Hasiera »   Erreportajeak »   Zuhaitz lepatuak, ontzigintzatik jasangarritasunera

Arbres trasmochos, de la construcció naval a la sostenibilitat

• Zabaldu:
• Twitter
• Facebook
• Emaila

El paisatge forestal tradicional d'Euskal Herria es compon d'arbres trasmochos o arbres trasmochos. A més de valor cultural i històric, el XIII. També són testimonis d'una gestió forestal sostenible que es va desenvolupar i va refinar des del segle XX i durant gairebé 600 anys. A causa de la necessitat, els bascos van ser capaços de conjugar les necessitats de fusta de la construcció naval amb les activitats econòmiques més importants de l'època en un únic tipus de bosc. L'investigador Álvaro Aragó Ruano creu que van trobar la clau per a la sostenibilitat.

Els arbres trasmochados són arbres tallats repetidament per a obtenir fusta. Mantenien el tronc dels arbres i explotaven les seves branques obtenint arbres vells però contínuament fèrtils. “En aquells segles hi havia molts interessos entorn del bosc. A Guipúscoa, Bizkaia i Lapurdi, la construcció naval era capdavanter, gairebé el XVI. Fins a finals del segle XX. La siderúrgia, la ramaderia i l'agricultura eren també importants activitats econòmiques, totes elles molt lligades a la fusta. Com equilibrar les necessitats de tots?”, afirma l'historiador de la UPV, Álvaro Aragó Ruano.

“En la siderúrgia necessitaven carbó vegetal. La construcció naval, just el contrari: d'una banda, arbres llargs i rectes per a l'adquisició de taulers, però sobretot, per a garantir l'estructura del vaixell, per a aconseguir costelles arrodonides. I la ramaderia necessitava glans. En lloc d'adaptar un tipus de bosc per a cada activitat, van aconseguir imaginar un bosc sostenible que cobrís les necessitats de tots: els boscos trasmochados”, explica Aragó.

Anteriorment, es creaven dos models de boscos totalment diferents: les goteres d'arbres, arbres llargs i rectes que obtenien plantant arbres molt a prop, i les cháradas, arbres de branques fines que es formen en tallar els arbres del fons dels fons, que es tallaven per a carbó cada 12-15 anys. La clau va ser convertir les txaridas en arbres trasmochos. “A una altura de dos o tres metres del tronc es tallava el ramal principal de l'arbre i se li deixaven 2-3 ramals laterals perquè creixessin cap amunt i es formessin els crineres necessaris per a la construcció naval. Ho feien sobretot amb roures. Quan el roure tenia entre 60 i 100 anys, se li tallaven aquestes branques fortes. Però, mentrestant, creixien nous brots que es tallaven cada 8-10 anys per a obtenir carbó vegetal per a la siderúrgia. Així mateix, les glans d'arbres trasmochos eren la base de l'alimentació de porcs, vaques i altres animals”. Era un model silbopastoral.

El model dels arbres trasmochos va ser tan refinat que van desenvolupar també una tècnica especial per a l'obtenció dels pals arrodonits necessaris per a la construcció naval: guiaven les branques principals perquè poguessin créixer seguint formes incorrectes estandarditzades. “Una hipòtesi és que usaven cordes i fustes per a guiar les branques. Sembla que els bascos eren els únics que dirigien els arbres trasmochos. Els cridaven Ipinabar”, diu Aragó.

Quan la construcció naval va perdre força, van deixar de conduir i van continuar utilitzant arbres trasmochos per a la siderúrgia i la fabricació de carbó. Els roures van passar de ser trasmochos a collaret hagis, vells hagis curtes que sobreviuen avui en el nostre paisatge.

Durant segles els bascos van fer així una gestió sostenible del bosc. A diferència de les plantacions arbòries actuals, els arbres trasmochos eren boscos madurs i, per tant, refugi de la biodiversitat. Encara es veu en les actuals fagedes trasmochos, amb nombrosos orificis i zones de putrefacció, que constitueixen un lloc ideal per als ocells. Utilitzen amb freqüència garrapos, amilotx blaves o carboners. Igual les ratapinyades del bosc. Molts fongs i insectes saprofitos s'alimenten de la seva fusta podrida. I en troncs i branques es fixen algues, líquenes, molses i falgueres.