Altamira. Tan vell, tan bonic
Els pares i les filles van entrar en la cova. María tenia vuit anys i estava encantada d'ajudar el seu pare a trobar restes prehistòriques. L'any anterior, el seu pare va quedar fascinat per aquells objectes de pedra i os que va veure en l'Exposició Universal de París de 1878, pertanyents a éssers prehistòrics. I va pensar que tal vegada a la seva regió es podia trobar, per exemple, en aquella cova de Santillana del Mar, descoberta un parell d'anys abans. En la Terra va començar a buscar pistes. Mentrestant, María s'endinsa en la cova, el llum d'oli a la mà, fins que: “Aita, mira bous!”.
Marcelino Sanz de Sautuola es va acostar a la seva filla. Aquell estava il·luminant el sostre amb la llum d'oli. El meu pare tenia els ulls cada vegada més oberts. El sostre estava ple d'imatges, repletes d'espectaculars imatges d'animals fets amb pintures vermelles i negres. Mai ho va veure.
Sanz de Sautuola va estudiar bé aquestes imatges i la resta de les quals es van trobar posteriorment en la cova. L'excavació també va donar nombrosos resultats: aparició de petxines, ossos d'animals i utensilis d'os i pedra. I en una altra cova de la zona, en la Revilla de Camargo, va trobar moltes eines i petxines. A l'any següent, en 1880, va publicar “Breus notes sobre alguns objectes prehistòrics de la província de Santander”.
Va arribar a la conclusió que els bous vists per la seva filla eren bisons, citant al Comte Buffon, que segons les seves obres eren típiques d'Europa. Tenia clar que aquestes imatges eren prehistòriques. Els animals havien de ser fets per algú que els va conèixer. Va argumentar: “alguns descobriments han deixat clar que l'home, quan la cova no tenia un altre lloc de residència, sabia imaginar en les branques i en les dents d'elefant la seva imatge i la dels animals (...), per la qual cosa no hi ha cap motiu per a negar que aquestes pintures són tan antigues com elles”. A més, va trobar restes d'ocre vermell entre els objectes oposats en el sòl. “De tot l'anterior es desprèn, amb bastant consistència, que les dues coves esmentades són, sens dubte, de l'època que s'ha denominat paleolític”.
Uns altres no ho van veure tan clar. Així ho va advertir Juan Vilanova de Piera, catedràtic de Geologia i Paleontologia, quan va conèixer el descobriment: “Tens tota la protecció de mi i de la meva reputació per a fer front a tots els atacs que probablement vas a rebre. Jo estic amb tu, i sempre estaré, perquè m'ho crec, i m'he quedat convençut d'aquesta cosa meravellosa”. Vilanova, l'expert més prestigiós d'Espanya en la Prehistòria, creacionista i apassionat antidarwinista. Segons les seves idees, no era estrany que l'home hagi nascut amb capacitat artística.
Però els experts més prestigiosos d'Europa, com els francesos Gabriel Mortillet i Émile Cartailhac, eren partidaris de les idees de Darwin, evolucionistes. Segons ells, els primitius humans del Paleolític eren salvatges com a goril·les, i era impensable que fossin capaços de fer aquest tipus de pintures. De fet, la mateixa Sanz de Sautuola va deixar clar que eren autèntiques obres d'art: “Es nota que l'autor tenia una pràctica, ja que es veu que són fets per una mà ferma que no dubtava, cada rastre en un sol cop i net”, va escriure. “És destacable que moltes de les figures estan disposades de manera que s'aprofiti el relleu del sostre (...). Això demostra que a l'autor no li faltava sentit artístic”.
Res més assabentar-se de la notícia, Mortillet va escriure Cartaillector avisant-li que no anava a aquesta cova: “No et fiïs, amic, és un parany que els jesuïtes ens han posat als pre-religiosos per a riure'ns de nosaltres”.
Vilanova i Sanz de Sautuola van assistir al Congrés Internacional d'Antropologia i Arqueologia Prehistòrica celebrat a Lisboa al setembre de 1880. Vilanova va presentar el descobriment. Però van anar totalment rebutjats. Cartailhace va abandonar la sala i els que es van quedar es van burlar de “timadores” i “falsificadors”.
Sanz de Sautuola no es va desanimar i va convidar a Cartailhac a examinar la cova. Cartailhace va enviar llavors al col·laborador Édouard Harlé. A pesar que el jaciment era paleolític, les pintures eren modernes.
Conclusions similars es van obtenir a Espanya. Un informe realitzat per membres de la prestigiosa Organització d'Educació Lliure ILE de Madrid va posar de manifest que la prehistòria d'aquestes pintures era incompatible amb les idees de l'evolució, i van suggerir que les guerres càntabres podien ser realitzades pels romans que es van refugiar en la cova.
En la Societat Espanyola d'Història Natural es van realitzar dues sessions per a debatre el tema i, encara que Vilanova va explicar les seves raons, van concloure que les pintures eren falses. “És l'obra d'un deixeble d'art modern que no sap de la prehistòria”, va jutjar Eugenio Lemus. I va dir Ignacio Bolívar: “La perfecció i les proporcions de les imatges demostren que l'autor tenia coneixement de la perspectiva i dominava grans línies, dues coses que no es poden atribuir a un home salvatge”.
A més, es va estendre el rumor del pintor francès mut Paul Ratier. De fet, Ratier, a petició de Sanz de Sautuola, es va dedicar a fer còpies de les pintures rupestres.
Així va morir Sanz de Sautuola en 1888. També Vilanova, cinc anys després.
En 1902 la seva filla María va rebre una visita inesperada: Cartailhac. Venia a demanar perdó. Acabava de publicar “Abrics amb pintures, cova d'Altamira. Article “mea culpa” d'un escèptic. De fet, a partir de 1895 es van començar a trobar pintures en diverses coves franceses.
Al costat d'Henri Breuile, Cartailhace va estudiar en profunditat les pintures d'Altamira. Escriu al seu amic Gustave Chauvet: “Benvolguda amiga, el meu pare Breuil i jo volem que siguis aquí, en la cova d'Altamira. És la més bella de totes les coves amb pintures, la més curiosa, la més interessant, (...) aquests bisons, cavalls, cérvols i senglars prehistòrics, tots tan sorprenents (...) Vivim en un nou món”.
Bibliografia:
ANSEDE, M. (2012): “L'espanyol que es va oposar a Darwin armat amb la Bíblia”. Matèria.
ARRIETA, J. (2013): “L'escèptic que es va equivocar en Altamira”. El Diari Muntanyès.
CERPA, S.A. (2013): “Altamira, un calvari per a Marcelino Sanz de Sautuola”. Història i Arqueologia.
GARCÍA DE LA VALL, R. “Marcelino Sanz de Sautuola en Altamira. Història d'un calvari científic”. Thecult.es.
PELAYO, F. (2016): “Per què va ser tan polèmic el descobriment de l'art rupestre d'Altamira?”. El País.
SANZ DE SAUTUOLA, M.; LASHERAS, S.A. ; DE LES HERAS, C. (2004): “Breus anotacions sobre alguns objectes prehistòrics de la província de Santander”. Turner.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
