Mercat de fum
El mercat de drets d'emissió de diòxid de carboni (CO 2) es va posar en marxa a Europa en 2005, sent el més important dels mercats d'aquest tipus existents en l'actualitat en el món. Precisament, dins de la política ambiental de la Unió Europea, el comerç d'emissions de diòxid de carboni és l'instrument imprescindible per a aconseguir els objectius que estableix el Protocol de Kyoto.
De fet, la idea no és nova. Per exemple, amb l'objectiu de reduir la pluja àcida, en 1990 es va crear un mercat similar als Estats Units per al comerç de drets d'emissió de diòxid de sofre. No obstant això, l'objectiu del mercat europeu és reduir les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle. Així, la tona de CO 2 emesa ha estat valorada i el mercat es basa en el comerç de drets d'emissió d'aquest gas.
I aquesta és precisament una de les crítiques que li fan, és a dir, que només té en compte el diòxid de carboni. No obstant això, a partir de 2013, la Comissió Europea té previst comercialitzar altres gasos, com l'òxid nitrós i el perfluorocarbonos, així com altres sectors actualment fora d'aquest mercat.
En l'actualitat es consideren els abocaments d'empreses del sector elèctric, refí de petroli, siderúrgia, ciment, calç, teules i maons, taulells i rajoles, vidre, fregides i pasta de paper, paper i cartó. Entre tots ells, generen la meitat del diòxid de carboni que s'emet a Europa. Molt.
Però el transport també genera gran quantitat de diòxid de carboni, aproximadament un 20%, i la proporció augmenta any rere any. No obstant això, aquest 20% prové d'individus amb baixes emissions i el sistema de comerç de drets no serveix per a controlar aquest tipus d'abocament. L'excepció és l'abocament d'avions, i això sí, a partir de 2012 la Comissió Europea pretén tenir en compte les emissions dels avions comercials que passen pels aeroports europeus.
Venda i compra
Així, el mercat del comerç de drets d'emissió es basa en el diòxid de carboni emès per alguns sectors. A més dels 27 països de la Unió Europea, des de l'any passat també participen Islàndia, Noruega i Liechtenstein, afectant un total de 11.000 empreses. La participació de les empreses no és voluntària, estan obligades.
L'economista ambiental Patxi Gre ens ha explicat com funciona: "Cada empresa té uns drets d'emissió que la Comissió Europea li ha atorgat. Si aconsegueix emetre menys del que es preveu, tindrà sobra uns drets que podran vendre's a un expedidor de més del que es preveu".
Dit així, sembla senzill, però el propi Gre ens ha esmentat algunes de les seves dificultats. Un d'ells és la determinació dels drets d'emissió de cada empresa, és a dir, la ubicació del límit. De fet, el mercat s'està desenvolupant en tres fases, la primera, entre 2005-2007, era per a la prova, i llavors es van adonar que hi havia una excessiva distribució de drets. "Les empreses van tenir superàvit i el preu dels drets va disminuir enormement".
De fet, per a determinar la quantitat de drets d'emissió a concedir a cada empresa es van basar en els abocaments històrics de les empreses, si bé en una segona fase (2008-2012), davant l'existència d'errors, s'han posat límits més estrets a les empreses. En concret, les empreses han distribuït un 6,5% menys de drets d'abocament que en 2005. S'espera que així funcioni el mercat i que finalment contribueixi a aconseguir els objectius marcats en el Protocol de Kyoto, ja que a partir de 2013 el nombre de drets disminuirà un 1,74% any rere any.
No obstant això, per a Gre, en lloc de distribuir els drets d'abocament, el lògic seria subhastar. El que més es disposés a pagar per ells, es beneficiaria dels drets. "Però la Comissió Europea necessitava que les empreses estiguessin a favor del sistema i les empreses van argumentar que l'adquisició de drets d'emissió podria suposar una pèrdua de competitivitat internacional". Per això, van decidir concedir els drets, encara que amb el temps la comissió té intenció d'anar reduint la gratuïtat.
En teoria, segons la Comissió Europea, els drets d'emissió per a 2024 hauran de ser subhastats. No obstant això, la pròpia Comissió considera que "poden existir excepcions als sectors d'alta intensitat energètica" si el sistema de subhastes perjudica l'hora de competir a nivell internacional.
Reducció d'abocaments
De qualsevol manera, Gre creu que el sistema és eficaç en costos. En la seva opinió, "ajuda a reduir els abocaments en els casos en els quals menys costa reduir". De fet, si la reducció dels abocaments és menor que l'abocament, l'empresa inverteix a reduir els abocaments. En emetre menys que abans, pot vendre drets d'emissió, obtenint així beneficis". Per tant, el sistema facilita la inversió en mecanismes de reducció d'emissions.
Segons la Comissió, el mercat està sent eficient, ja que la indústria ha reduït les seves emissions en un 6% en l'últim any. Però no tot ha estat gràcies al mercat. Gre adverteix que la crisi també ha influït en això. "Les empreses han reduït la seva activitat i ha estat una manera de finançar la venda de drets d'emissió. Tanmateix, això ha suposat una important reducció en el preu dels drets d'abocament". A més, "cal tenir en compte que el petroli s'ha reduït i que les empreses han substituït el carbó per aquest combustible. El petroli genera menys diòxid de carboni que el carbó, la qual cosa també ha contribuït a la reducció de les emissions".
No obstant això, el mercat està en marxa i té conseqüències en les empreses. De fet, una vegada finalitzat l'any, les empreses han de retornar els drets corresponents a les tones de CO 2 emeses. Els drets que no han utilitzat tenen la possibilitat de vendre'ls o conservar-los per al futur.
Si una empresa no retorna els drets que havia de retornar segons el que ha vessat, rep una sanció. A l'any següent haurà d'adquirir els drets necessaris per a compensar aquesta falta o dèficit, indicant el nom de l'empresa en la llista d'infractors i pagant una multa per cada tona de CO 2 abocada per sobre del límit. La multa inicial era de 40 euros per tona, però actualment és de 100 euros.
Per exemple, l'empresa navarresa El ctrica de la Ribera de l'Ebre, amb 1.143.212 tones de CO 2 en 2008, ha retornat la corresponent a 309.394 tones. En conseqüència, la Comissió Europea serà sancionada. En similars condicions es troben altres empreses, gairebé totes elles del sector elèctric.
Borsa, escenari
Patxi Gre treballa en NAIDER, oferint serveis de consultoria a empreses i administració, entre altres. Segons ell, moltes empreses de la zona "encara no han interioritzat que els drets d'emissió són un actiu, que al cap i a la fi és diners". Per tant, Gre ens confirma que els serveis de consultoria tenen un gran marge de creixement.
Factor CO 2. Estan especialitzats en canvi climàtic i compten amb una filial dedicada al mercat de drets d'emissió de diòxid de carboni, Factor CO 2 Trading. El director Kepa Solaun està d'acord amb l'exposat per Gre, però només en part. En la seva opinió, encara que en la primera fase així va ser, a partir de 2008, i coincidint amb la crisi, les empreses han començat a jugar de manera "estratègica".
Solaun ens ha proporcionat dades: En 2007 es van moure en el mercat de drets d'emissió prop de 40.000 milions d'euros i en 2008 92.000 milions, un 130% més. A més, respecte a la fase anterior, els moviments són "més grans i més complexos". De cara al futur, és optimista, ja que "les empreses operen cada vegada més, preveuen un augment de preus i a partir de 2012 hi haurà més empreses participant".
Sembla que existeix la possibilitat de negoci de venda de fum. Això sí, lluny queda el lema qui contamina paga.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
