Una nova mirada a la vista
Avui dia, els arqueòlegs continuen tenint dificultats per a datar amb precisió certes restes d'art rupestre, però abans era encara més difícil. Per als arqueòlegs, no obstant això, és necessari disposar d'un sistema de classificació cronològica de les pintures, i més d'un va intentar crear una classificació. Entre aquestes classificacions, la més completa i acceptada va ser la de l'arqueòleg francès André Leroi-Gourhan.
Leroi-Gourhan, arqueòleg de gran experiència i prestigi, va construir en la dècada de 1960 un sistema cronològic de classificació de l'art rupestre basat en les seves dades objectives i les seves hipòtesis. El sistema va ser àmpliament reconegut i durant molts anys la majoria dels arqueòlegs l'han valorat positivament.
Segons Leroi-Gourhan, al llarg del temps es poden distingir quatre estils. Va dir estil I al més antic, el d'Aurignacaldi (a. C.) 30.000-27.000), i IV. estil al més recent, a l'últim Magdaleniense (a. C. 13.000-9.000). Tram II. i III. va definir els estils i va proposar una evolució continuada d'I a IV. Així, els dibuixos d'estil I eren toscos, simples, i en l'altre extrem estaven IV. d'estil molt més complex i desenvolupat que els antics, molt pròxim a la realitat.
Encara que aquesta classificació continua sent utilitzada, últimament molts experts són molt crítics amb ella. Per exemple, els arqueòlegs Diego Garate i Joseba Ríos tenen clar que la classificació de Leroi-Gourhan és errònia, segons ells, "les tècniques actuals de datació ens han revelat que la classificació de Leroi és incorrecta".
No obstant això, per a Garate i Ríos, no és d'estranyar que la classificació cronològica de Leroi-Gourhan tingui èxit i estigui vigent fins fa poc. "Cal tenir-ho en compte quan van començar a descobrir i investigar l'art rupestre [XIX. A la fi del segle XX], el darwinisme es trobava en ple apogeu. Ells creien que l'home va anar evolucionant des dels temps de les coves: el neandertal seria un ser salvatge i l'home modern, civilitzat. I aquesta mentalitat la van aplicar directament en l'art, sense contrastar res", explica Garate.
També ha recordat la influència de l'evolucionisme social: "Era l'època de l'imperialisme i del colonialisme, i van comparar l'art rupestre amb el dels pobles primitius i els va semblar que eren similars, per la qual cosa era lògic pensar que l'art es va anar desenvolupant amb el temps".
És més, al principi molts no admetien que l'art rupestre fos tan antic: "Els semblava impossible que els homes del Paleolític fossin capaços de fer figures tan realistes. Fixa't: els primers dibuixos que es van trobar, en 1879, eren d'Altamira i, com és sabut, són magnífics. A més, on trobar-la i a Espanya. Per als francesos era molt difícil acceptar tot això".
Tanmateix, en els anys següents es van trobar altres exemples, fins i tot a França, que van aconseguir demostrar que l'art rupestre era paleolític. Una vegada acceptat això, va venir a classificar-se cronològicament les pintures segons la mentalitat evolucionista. "Que en aquells temps sembli raonable la proposta, no obstant això, no significa que fos correcta. Per exemple, l'art de la civilització grega era molt treballat i després també el romà, però després va arribar una època en la qual l'art no era tan desenvolupat com en segles anteriors. Per tant, l'evolució no sempre millora i no té per què ser així", explica Ríos.
Garate considera que també cal tenir en compte el que es considera desenvolupat: "I és que com més realistes siguin les pintures, Leroi-Gourhan les considerava millor o més desenvolupades, però això és una convicció, no es pot afirmar".
Chauvet contra el paradigma
Analitzant la classificació de Leroi-Gourhan, tant Garate com Ríos han detectat nombrosos errors: "Considerava que les obres d'art tenien unes característiques comunes que ell incloïa dins del mateix estil i que les que no s'ajustaven a la seva teoria les descartava. No obstant això, des que van començar a utilitzar la prova del Carboni-14, la classificació de Leroi-Gourhan era errònia".
Garate (cova del sud de França en el departament d'Ardecha) ha posat un exemple de la cova de Chauvet: "Les datacions han demostrat que l'art rupestre de Chauvet pertany a Aurignacaldi, l'època més antiga. I quin art té Chauvet? Perquè increïble, de qualitat i ric. Hi ha imatges molt treballades i realistes, realitzades amb diferents tècniques. Algunes estan pintades de vermell, unes altres de negre o ocre; hi ha figures de mans, obtingudes amb la pintura bufada; marques fetes; gravades i amb el cant ressaltat...".
Riu resumeix: "Des del punt de vista tècnic, compositiu, temàtic, estètic, perspectiva... és molt complex i treballat en tots els aspectes. I sabem que fa uns 30.000 anys. I això és totalment contradictori amb la classificació de Leroi-Gourhan, segons la qual l'art d'aquella època era molt bàsic, aspre i inculte, per la qual cosa les imatges de Chauvet IV. haurien de ser d'estil, dels últims del Paleolític, és a dir, de la Magdaleniense".
Aquesta contradicció va suscitar polèmica per trencar el paradigma fins llavors existent. "Alguns van apostar per l'esquema de Leroi-Gourhan i van afirmar que, per exemple, el carbó antic utilitzat per a elaborar pintures negres, el d'Aurignacaldi, i els autors de les pintures, el de Madeleinealdi. No obstant això, totes les proves disponibles deixen clar que les pintures són d'Aurignacaldi, que van ser realitzades en aquella època. De totes maneres --confessa Garat-- és normal que apareguin aquestes resistències quan es trenca un paradigma".
Per a Rios, l'exemple de Chauvet és idoni per a explicar l'evolució de la història de l'art rupestre, ja que "mostra molt bé com es va construir una teoria per a explicar el que fins llavors coneixien i com canvia la teoria gràcies a les proves obtingudes mitjançant tècniques".
A més de l'art rupestre, Garate creu que serveix per a conèixer les societats de l'època: "Cal tenir en compte que els homes que van fer les pintures de Chauvet eren els primers Homo sapiens que van arribar a aquesta part d'Europa, i en les pintures s'aprecia clarament que aquest tipus d'art era totalment dominat. A partir d'aquí, en 20.000 anys, no inventen res: els estils canvien una mica, els temes també, però utilitzen les mateixes tècniques i, en essència, és molt homogeni".
Peces del puzle
Chauvet no és una excepció i en altres coves europees s'han trobat exemples clars que no es corresponen amb la cronologia d'estils de Leroi-Gourhan. Per tant, en els últims anys ha quedat clar que el criteri d'estil no serveix per a fer una classificació cronològica.
No obstant això, en alguns casos, la comparació d'estils pot ajudar quan no és possible precisar molt en la datació. Rios posa exemple d'uns rinoceronts: "En Aldène, una cova del Massís Central de França, hi ha uns rinoceronts molt similars als de Chauvet. Els de Chauvet estan datats, però en Aldène de moment no s'ha aconseguit la data exacta. Així, al no existir altres proves, l'observació de l'estil pot ser complementària, i en aquest cas s'observa que, per la manera de fer l'oïda del rinoceront i altres convencions, és molt probable que les pintures de totes dues coves siguin de la mateixa època, ja que els rinoceronts s'assemblen molt".
Segons Garate, "això és com un puzle. Tenim algunes peces, algunes d'elles estan datades i unes altres són més o menys els seus accessoris, però quants més peces obtinguem i datem millor, millor sabrem millor la imatge que estàvem formant correctament o les peces que es posaran d'una altra manera".
L'última peça que han trobat és a França, en Castanet (Dordonya). Mitjançant el carboni-14 i altres tècniques avançades, les imatges de Castanet han demostrat que tenen uns 37.000 anys, és a dir, són una de les més antigues que s'han trobat fins al moment. "I afirmen que els qui van fer aquestes primeres obres dominaven des de fa temps les tècniques de creació d'aquestes, que estaven esteses a Europa i que hi havia una gran varietat d'estils i tècniques", ha advertit Garate.
"A més, això demostra la complexitat de les societats de l'època", ha afegit Ríos. "De fet, en els primers temps del Paleolític, en el propi Aurignacaldia, s'observa que els grups humans ja estaven separats i cadascun tenia el seu art i la seva manera de vida".
Per a Garate i Rios, això és important perquè abans hi havia una mentalitat evolucionista molt estesa i, igual que la visió de l'art de Leroi-Gourhan, creien que hi havia una evolució en el desenvolupament de la societat. Aquesta visió ha canviat radicalment en demostrar que les societats inicials del Paleolític eren tan complexes com les posteriors. "Això sí, és molt interessant veure que els neandertals no creaven art", ha subratllat Ríos. "En els jaciments, a partir de certa època existeix una explosió de l'expressió artística, però sempre associada a l'Homo sapiens".
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
