2016): “El mapa del fons dels oceans”. Neurociència en espanyol. El blog de José Ramón Alonso.
BRESSAN, D. (2013): “July 30, 1920: Marie Tharp, the Woman who discovered the Backbone of Erth”. Sciencitific American
EVANS, R. (2002): Plumbing Depths to Reach New Heights. Congrés Internacional
HALL, S. S. (2006): “The Contrary Map Maker”. The New York Times Magazine
LAMONT-DOHERTY EARTH OBSERVATORY, COLUMBIA UNIVERSITY (2006): “Remembered: Marie Tharp, Pioneering Mapmaker of the Ocean Floor”
LEVIN, T. (1997): “Oral historiïs: Marie Tharp – Session III”. Oral History Interviews, American Institute of Physics.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
