Vint-i-un anys i 100 exemplars
Aquella revista científica tan senzilla i d'aspecte sorollós com Elhuyar (perdona'm Luis, Andoni i uns altres, però jo em vaig prendre la forma quan la vaig conèixer) venia a treballar nous camps en la cultura basca: ciència i tecnologia. Al marge dels llibres de Gabirel Jauregi, Pisia i Kimia de la preguerra, a penes hi havia gens de ciència en basca. En el primer número de 40 pàgines publicat al setembre de 1974, es van expressar clarament en l'editorial les intencions de la nova publicació que venia a la plaça de la cultura basca:
“Perquè el basc surti a la plaça de la ciència, hem de pressionar als presents perquè els seus creadors ens mostrin el que és i entre tots puguem ajudar-los a crear un món cada vegada més madur, més apropiat, més decorat.”
Aquestes línies indicaven bé l'objectiu: “b perquè els creadors ens mostrin com és”. A l'hora de confeccionar la revista no es mirava principalment al lector, com hauria de fer-lo en una revista d'aquest tipus, sinó a l'escriptor. L'objectiu era formar a escriptors i a la llengua i això nedava en el producte. “Hik escriu química en euskara, els és igual de què” em van dir a mi quan em vaig acostar els membres d'Elhuyar, i així vaig anar acomiadant les pesades obres de química que ningú podia empassar.
El que des del punt de vista actual pot semblar un comportament erroni, no era llavors una filosofia equivocada, sinó que era necessari. Em vaig formar per escrit i es va formar per escrit. Un gran poeta andalús va escriure que el camí es fa caminant i en el nostre cas no faltava raó. Així, per exemple, Luis Bandres va partir dels camins de la física en aquell primer número i es van anar “arrencant” de gra, acumulant material perquè els professors de les ikastoles expliquessin en basca els conceptes de física. Igual en altres camps científics. No es podia esperar.
En els pròxims anys la revista va continuar amb la mateixa idea: buscar nous escriptors i formar l'idioma. Va haver-hi excepcions. Núm. 17 (1978) P. M. Etxenike i R. H. L'article titulat “ El Potencial Wake d'Ions Ràpids en Estat Sòlid”, publicat per Ritchie, pretenia demostrar que la recerca científica d'alt nivell es podia difondre també en basc. Era una reivindicació i un símbol, però les paraules d'Adolfo Suárez romanien fresques (“ No es pot explicar física nuclear en català o basc” una mica més a baix). L'excepció de llavors és avui habitual.
En 1981 la revista va tenir la seva primera profunda renovació. A qui necessitava el número 26 se'l va denominar 7, 1 en el camí de les revistes científiques normalitzades. La nostra no era, no obstant això, normalitzada. En l'editorial d'aquest número es deia, entre altres coses:
“Perquè el desafiament que tenim en l'actualitat davant nosaltres és molt diferent i la necessitat de respondre a una situació diferent amb diferents barreres és evident. No tenim per què convèncer a ningú, almenys als euskaldunes, que els temes científics també es poden escriure en basc, per la qual cosa el paper d'avui dia és demostrar que també es poden dir coses interessants en basca i a més demostrar que som capaces d'expressar-se d'una manera agradable... La gent no comprarà revistes en basca perquè estan escrites en basca, sinó perquè el que es diu en elles és interessant.”
Aquest era el repte, dir coses interessants de manera amena. L'esforç va ser gran. Es va modificar la maqueta, es va dividir la revista en seccions i es va donar més pes a la divulgació científica i tècnica. En qualsevol cas, la imatge encara era una revista de l'urpa.
No obstant això, Elhuyar no era una revista científica normalitzada i aquest cuc ens menjava vísceres. No tenia un aspecte estàndard, el format de llibre no li beneficiava. El contingut era també una espècie de cestón, començant amb material escolar i acabant amb articles de recerca. La cultura basca mereixia una altra cosa i a més estàvem en una situació de millora.
En 1985 prenem la decisió de fer una revista científica estàndard. Decidim dividir-ho en dues parts: la divulgació i la recerca. Al desembre de 1985 Elhuyar. Es va publicar el número zero de Zientzia eta Teknika i, malgrat ser un pastiche d'articles publicats amb anterioritat i de ser una zarpela molt comparada amb els actuals, va tenir un gran èxit en la fira de Durango. Ens va ensenyar que inventem el camí. En pocs mesos dupliquem el nombre de subscriptors.
Al llarg del recorregut hem aconseguit configurar la revista que tens entre mans i que està molt més prop de l'estardón. La revista, inicialment bimestral, ha completat 100 exemplars, amb diferències significatives entre el número zero i el número cent, tant en la maqueta com en els continguts. No es pot negar que hem millorat, però encara tenim molt a millorar.
Estem oferint al lector una revista de divulgació científica i tècnica digna. No obstant això, encara li falta una mica d'estàndard. La major part del repte està en la millora de l'estil dels articles i de la capacitat comunicativa, així com en la formació de professionals que ho facin. Desgraciadament, no crec que estigui tot a les nostres mans, necessitem ajuda externa.
Elhuyar i Elhuyar estan fent un gran esforç. L'esforç i la publicació de les revistes científiques i tècniques s'ha disparat. Les nostres forces no són suficients. Si es vol avançar en l'estandardització, l'ajuda econòmica de les administracions basques és fonamental.
Qui agarrarà el toro de les branques?
INFORMÀTICA VERSUS AUTOFORMACIÓFins a 1984 les màquines d'escriure van ser la tecnologia utilitzada en l'elaboració dels llibres. Aquest any es va produir un canvi estratègic en Elhuyar quan adquirim un ordinador Rank Xerox per a processar textos. L'avantatge respecte a les màquines d'escriure era enorme i així, per a escriure fórmules matemàtiques o realitzar correccions no era necessari fer un esforç d'antany. No obstant això, no teníem impressora perquè era molt cara. Per tant, continuem buscant alguna cosa més i traslladem a l'oficina, juntament amb la impressora làser, Macintosha, acabada de llançar en 1986. Aquesta tecnologia, a més de donar estabilitat, ens va obrir les portes a nous camins. Al principi es va considerar un sistema per a fer els llibres en ordre, però en l'actualitat tenim la base de dades de subscriptors de la revista o d'entrades del diccionari enciclopèdic en Macintosh. A la fi de la dècada passada vam començar a desenvolupar el programari d'aprenentatge en la plataforma IBM Pc i hem desenvolupat diferents productes que ajuden a aprendre matemàtiques, física, geografia o euskara. En els últims anys hem fet un pas més i això ha estat introduir-nos en el món multimèdia. Per a això ens hem basat en l'experiència d'haver treballat en plataformes Macintosh i IBM Pc i ja tenim el nostre primer producte, el CD-ROM “ Ezagutu Guipúscoa” al carrer. No obstant això, l'èxit del procés d'informatització s'ha basat en la capacitat d'innovació dels membres d'Elhuyar. A. Sagarna i J. Ganivet |
Un nou pas cap a la divulgació
Encara que s'hagi dit en més d'una ocasió, en ser alguna cosa que cal deixar clar, perdonaràs al lector que torni a repetir-se. Els primers passos de l'Associació Cultural Elhuyar van ser demostrar que la nostra llengua, encara no adaptada a la “ciència” i a la “tècnica”, no era una llengua secundària. És a dir, demostrar que el nostre és, com la resta, una llengua que pot ser adequada per a tractar qualsevol tema. Per tant i amb aquest objectiu, la divulgació es va deixar en un segon pla, oferint als escriptors l'oportunitat de formar-se i demostrant als que pensaven que s'equivocaven.
Amb el pas del temps no bastava amb fer-lo, per la qual cosa el segon pas va ser donar el seu buit a la divulgació i cuidar la qualitat del contingut. Durant aquest temps tractem d'equilibrar totes dues parts, encara que no aconseguim mantenir aquest equilibri en tots els exemplars. Lògicament, com el nou camí era el desenvolupament de la divulgació, aquest va ser el que en la majoria dels casos es va quedar molt patoso i els articles que publicàvem eren massa compactes. En aquesta segona fase, l'objectiu era oferir al lector un material d'autoformació adequat al seu contingut. I per a complir amb aquest objectiu teníem preparada la nostra infraestructura, en la qual els que es dedicaven a la divulgació eren principalment professors o tècnics i les nostres forces es concentraven a publicar en basc apropiat.
Així les coses i a mesura que ens acostem als nous reptes, ens va arribar el moment de fer un pas més. És a dir, mantenint el que aconseguim fins llavors (i millorant-ho si fos possible, reforçant la xarxa de col·laboradors, per exemple), l'hora de donar un bon agitació a l'aspecte i de fer un esforç especial per a adaptar-se a una època en la qual la imatge i la imatge són les principals. Pensar i fer (al nostre nivell baix, per descomptat), ja que aquest tipus de canvis té dues parts, el nou disseny (com ja havíem fet a mà) i la cura de la part gràfica de cadascun. Encara que intentem aplicar aquest últim en tots els números, no sempre publiquem el producte que volíem, per molts problemes (inclosos diners).
Però aquesta nova era havia un altre buit i té de veure amb el seu contingut. No n'hi ha prou amb publicar-ho en basc apropiat i amb un bon aspecte, és imprescindible que s'agiliti també el contingut i es faci de manera que sigui fàcil per a qualsevol. Per a això era imprescindible portar un periodista a l'equip, alguna cosa que avui s'ha fet realitat.
Per tant, i per a acabar, dir-vos que estem fent nous passos cap a la divulgació sense parar i agrair-vos a totes les persones que aporteu alguna cosa per a poder treure a la llum el nou exemplar del període, comenceu pels escriptors i acabeu amb tu com a lector, perquè sense lector no és possible perdurar.
R. Director de la Revista Arrojeria
Cooperació
Quan es va publicar el número 0 de la revista Elhuyar, Zientzia eta Teknika, estava estudiant basca en el barnetegi de Kortezubi. Vaig ser a la Fira de Durango i allí vaig descobrir què era aquesta revista i què era el grup Elhuyar. Van ser d'Elhuyar els llibres de matemàtiques que vaig llegir per a treballar el diccionari de matemàtiques, els diccionaris d'UZEI i els llibres d'alfabetització científica de la UEU.
Per primera vegada vaig rebre classes de matemàtiques en la UEU de 1986 en basca i els membres d'Elhuyar em van explicar l'alfabetització científica. A la fi d'any Elhuyar em va donar l'oportunitat d'escriure el meu primer llibre de matemàtiques, que es va publicar a l'any següent. Mentrestant, en la revista sobre matemàtiques J. M. Goñi i J. S'encarregaven de Duoandikoetxea. A la fi de 1987 Elhuyar em va oferir una col·laboració de secció fixa i des de l'any 1988 he escrit sense interrupció sobre el tema de les matemàtiques, primer en l'apartat de Jocs Matemàtics, després en el de Matemàtiques Curioses i finalment en el de Matemàtiques.
Els sis primers exemplars anuals es van convertir en onze exemplars, la qual cosa ens va obligar a agitar el cap. No sempre va ser fàcil endevinar què escriure en el següent número. Però la veritat és que m'agradava el treball i en la ment em semblaven idees.
Més enllà de la història, vull portar la meva reflexió aquí. L'emoció inicial que genera escriure en una revista pot arribar fins a l'objectiu. Si el meu objectiu era ampliar les matemàtiques, no podia conformar-me amb escriure. Em vénen al capdavant aquestes i altres preguntes: Són interessants els meus articles? Quants llegeixen? I la qualitat? I el nivell? Potser les mateixes preguntes que la majoria dels escriptors, són la solitud dels escriptors? No obstant això, no sé quina resposta.
No conec a favor dels lectors. Segons els resultats de l'enquesta realitzada per Elhuyar, un 18% llegeix els temes matemàtics. M'agradaria aprofitar aquesta ocasió per a animar al lector a aportar idees, articles, opinions i ajuda. Aquest apartat, sobre Matemàtiques, no és tancat, no és meu ni d'Elhuyar, sinó obert i de tots.
Gràcies i felicitats a Elhuyar!
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
