Ser dona quan es converteix en malaltia
La prestigiosa revista mèdica British Medical Journal va publicar fa onze anys un article titulat: "Selling sickness: the pharmaceutical industry and disease mongering" (Venda de la malaltia: indústria farmacèutica i venda aproximada de malalties). Els autors són dos metges i un periodista i la primera frase és molt clara: "Es pot aconseguir un munt de diners gràcies a persones sanes que creuen estar malaltes".
Posteriorment, la mateixa revista va publicar una llista de no malalties, completada amb les aportacions dels lectors. Envelliment, treball, avorriment, ulleres, ignorància, calvicie, part, insatisfacció, cel·lulitis, ansietat per la grandària del penis, embaràs i solitud, entre altres.
I en els últims anys s'han publicat diversos llibres sobre el mateix tema. D'aquesta manera, una part de la societat s'ha adonat que alguns dels fenòmens que comporta viure són rendibles per a alguns, però encara queda molt per fer per a acabar amb la tendència a la medicalización.
Així ho creu Rosa Rico, cap del servei d'avaluació de tecnologies sanitàries del Govern Basc. En la seva opinió, cal prestar especial atenció a les dones, que són les que més sofreixen la medicalización i les conseqüències que això comporta.
Per a explicar-ho, ha recordat l'exemple de l'osteoporosi: "El nostre treball és l'anàlisi de tecnologies sanitàries i l'elaboració d'informes per als qui han de prendre decisions, i des de fa anys hem elaborat un informe d'osteoporosi. Era l'època en la qual totes les dones eren tractades per a prevenir l'osteoporosi. Des de les organitzacions privades fins a l'Organització Mundial de la Salut (OMS), tots deien que calia tractar els símptomes de la menopausa, entre ells per a prevenir l'osteoporosi".
Tractament de l'osteoporosi, aclaridor
L'equip de Rico va descobrir que en el cas de l'osteoporosi es produïa una patologia de la vellesa, la qual cosa era normal es considerava una malaltia. "Ens vam adonar que els seus efectes des del punt de vista econòmic eren importants, ja que els tractaments no s'aplicaven als individus, sinó a tota la població que estava en aquest interval. Tots eren tractats amb hormones i/o medicaments específics contra l'osteoporosi".
De fet, la teràpia hormonal substitutiva "era venuda com a font de l'eterna joventut", afirma Rico. "Gràcies a això, les dones no tindríem ni un sol senyal de vellesa: ni osteoporosi, ni arrugues, si no fóssim seques... res".
En la dècada dels 90, a més de la indústria farmacèutica i les institucions sanitàries, els mitjans de comunicació i la societat exercien una gran pressió sobre el tractament de les dones, especialment en el camp de la ginecologia. "I llavors va sorgir a Itàlia el conflicte dels densitòmetres. El ministre de Sanitat va haver de dimitir per aquella qüestió. De fet, la indústria va subministrar densitòmetres a especialistes per a diagnosticar possibles osteoporosis a les dones. I ells es van començar a utilitzar i per a saber si tenien o no osteoporosi utilitzaven la definició de l'OMS. Segons aquesta definició, les dones que tenien dos punts per sota de l'estàndard de calcificació òssia tenien osteoporosi, per la qual cosa havien de ser tractades".
Per tant, gràcies als densitòmetres es van diagnosticar nombrosos casos d'osteoporosis. Estudis que suggereixen que la teràpia hormonal substitutiva preveia l'osteoporosi, ja que les dones que l'estaven prenent no tenien osteoporosis, "però les dones a les quals se'ls administrava la teràpia tenien 50 anys i l'osteoporosi apareix a partir dels 70-80 anys. I no hi havia estudis a llarg termini. Per tant, la teràpia s'estava aplicant sense conèixer les seves conseqüències".
A més, Rico ha recordat que amb la teràpia hormonal, la indústria també va introduir la calcitonina inhalada: "Aquest medicament s'utilitzava en casos de càncer ossi i era molt car. Amb la seva generalització, la despesa farmacèutica en la Comunitat Autònoma del País Basc va créixer un 5% en un any."
Aquesta despesa era tan evident que va despertar l'atenció internacional. Com a conseqüència d'això, es va dur a terme una recerca a Itàlia que va donar lloc a la dimissió del ministre de Sanitat. "En la CAPV elaborem un informe que va deixar d'emetre calcitonina".
Als Estats Units, on també es donava tanta teràpia hormonal substitutiva, es va dur a terme una recerca a llarg termini que va demostrar que "augmentava el risc d'infart i càncer de mama". Per a Rico, "XX. És un exemple típic de la [medicalización] de finals del segle XX."
Mes i part
En qualsevol cas, la tendència a la medicalización femenina no s'inicia en arribar a la menopausa, ja que es corre el risc de fer-lo molt abans. Per exemple, diversos experts han denunciat que les alteracions menstruals es cobreixen amb mètodes anticonceptius. D'altra banda, les embarassades i les dones que donen a llum són sovint considerades malaltes i sotmeses a inútils reconeixements i tractaments mèdics. Tot això suposa la pèrdua de la responsabilitat i de la capacitat de decisió sobre la pròpia salut.
Rosa Rico ha treballat molt de sobre el part en els últims anys, sent un dels autors de la guia d'atenció al part normal. En la seva opinió, el part s'ha medicalizado molt i espera que la guia contribueixi a evitar-ho. Així, la guia recull consells basats en evidències científiques per a l'atenció de parts sense riscos especials, per exemple, recomana romandre tranquils a casa i no acudir a l'hospital durant la fase latent del part, ja que "s'ha detectat que l'hospitalització en aquesta fase pot suposar un risc associat a una major intervenció".
La guia també recomana no realitzar pràctiques habituals com l'administració d'oxitocina en la fase de dilatació o l'episiotomia. L'objectiu de la guia és "ajudar als professionals que vulguin fer un esforç de desmedicalización", segons Rico.
Amb l'objectiu de silenciar els símptomes
Al marge de la ginecologia, un altre exemple destacat de la medicalización que els experts han trobat en les dones és la salut mental. La investigadora Carme Valls denuncia que el 85% dels psicofàrmacs que es prescriuen a Espanya estan dirigits a dones. En opinió de Valls, el percentatge és molt significatiu, "com a molt, entre les dones, ja que els casos d'ansietat i depressió són el doble que en els homes".
Dos són els principals motius pels quals les dones recorren al metge: el dolor i la fatiga. Valls creu que, en moltes ocasions, els processos que es troben darrere d'aquests dos símptomes es deuen a la falta de protocols i recursos, i que els metges utilitzen ansiolítics o antidepressius per a cobrir aquesta llacuna.
En aquest sentit, en els últims anys s'estan enfortint les veus que demanden atenció a la fibromiàlgia. Valls, en un treball conjunt amb altres investigadors, ha recollit una tendència desproporcionada a diagnosticar fibromiàlgia a dones amb dolor, sobretot en el nostre entorn. I ha donat la següent dada: Als Estats Units, el 2% de les dones tenen fibromiàlgia, enfront del 18% d'Espanya. La diferència és gran, per a ignorar és massa gran.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
