Medi ambient i indústria: producció neta
La producció desproporcionada i balafiada de productes de consum està provocant el desaprofitament, deterioració i esgotament dels recursos naturals del planeta. La Terra està sofrint una forta contaminació i degradació i pot dir-se que des que l'ésser humà és humà, la Terra està vivint el pitjor estat d'alerta.
Per això, l'ús racional dels recursos i l'abandó de substàncies perilloses s'està convertint en una condició necessària, ja que és l'única via que garanteix la supervivència i el benestar dels nostres descendents. Davant un estat de contaminació, la indústria hauria d'adoptar una filosofia i una pràctica de “producció neta”. El concepte de producció neta sorgeix de l'Agència de Medi Ambient (AEMA) dels EUA, que el defineix com un procés productiu que no suposa un perjudici sanitari per al treballador i el medi ambient. Per a això és requisit bàsic la substitució dels processos, productes i matèries primeres de l'empresa que utilitzin substàncies perilloses o generin subproductes tòxics.
Europa ens porta lleis de recomanació i esforços convergents
Per cert, això no és fàcil, ja que obliga moltes empreses a canviar radicalment tot el seu procés productiu i, per descomptat, el seu desenvolupament requeriria una inversió i un esforç extraordinari. No obstant això, per a la tranquil·litat dels empresaris i en detriment del medi ambient, no existeix una llei que obligui a aquest tipus de canvis radicals. En concret, la Unió Europea ha elaborat dues normes fonamentals per a la gestió ambiental de l'empresa: Reglament d'ecoauditoría i ISO 14.001.
Malgrat no ser iguals, totes dues normes regulen la manera de realitzar una exhaustiva anàlisi ambiental del procés productiu de l'empresa, és a dir, l'anàlisi dels fluxos d'energia, matèria i aigua, i les millores en els emplaçaments en els quals existeixen defectes. Cap d'ells obliga l'empresa a realitzar un estudi ambiental, opció que queda en mans de la seva voluntat i voluntat.
No obstant això, és previsible que en el futur es vagin demandant productes amb un procés de producció net en el mercat europeu. Per tant, la realització d'una auditoria ambiental serà imprescindible per a qualsevol empresa en un futur competitiu. Totes dues normes han estat adaptades per la Unió Europea.
En qualsevol cas, la finalitat última d'aquestes normes no és promoure processos productius nets, sinó posar límits més o menys estrictes a la contaminació. Per tant, una empresa que compleix estrictament la legislació ambiental no té per què tenir un procés de producció net, és a dir, pot continuar contaminant el medi ambient malgrat estar legalment sotmesa. Aquesta situació paradoxal serà molt normal en el futur si les coses no canvien.
La política ambiental que les institucions basques estan duent a terme en l'actualitat està condicionada per la normativa comunitària. La Directiva de Prevenció de la Contaminació d'origen industrial, coneguda com IPPC i publicada en 1996, és la normativa que més pot marcar la direcció de determinats sectors industrials en aquest moment i en un futur pròxim. La present Directiva inclou un conjunt de mesures destinades a evitar i, inevitablement, reduir les emissions a l'aigua, l'atmosfera i el sòl, inclosos els residus.
Les empreses de determinats sectors, com el químic o el metal·lúrgic, vindran obligades a realitzar una avaluació integral del procés productiu abans d'obtenir la llicència d'activitat. La present Directiva també ofereix una forma unificada d'atorgament de llicències per a una adequada coordinació de les mateixes en els procediments d'autorització en els quals participin diferents autoritats competents.
Amb l'impuls de la Directiva s'espera que les empreses realitzin esforços per a reduir la contaminació i minimitzar els residus.
A més de la IPPC, existeixen altres dues Directives que seran decisives a nivell europeu en el futur: d'una banda, la Directiva d'Abocadors, que encara no ha estat publicada per la seva complexitat en els complicats tràmits i, per un altre, la Directiva de Contaminació de l'Aire, publicada a la fi de 1996 com a continuació de la IPPC. Totes dues Directives tracten d'harmonitzar les lleis sectorials existents en el si de la Unió Europea.
La no generació de residus no es prioritza prou en la política actual
A la Unió Europea la prevenció és la prioritat absoluta. Quant als residus, des de l'Administració Europea es pretén fomentar la tecnologia i els productes nets, reduir la perillositat dels residus i fomentar la reutilització i el reciclatge d'aquests. La Comissió en la seva Comunicació sobre la revisió de la seva estratègia de gestió de residus diu: “la política que té com a fi última evitar la producció de més residus ha de tenir en compte el producte i la seva producció (...) Per a aconseguir l'eficiència s'ha de tenir en compte el cicle de vida del producte íntegrament, des del moment de la seva producció fins a la seva eliminació, sense oblidar la recollida, la reutilització i el reciclatge...”
Entorn de la nova estratègia europea en matèria de residus existeixen alguns àmbits que generen discussions i debats, com el denominat “waste” o el “no waste”, és a dir, existeix una tendència a la desclassificació de certs residus perillosos, entre els quals es troben alguns que danyen la salut pública o el medi ambient. Està veient si cal prioritzar la regulació o l'adopció d'acords voluntaris en una altra controvèrsia que està al capdavant. El risc que es produeixi un “dúmping ambiental” si es deixen en mans de la voluntat les iniciatives a favor del medi ambient, ja que algunes empreses assumiran compromisos reals i unes altres no. Per tant, la regulació sembla raonable, almenys en part. De fet, el V de la Unió Europea.
Com a conseqüència de l'aplicació del programa, que deixava la seva major part en mans de la voluntat, s'ha constatat que totes les mesures requereixen de normes estrictes per a avançar. És el cas del control dels productes que danyen l'ozó, dels productors de pluja àcida, etc. Tots ells tenen darrere una legislació estricta.
D'altra banda, en els últims anys s'ha produït un debat entorn de la incineració de residus tòxics. Les plantes incineradores solen presentar-se com una via adequada per a solucionar els problemes que generen els abocadors, ja que redueixen enormement la quantitat de residus, donant la sensació que el problema s'elimina per damunt. No obstant això, si es mira d'una altra manera, els residus es limiten a traslladar substàncies tòxiques, és a dir, de sòl a aire, i llavors el problema passa de local a global.
Per tant, el comportament més assenyat seria reduir notablement la producció de residus i reduir la seva toxicitat a través de diferents pretractaments. Així mateix, els residus que no es puguin evitar haurien d'emmagatzemar-se en dipòsits especials que permetin reciclar o proporcionar una alternativa adequada el dia en què la tecnologia estigui prou desenvolupada.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
