Falsedats i veritats dels Cims Climàtics
L'ocorregut a Kyoto
El Cim Climàtic de Kyoto, celebrada al desembre de 1997, va ser la conferència més gegant i important celebrada fins avui en matèria climàtica. En ella es va aprovar un protocol legalment vinculant. Mitjançant aquest protocol es van establir límits a les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle als països més rics. Així, 39 estats es van comprometre a reduir els seus gasos d'efecte d'hivernacle en un 5,2% respecte als nivells de 1990 per al període 2008-2012.
Però no tots hauran de reduir el mateix: La Unió Europea (8%), els Estats Units (7%), el Japó (6%), Ucraïna, la Federació Russa i Nova Zelanda (8%) mantindran el mateix nivell i, finalment, Noruega, Austràlia i Islàndia (1,8% i 10% respectivament) pujaran. Els Estats membres de la Unió Europea tampoc hauran d'actuar de la mateixa manera: encara que alguns estan obligats a reduir-les molt, uns altres podran incrementar les seves emissions, com Espanya, a qui, de manera vergonyosa, li ha correspost incrementar les seves emissions en un 13%.
D'altra banda, la majoria dels Estats no desenvolupats no es van comprometre a Kyoto, a pesar que el país desenvolupat s'ha esforçat per aconseguir-lo cínicament. És evident que aquesta decisió de Kyoto no és més que nul·la davant la gravetat de la situació. Segons les declaracions realitzades pel panell intergovernamental d'experts, la reducció global ha d'aconseguir un mínim del 25% per a tenir efectes significatius sobre el clima. No obstant això, les multinacionals de l'energia i l'automòbil que estan en contra de la reducció, reunides en coalicions, van aconseguir que amb una pressió massa fort els resultats anessin al seu favor.
En el millor dels casos, el protocol de Kyoto pot ser un gest a la indústria i als governs perquè comencin a canviar el seu sistema energètic buscant l'eficiència i començant a utilitzar àmpliament les fonts d'energia renovables.
Paranys de protocol
Els governs van aprofitar la reunió de Kyoto per a netejar la seva imatge: els països rics, els més responsables del canvi climàtic, van mostrar bones intencions però van mostrar poc ganes de prendre mesures efectives. A més, van proposar moltes “escapades” per a no complir amb el protocol, i la configuració d'aquestes vies de fuita és l'essència del tractat a Buenos Aires.
Es plantegen tres vies: d'una banda, el comerç amb emissions, per un altre, la consideració dels embornals de carboni com a via de compensació d'emissions (enfocament de “emissions netes”) i, finalment, la consideració conjunta de tots els gasos d'efecte d'hivernacle per a la reducció (enfocament de “cistella de gasos”).
El comerç es duria a terme entre els 38 països que van signar Kyoto i consisteix en: Si en el període 2008-2012 un municipi emet menys del permès pot vendre a un altre la diferència entre el permès i l'emès, de manera que aquest altre municipi pugui superar en aquesta mesura la seva quantitat autoritzada. D'aquesta forma es reserva un 5,2% global.
Una altra via de comercialització seria el comerç de “unitats de reducció d'emissions” entre municipis. Això suposa que els països rics (o grans empreses) podrien invertir en projectes que podrien reduir més les seves emissions. Aquesta compravenda seria com dues: una entre els pobles rics (denominada “coejecución”) i una altra entre el poble desenvolupat i el que està en desenvolupament (denominada “mecanisme de desenvolupament net”).
Sens dubte, el protocol de Kyoto pot convertir-se en “l'acord comercial més important d'aquest segle”. A més, el trànsit d'emissions ofereix una escapada fàcil als països que són capaços de pagar, ja que no hauran de canviar els seus sistemes energètics. Això pot implicar conseqüències negatives en el futur, ja que no seran capaços, sense grans desastres, d'afrontar fortes retallades.
Vistes de “emissions netes” i “cistella de gasos”
Les emissions netes es calculen restant el nombre d'emissions industrials dels gasos d'efecte d'hivernacle que absorbeixen els ecosistemes. Aplicable a partir del període 2009-2012. El càlcul dels embornals de carboni és un problema complicat a causa de la falta de precisió en el càlcul del flux de carboni en els ecosistemes. D'altra banda, els embornals naturals, especialment els boscos, són transitoris i poden convertir-se en fonts de carboni si es degraden. Per a evitar els problemes que genera l'enfocament net és convenient separar tots dos objectius de generació d'embornals i reducció d'emissions.
D'altra banda, la visió de la “cistella de gasos” es basa en la unificació de les emissions de tots els gasos d'efecte d'hivernacle (sis en total). Per a això es té en compte la diferent capacitat d'escalfament atmosfèric d'aquests gasos i es realitza la conversió de tot això en “equivalent al CO?”. D'aquesta forma s'aconsegueix reduir els gasos que són més reduïts i s'evita la necessitat de reduir el gas d'hivernacle més endarrerit, el CO?. Perquè això no ocorri, els objectius de reducció haurien d'establir-se per gas.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
