En la tercera, Novel·la
James Chadwick no podia creure el que estava llegint. L'article del matrimoni Joliot-Curie va sorprendre. El resultat de l'experiment era sorprenent, però la interpretació semblava impossible. Darrere d'això podria haver-hi una altra cosa. Chadwick fa olor de neutrons anunciats per Ernest Rutherford.
Dotze anys abans, en 1920, Rutherford va parlar de neutrons. En aquella època coneixien els protons (descoberts per Rutherford) i els electrons. Però Rutherford va pronosticar que podia haver-hi altres partícules sense càrrega en els nuclis dels àtoms.
Estava dirigit per Rutherford, Chadwick, qui li va ensenyar l'article al mestre. "No crec!" va ser la seva resposta i li va manar repetir experiments.
Aquest experiment va ser realitzat per primera vegada pels alemanys Walter Bothe i Herbert Becker. Bombardejant el beril·li amb les partícules alfa emeses pel poloni, van veure que aquest emetia una radiació molt penetrant. Creien que aquella radiació era un raig gamma de gran energia.
El matrimoni Frederic Joliot i Irene Curie tenien una font de poloni més fort que ningú i repetieron aquest experiment. Van veure que aquells suposats raigs gamma emesos pel beril·li eren capaços d'expulsar protons d'una làmina de parafina. I això és el que van publicar. Era un descobriment increïble. Perquè els raigs gamma, aquestes partícules sense massa, tenen tal efecte...
Sorprenentment, era impossible. Chadwick es va posar a la feina. Havia de caminar ràpid, més gent també s'havia adonat del que podia haver-hi darrere d'aquell article. Sense seguir la regla de no treballar a partir de les sis de l'institut Cavendish, al cap de tres setmanes esgotades, va poder demostrar que el que emetia el beril·li no eren raigs de gamma: eren partícules de massa com a protons i sense càrrega, neutrons!
En conèixer l'obra de Chadwick, Curie i Joliot es van adonar del que van perdre. Es van enfrontar a neutrons, però no van saber veure'ls.
Tres anys després, en 1935, Chadwick va rebre el premi Nobel per aquell descobriment.
Quan el propi Rutherford va preguntar a Jolio si no es va adonar que ell tenia els neutrons esmentats en la conferència de 1920, li va respondre: "perquè no ho havia llegit; creient que anava a ser una fluïdesa habitual sense noves idees..."
Va ser un dur cop i així ho va deixar escrit Joliot: "És molt dolorós avançar a altres laboratoris fent seves les nostres experiències". Aquest tipus d'opcions són escasses en la trajectòria d'un investigador. Però, encara que sembli mentida, aquest mateix any se'ls va escapar una segona oportunitat.
En llegir el treball del físic Carl David Anderson es van adonar. Anderson va descobrir una nova partícula: positró (similar a l'electró però amb càrrega positiva). Va fotografiar la petjada deixada per la nova partícula mitjançant un dispositiu anomenat càmera de Wilson. La cambra de Wilson és una cambra plena de vapor per la qual les partícules que passen per ella, en condensar-ho, marquen el camí recorregut per les partícules. Les fotografies permetien registrar les trajectòries de les partícules.
En un camp magnètic, les partícules carregades es desvien i, depenent de la càrrega, van a un costat o un altre. Anderson va detectar que una partícula realitzava la mateixa corba que els electrons, però al contrari.
Joliotek i Curie també tenien una cambra de Wilson, i en assabentar-se de la d'Anderson es van adonar que ells també havien tret la foto als electrons desviats en el 'sentit equivocat'. Una vegada repassades les fotos es va confirmar la sospita: allí estaven els positrons.
La novel·la va ser lliurada a Anderson en 1936.
Dolguts per no trobar positrons, el matrimoni va començar a investigar millor aquestes partícules. Es va preparar la cambra de Wilson i es va començar a bombardejar l'alumini amb partícules alfa. Per a detectar les partícules emeses per l'alumini com a conseqüència del bombardeig, disposaven d'un comptador Geiger-Müller. Però la sorpresa va venir quan va deixar de bombardejar. El comptador va continuar sonant.
No podien creure-ho. L'experiment va ser repetit una vegada i una altra. I sempre el mateix resultat.
En bombardejar l'alumini es va convertir en l'isòtop radioactiu del fòsfor, que emetia positrons (que era el que detectava el comptador). Van crear un element radioactiu a partir de l'alumini comú!
Aquesta vegada no van perdre el temps. De seguida van publicar el descobriment. I en aquest cas altres es van quedar amb l'extrem.
En Berkeley, l'equip d'Ernest Lawrence treballava diàriament amb un ciclotró, on bombardejaven de tot. Però el ciclotró i el comptador Geiger-Müller tenien el mateix interruptor: en apagar el ciclotró s'apagava el comptador...
Quan van veure l'article de la parella Joliot-Curie, van canviar els cables i van realitzar la prova immediatament. Una vegada apagat el ciclotró, el comptador va continuar sonant. Els investigadors allí presents es van quedar mirant entre si i mai oblidarien aquest so.
Marie Curie va tenir sentiments molt diferents. El treball d'Irene i Frederic seguia molt de prop, i aquest descobriment li va alegrar moltíssim. "Mai oblidaré el rostre de felicitat que tenia Irene i jo quan li ensenyem el primer radioelemento artificial en un petit tub de vidre", va explicar Joliot. "Encara puc veure que agafo el tub amb els seus dits cremant els radis. Va acostar el tub al comptador i va poder escoltar els senyals. Va ser sens dubte el moment més feliç de la seva vida."
Poc després va morir Marie Curie. Li hauria agradat veure la Novel·la que va rebre la seva filla i el seu gendre en 1935.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
