Dipòsit per al futur del passat
Vist des de fora sembla un contenidor gegant. I l'aparença no enganya. El Dipòsit és un contenidor que alberga més de tres-centes mil peces, el Centre de Patrimoni Cultural Moble de Guipúscoa. L'edifici es troba en Irun, en l'alt d'Arretxe, amb 9.000 m 2 distribuïts en tres plantes.
El dipòsit va ser creat per la Diputació Foral de Guipúscoa en 2011. Des del segle XX s'estava recollint per a conservar i conservar en condicions adequades peces artístiques i etnogràfiques. “Diputacions XIX. En el segle XX es concedien beques perquè els alumnes anessin a estudiar belles arts a Madrid —explica Antton Arrieta, responsable del Dipòsit—, i com a contraprestació els alumnes havien de realitzar una pintura o escultura cada any. Llavors van començar a col·leccionar”. Elías Salaberria és una de les persones que va rebre la beca i les seves pintures de l'època estan en el Dipòsit. “Després, XX. A la fi del segle XX la Diputació va començar a adquirir peces etnogràfiques des de chatarrerías, caserius, etc. Tenia unes 25.000 peces per a finals de segle”, ha afegit Arrieta.
Aquestes peces s'emmagatzemen i custodien en el Dipòsit, però també el patrimoni moble d'altres entitats guipuscoanes. Per exemple, 26.500 peces del Museu Sant Telmo, gairebé 5.000 del Museu Naval, o 7.500 de Porcellanes Bidasoa. En l'actualitat compta amb unes 65.000 peces d'art i etnografia. També és des de l'any passat magatzem de material arqueològic de Guipúscoa. “En Bizkaia i Llaurava els magatzems són museus arqueològics, però a Guipúscoa no existien. I com aquí teníem la possibilitat de guardar-ho en condicions, aquí vam portar tot el material arqueològic que estava recollit”, ha assenyalat Arrieta. “Creiem que hi ha unes 300.000 peces, però està en caixes i no tenim fitxes de peces per peça, com les d'art i etnografia”.
El Dipòsit també té espai per a peces individuals. “Cada setmana entra alguna peça que ens dóna alguna família”, diu Arrieta. Recentment es va incorporar, per exemple, un piano d'Aguirre emès per una família de Pasaia. “No ho coneixíem, una fàbrica que en Ibarra havia fet milers de pianos. Aquest té el número de fabricació 1.259. I no tenim idea de quina època és. És un tema bonic per a investigar”.
Recerca i difusió
De fet, tenen molt en compte la recerca en el Dipòsit. Hi ha dues sales dedicades a investigadors, en la primera planta. “És la més utilitzada pels arqueòlegs. Es fa menys etnografia, no està de moda. Però aquí hi ha moltes possibilitats de recerca etnogràfica”.
La difusió és un altre dels pilars fonamentals del Dipòsit. “No és només conservar, sinó divulgar i donar a conèixer”, explica Arrieta. Actualment diversos museus de la zona estan equipats amb peces del Dipòsit: Igartubeiti, Zumalakarregi, San Telmo... I les exposicions temporals són freqüents. L'any passat, per exemple, es van treure 13 lots de peces per a exposicions temporals.
A més, tenen previst posar en internet tot el catàleg del Dipòsit amb fotografies i fitxes. I també oferiran la possibilitat d'imprimir algunes de les peces seleccionades amb impressores 3D. Segons Arrieta, la web té dos objectius: “que qualsevol ciutadà pugui conèixer el que hi ha aquí i que els investigadors puguin triar més fàcilment les peces que desitja analitzar”. Esperen que la web surti aviat. “És molta feina, però serà molt satisfactori”.
Les visites també s'han organitzat en alguna ocasió, però Arrieta ha deixat clar que “les visites han de ser limitades perquè van en contra de la conservació”. I en definitiva, la conservació és el primer objectiu.
Tècniques de conservació
Cada vegada que una peça o lot arriba al magatzem (siguin noves o vengen d'una exposició) se'ls dóna el tractament que necessita en funció del material. Si és orgànic (cuir, fusta, paper, tela…) es col·loca en l'anòxia per a matar possibles insectes, etc. Per a això es tanca hermèticament amb plàstic i es va introduint el nitrogen durant 6-8 dies i expulsen l'oxigen fins que es queda sense oxigen. Posteriorment es manté durant almenys 27 dies a 22-24 °C (perquè els insectes romanguin actius).
Les peces que vénen de la mar es fiquen en una piscina i “igual que el bacallà, canviant l'aigua se'ls lleva la sal”, explica Arrieta. Així són, per exemple, tres o quatre canons portats de Getaria. “Pertanyen a una guerra entre espanyols i francesos del segle XVII en Getaria. La flota espanyola estava fondejada als voltants de Getaria, i amb vents de l'est que rares vegades es donen en les nostres costes, els francesos van atacar i van destruir molts vaixells”. Posteriorment, aquest tipus de peces de ferro són eliminades per electròlisi mitjançant oxidació i crims. Per a això col·loquen les peces en una malla metàl·lica i amb un ànode i un càtode en els extrems es fa passar l'electricitat.
Les peces de fusta, en els casos en què arriben mullades o amb alta humitat, per estar enterrades o en aigua, es fiquen en la piscina. D'aquesta forma s'evita que s'assequi massa ràpid durant el tractament corresponent. “Ara tenim una escala romana de les mines d'Arditurri i un tolare de Bergara descobert sota terra, entre altres. Ficats en l'aigua no es podreixen, poden estar sense límits”, explica Arrieta.
No obstant això, no els deixen en pes. Estabilitzen les peces de fusta mitjançant la seva liofilització i tractament amb polímer PEG (polietilenglicol). La peça de liofilització es congela i en una màquina de buit es va escalfant a poc a poc. D'aquesta forma, l'aigua gelada se sublima, passant directament de l'estat líquid al gas. El procés pot durar diversos dies depenent de la grandària de la peça, però d'aquesta forma s'aconsegueix assecar la peça sense necessitat de transformar-la.
Altres peces són tractades amb polímer PEG. En aquest cas les fiquen en un bany i, jugant amb la temperatura, l'aigua que conté la fusta se substitueix pel polímer. “Les peces grans poden romandre en aquest bany durant tres o quatre anys”, explica Arrieta.
A més d'aquests tractaments, es procedeix a la neteja de les peces, la retirada manual de la pols, argila, etc., així com dels fongs o líquenes en els casos en què els continguin. En alguns casos també es restauren, s'arreglen. No obstant això, “és impossible restaurar totes les peces que entren —explica Arrieta— i, a més, cal mantenir moltes vegades les característiques de l'ús. Per exemple, si el baserritarra li ha posat un filferro per a arreglar alguna cosa, això també és història. Moltes vegades són arranjaments per a llevar la boina”.
Condicions climàtiques
Finalment, es treuen fotos, es crea la fitxa, s'etiqueta i es van al magatzem les peces, depenent del material, a un magatzem o un altre. Hi ha un total de set. En tots ells les condicions climàtiques estan perfectament controlades. Alguns sensors reben constantment aquestes condicions i si passen pels límits establerts encenen l'alarma.
La temperatura es manté igual en tots els magatzems, entre 19 i 21 °C, segons sigui hivern o estiu. Aquest canvi de temperatura d'hivern a estiu es produeix principalment per l'estalvi energètic que suposa i es realitza de forma molt progressiva i constant. “El més important és mantenir l'estabilitat en les condicions climàtiques —diu Arrieta—, els canvis bruscos són els més perjudicials”.
El que canvia de magatzem a magatzem és humitat. En cinc magatzems se situa entorn del 65%. Aquí s'emmagatzemen, per exemple, les peces de fusta, que es conserva millor amb certa humitat. En un dels altres dos dipòsits es manté entorn del 50% per a conservar la humitat, el paper i les teles. Finalment, en el magatzem de ferro la humitat és inferior al 40%. “Els nostres restauradors desitjarien 0 humitats, però és impossible” afegeix Arrieta. “La humitat és el nostre rival. En altres llocs hi ha contaminació, però nosaltres no tenim problemes amb la contaminació, però estant prop de la mar, el nostre problema és la humitat. I en això gastem les fades”.
D'altra banda, els magatzems no disposen de finestres. D'aquesta forma s'evita l'entrada de llum solar, que és nociva per a la seva conservació, així com l'entrada de pols i insectes, etc. “A més, sense finestres els magatzems tenen més inèrcia i és més fàcil mantenir les condicions climàtiques amb menys energia. I encara que ens quedéssim sense energia, aquestes condicions durarien més”.
Malgrat totes aquestes mesures, alguns materials es conserven millor que uns altres. La pedra és la que millor es conserva. “Hem començat a treure al passadís deixants, llindes, etc. I estem pensant a portar-lo a un altre lloc, perquè no necessiten condicions especials. N'hi ha prou amb protegir-se de la pluja i del gel”, explica Arrieta. En l'altre extrem es troba el ferro. “És laboriós. Cal fer tant d'esforç per a restaurar i després una mica d'humitat és suficient perquè l'òxid torni a aparèixer”.
En la lluita contra el temps, el repte del Dipòsit és mantenir al màxim el patrimoni. “Diem entre nosaltres si dins de 100 anys aconseguim que les peces estiguin com estan avui. Aquest és el nostre objectiu. Sabem que per fi perdrem la batalla, perquè tot té la seva data de caducitat. És una lluita per perdre's, però potser en 5.000 anys”.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
