Homo sapiens
Claus de l'espècie humana des del punt de vista antropològic i genètic.
L'espècie humana és el resultat de l'evolució. Avui tot ha arribat adaptant-se a l'entorn de l'època. Els antropòlegs porten anys treballant per a conèixer l'evolució humana utilitzant fòssils. I en els últims anys han avançat molt amb les tècniques genètiques. Per tant, l'antropologia i la genètica van de la mà en aquest desig de saber què és l'ésser humà i què és el que li diferencia d'altres animals.
Des del punt de vista antropològic, Neskuts Izagirre, antropòloga de la UPV, considera que l'home modern es classifica en cinc aspectes: cultura, bipedia, encefalización, dentició i idioma. Caminar sobre dos peus, tenir un encèfal desenvolupat i tenir una determinada estructura dental són característiques purament físiques. Cultura i llengua són característiques d'un altre nivell.
Cultura en majúscules
"La cultura apareix a partir de l'Homo habilis --diu Izagirre- des de fa 2,6 milions d'anys, ja que els instruments elaborats més antics són de llavors. Això no significa que els anteriors no tinguessin un altre tipus d'eines".
Per definició, tots els del gènere Homo són éssers humans. En l'actualitat, l'única espècie d'aquest gènere és l'Homo sapiens, però el llinatge humà va sorgir fa temps i en el camí han estat diverses les espècies d'aquest gènere. Per tant, si es vol saber quan va néixer l'home, caldrà saber qui era l'Homo més antic. I això, segons la filogènia actual, és l'Homo habilis.
El camí de l'Homo habilis a l'H. sapiens, evolució, ha estat construït pels antropòlegs amb els fòssils oposats. "Quan vaig estudiar antropologia, a la fi dels anys 80 --recorda Izagirre- les filogènies eren molt clares, els arbres eren més simples". A mesura que s'han anat descobrint els fòssils, han estat necessàries noves espècies en la filogènia del llinatge humà, la qual cosa ha conduït a una filogènia més ramificada i complexa del llinatge humà.
El neanderthal, per exemple, està catalogat per diversos antropòlegs en l'espècie Homo sapiens, també per Izagirre. "Nosaltres preferim classificar el neanderthal i l'home modern en una mateixa espècie i diferenciar les subespècies, és a dir, Homo sapiens neanderthalensis i Homo sapiens sapiens ". És per això que utilitzen el terme home modern en lloc d'ésser humà.
Neix i viu a Àfrica
I d'on ve l'home modern? Dos són les principals teories, l'anomenada multirregional, que defensa l'evolució simultània de l'home modern en diferents llocs, i l'altra, Out of Africa, o la denominada fora d'Àfrica. Els fòssils que han aparegut més recentment coincideixen amb aquest últim, encara que sigui més o menys, i les dades genètiques també aposten per aquest últim.
"Les dades genètiques demostren que l'home modern va néixer a Àfrica fa 200.000 anys, des d'on va colonitzar tota Europa. Això va ocórrer fa uns 50.000 anys", afirma Izagirre. Els antropòlegs es plantegen diverses hipòtesis, ja que només tenen pistes fòssils per a seguir els desplaçaments de les espècies del llinatge humà, no són moltes i amb elles s'extreuen conclusions.
Fent referència a la teoria multirregionalista, diu Izagirre que "a partir de l'Homo erectus, fa 2 milions d'anys, tots serien Homo sapiens, per a aprovar aquesta teoria". L'aportació de la genètica ha estat fonamental en aquest aspecte, segons explica Ana Zubiaga, genetista de la UPV: "hi ha almenys deu persones seqüenciades, pertanyents a diferents grups ètnics, i si la recta fos un model multirregionalista caldria veure més diferències entre grups que el que veiem".
La diferència genètica entre grups o individus es denomina variabilitat. I, segons Zubiaga, "amb qualsevol marcador s'observa que en les poblacions d'Àfrica és on més variabilitat hi ha, menys en les europees i asiàtiques, que a més són un mostreig de les africanes. Això indica el lloc on es va originar normalment l'espècie, la qual cosa significa que va ser allí on més temps va romandre l'espècie i, per tant, on es produeix la major variabilitat genètica".
Nova espècie
La seqüenciació del genoma nuclear ha demostrat que "som una espècie molt poc versàtil, una espècie bastant avorrida --diu Zubiagak-- el que significa que serem una espècie recentment creada i que, probablement, hem passat per almenys una ampolla de sama, és a dir, de molt pocs individus".
Quant als grups ètnics, diuen que són bastant similars quant a la variabilitat. I "hi ha més variabilitat entre els individus del grup ètnic que entre els grups ètnics", explica Zubiaga. "La recerca publicada per Jaume Bertranpetit en l'edició digital de la revista Human Genetics també aposta per això", recorda. Entre altres coses, va comparar als bascos amb els d'altres pobles de l'entorn utilitzant microxips d'ADN. "I va concloure que no hi havia grans diferències genètiques. Això no vol dir que el Rh i les altres característiques que abans s'esmentaven no siguin certes; si compares dos grups ètnics, veuràs que determinats gens i determinades regions són diferents, però si en general acullis moltes seqüències d'aquest tipus, no són suficients per a diferenciar els dos grups", explica Zubiaga.
En la roda de l'evolució
Nova espècie i poc versàtil Homo sapiens. Però continua evolucionant com la resta d'espècies. Per descomptat, en centenars de milers d'anys no pot haver-hi grans canvis. En opinió d'Izagirre, "el que passa és que quan pensem en l'evolució tots pensem que canviaran les nostres característiques morfològiques. Però per a veure-ho cal passar milions d'anys, l'evolució segueix, continua en marxa, però els canvis que es produeixen no es veuen físicament".
Zubiaga coincideix amb Izagirre, "el que passa és que l'home té cultura. La selecció natural afecta a tots, però no és tan evident en els éssers humans per la nostra cultura". En definitiva, el desenvolupament del cervell va provocar l'habilitat d'adaptar-se al mitjà, la qual cosa redueix l'impacte de la selecció natural. No obstant això, a nivell dels gens s'observa que la selecció té influència, Zubiaga esmenta un exemple clàssic: la tolerància a la lactosa.
En els animals en general, només les cries tenen la capacitat de metabolizar la lactosa de la llet. El mateix ocorre en humans, excepte tolerància a la lactosa. La clau està en el gen lactasa. Una mutació d'aquest gen va provocar que els adults també mantinguessin l'activitat de l'enzim que metaboliza la lactosa. Quan la mutació va tenir lloc als pobles pastors, la introducció de la llet en l'alimentació els va donar un gran avantatge i aquesta mutació va passar a les generacions esdevenidores. Així, "en lloc de ser tots els éssers humans d'un tipus, tenim uns éssers intolerants i uns altres tolerants, fins i tot en l'edat adulta", explica Zubiaga.
Interpretant el genoma
Els experts esperaven que la seqüenciació del genoma respongués a algunes de les preguntes que la persona té al cap, com les claus de l'evolució o les característiques que distingeix d'altres animals. Les respostes seran aquí, però donen treball interpretant. Zubiaga recorda l'expectació que van despertar les primeres seqüències. "Quan va sortir la mosca del drosophila amb uns 13.000 gens, nosaltres esperàvem que fos molt més, almenys 100.000. Però es va comprovar que tampoc arribem a 25.000. Una assignatura per a fer-nos més humils".
"I després, quan es va seqüenciar el genoma del ximpanzé, encara que no està del tot seqüenciat, es va observar que només l'1% era diferent, només hi ha 15 milions de parells de bases". Això va provocar una sèrie de preguntes, com què indiquen aquests parells de bases i on estan. I en aquesta cerca van començar a investigar els gens, però, com recorda Izagirre, "hi ha molt poca diferència en els gens".
A la vista d'això, també van començar a investigar la part del genoma que no codifica les proteïnes. De fet, només l'1% del genoma és gen i el 99% restant pot tenir alguna clau per a respondre a les preguntes, encara que al principi es va etiquetar com a escombraries.
No obstant això, a mesura que avançava la recerca, van observar que les diferències entre els ximpanzés i els gens humans són també significatives per la seva reduïda dimensió. Per exemple, el gen FOXP2 relacionat amb el llenguatge. Segons explica Izagirre, "el llenguatge és una qualitat complexa i hi haurà milers de gens afectats", i un d'ells és el FOXP2. "Volíem saber si hi ha una mutació especial en els éssers humans en aquest gen, i es va trobar una mutació que provocava la modificació d'un únic aminoàcid".
Un grup de genètics de la universitat d'Oxford va descobrir el gen FOXP2 en una recerca amb una família anglesa. En aquesta família, alguns membres tenien dificultats per a parlar i uns altres per a comprendre el que s'ha dit. I van descobrir que el problema estava en un únic gen, el FOXP2 del cromosoma 7.
Té llavors tanta influència la mutació d'un únic gen? Sí, si és un factor de transcripció. "En els gens també existeix una jerarquia --explica Zubiagak--, la superposició dels factors de transcripció implica que l'alteració d'un únic gen pot provocar un canvi pleiotrópico important", és a dir, que influeix en certes característiques fenotípiques, morfologia, desenvolupament, comportament, etc.
Per tot això, recordant la comparació entre el ximpanzé i l'home, Izagirre destaca: "Dir que els nostres genomes són iguals és gairebé un 99% simplista. Avui sabem que no podem basar la comparació entre dos genomes a ser o no tan sols els mateixos nucleòtids". En opinió de Zubiaga, "a poc a poc, a mesura que anem introduint el zoom, estem veient coses petites que poden influir molt en la seva petitesa".
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
