Teixint ordinadors d'Apollo
Asseguts l'un al costat de l'altre, una línia darrere d'un altre, centenars de dones colpejaven i incendiaven la fàbrica de Massachusetts a mitjan anys 60. Algunes procedien de la rellotgeria i la majoria de la tèxtil. Van ser contractats per l'empresa Raytheon, que ara era personal del seu departament d'electrònica. Però continuaven fent el que sabien fer millor: teixir. En lloc dels fils de cotó, de seda o de niló, ara eren a les mans fils de coure, amb gran habilitat, a un costat i a un altre; les primeres persones estaven teixint memòries d'ordinadors que permetien arribar a la Lluna.
Aquests ordinadors van ser una de les claus més importants de l'èxit del programa Apollo. Les operacions de les missions de lluna eren tan complexes que era impossible delegar-les en la tripulació. Per això, i per la por que els russos podien bloquejar les comunicacions, la NASA va tenir clar des del principi que l'única manera de dur a terme aquestes missions era instal·lar ordinadors a les naus espacials. Aquests ordinadors guiarien les missions.
De fet, el primer contracte que es va signar en el programa Apollo va ser per a la construcció d'ordinadors. El contracte va ser signat per la NASA amb l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT).
Per als enginyers del MIT no era un repte qualsevol. En aquella època, els ordinadors ocupaven habitacions completes, consumien un munt d'energia i necessitaven reparacions constants. Era impensable ficar-se en una nau espacial.
Si volien arribar a la Lluna, havien de fer un ordinador molt més lleuger i més petit i consumir menys que una bombeta normal. A més, havia de ser tan potent com per a realitzar tots els càlculs necessaris. Però no sols això, aquests ordinadors havien d'estar adaptats a les situacions extremes d'un viatge espacial: vibracions brusques, canvis de temperatura importants... I sobretot, no podien faltar en absolut. La vida dels astronautes no podia perdre's per una fallada del maquinari o del programari.
No obstant això, els enginyers del MIT van complir el repte i van dissenyar l'ordinador per al pograma Apollo. Els ordinadors tenien tota la fe. "Des del nostre punt de vista, l'ordinador podia conduir una missió sense necessitat d'astronautes", va recordar l'enginyer Eldon Hall, que va treballar en el disseny d'aquests ordinadors. Però molts altres no creien que funcionés. "El major problema va ser convèncer a la gent que els ordinadors podien ser fiables", assenyalava Hall. "Això va ser més difícil que dissenyar l'ordinador".
Cada ordinador tenia una memòria de 160 kilobytes i una grandària de 61x32x17 cm. En cada missió s'emportarien dues, el mòdul de servei tindria un i el mòdul de lluna un altre.
El problema de grandària i consum va ser molt ajudat per una tecnologia capdavantera de l'època, els circuits integrats (més coneguts en l'actualitat com a xips). S'usarien uns 4.000 per ordinador. L'ús de circuits integrats era una decisió atrevida, en la qual només un parell d'anys es va generar aquesta tecnologia i encara no sabien molt bé la fiabilitat que tenien. "Va ser una decisió extremadament atrevida, però probablement imprescindible per a l'èxit de la missió", va declarar Hall.
No obstant això, no tot l'ordinador es va realitzar amb circuits integrats. Perquè la memòria de l'ordinador fos el més robusta i segura possible, s'utilitzaria la "memòria de fil" (rope memory), és a dir, la memòria de fil de coure teixida en anells magnètics molt petits. Tot el programari que guiaria la missió s'escrivia amb aquests fils de coure en codi binari: en passar el fil pel centre de l'anell magnètic s'obtenia un 0 i en passar per l'exterior de l'anell, un 1.
L'empresa Raytheon es va encarregar de la fabricació d'ordinadors i a causa de la gran expansió de la indústria tèxtil a la regió de Massachusetts, on es trobava l'empresa, va contractar principalment als teixidors per a teixir memòries d'ordinadors. Era una gran obra. Va començar amb prop de 800 treballadors i al cap d'un any va passar a tenir 2.000 per a poder acabar els treballs a temps.
La NASA sabia perfectament que l'èxit de la major aventura espacial de la història depenia en gran manera de les dones de Raytheon. El control i la pressió era enorme. La neteja havia de cuidar-se amb gran rigor, i cadascun dels components havia de ser repassat per tres o quatre persones. A més, "ens venia un equip d'inspectors des del govern federal a supervisar constantment el nostre treball", li comptaria la treballadora Mary Lou Rogers al BBC.
D'altra banda, sovint s'enviaven alts càrrecs i astronautes de la NASA a visitar la fàbrica. Aquestes visites s'organitzaven per a motivar als treballadors i que se sentissin part del programa, i perquè poguessin veure que a les seves mans hi havia vides de persones reals. "Anàvem a la cafeteria i allí apareixien els astronautes", deia Rogers. "Ens comptaven com anava a ser la missió a la Lluna i ens agraïen la gran feina que estàvem fent".
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
