Salines d'Añana, de negre a blanc
El diapiro és el protagonista principal de la vall: una enorme bossa de sal oculta sota el sòl. Quan l'aigua de pluja entra en el sòl travessa el diapiro i dissol les sals subterrànies. En conseqüència, afloren a la vall deus amb abundant sal. Aquest aigua té 210 grams de sal per litre, 50 vegades més que l'aigua de mar. El sol, el vent i la sal fan que l'aigua s'evapori i es quedi sal.
Els treballadors de la sal porten milers d'anys evaporant l'aigua en aquestes eres. Per a molts experts, Salines d'Añana pot ser el municipi més antic d'Euskal Herria. Les primeres notícies escrites sobre l'activitat salina d'Añana daten de l'any 822. Al principi sembla que les salines tenien propietat privada, però amb el temps van arribar a ser propietat dels senyors. Els propietaris inicials es van veure obligats a adaptar-se a les noves formes d'explotació. L'any 1137, el rei Alfons VII va establir les bases jurídiques per a estructurar el monopoli de la sal, de manera que teòricament el producte es distribuís millor i millor. XIII. En el segle XVIII la corona extreia gran quantitat de diners del comerç de la sal, bé perquè explotava directament les salines, bé perquè les donava en règim de lloguer.
Segons les restes oposades, es pot dir que, almenys a partir de l'Edat mitjana, les eres d'obtenció de sal es distribuïen per tota la vall, partint de la deu principal. Les eres només estaven col·locades en la part baixa dels vessants, en les zones de menor pendent. Per tant, les eres s'ajustaven a l'orografia. Col·locar o no eres que condicionessin les muntanyes i la direcció de l'aigua. En l'actualitat es podria parlar d'explotació sostenible.
Pel camí de la productivitat
La corona treia una gran quantitat de diners a costa de les salines, però volia més; sabia que es podia treure més sal de la que sortia de la vall salada. Així, en 1801, va posar en marxa un pla de desmantellament i creació de noves infraestructures. Els objectius de la reforma eren obtenir més i millor sal. Per a això, la majoria de les eres velles van ser destruïdes i construïdes noves. Només van sobreviure aquells que podien coincidir amb les innovacions tècniques. A partir de l'any 1814 es va retornar a cada propietari la llibertat de recollir i vendre la sal al seu gust per a competir en el mercat. El comerç de sal va cobrar gran importància ja que es va començar a utilitzar per a mantenir els aliments en bon estat.
XX. A principis del segle XX la sal continuava sent negoci, però no sols a Salines d'Añana. En algunes zones costaneres també s'estava produint sal. Es tractava de noves produccions, amb grans avantatges tècnics i, per descomptat, amb una gran quantitat de sal extreta i venuda.
Els alabesos es van començar a treure el màxim partit a les salines. Al marge de les tècniques habituals d'elaboració de les eres, van començar a utilitzar el ciment. El ciment es va utilitzar, d'una banda, per a la construcció d'infraestructures i, per un altre, per a augmentar la producció, ja que col·locaven el propi ciment sobre les eres.
La producció va créixer molt, ja que les eres eren més fàcils de construir i la sal es recollia més fàcilment. No sols això. Fins que es va començar a utilitzar el ciment, a Salines d'Añana s'obtenia una sal marronácea, de color fusta i argila, i amb ciment blanc. Però la innovació va ser el començament de l'agonia.
La sal afecta a gairebé tots els materials i el ciment es deteriorava amb les dures condicions de la vall i s'agrijaba. A vegades es podia tapar i solucionar el problema, però moltes vegades, quan l'esquerda era massa gran, es col·locaven noves capes de ciment de reparació sobre les eres.
En augmentar el pes s'afegia el risc de caiguda de tota l'estructura. Llavors era obligatori retirar totes les capes de ciment. En retirar el ciment s'eliminaven també els cants que portaven pegats. No reciclable. També es van generar nombrosos enderrocs, però el personal de les saleras no els treia, ja que a més de ser difícil era car. XX. A partir de mediats del segle XX --des dels anys 60 -, el negoci de la sal va decaure. La vall salada es va ennegrir. Després de 40 anys d'història, les salines es van convertir en grans cementiris cementeros. Actualment només 150 eres s'exploten a Salines d'Añana. Només treballa un treballador, la resta el va abandonar fa temps.
No obstant això, la vall salada no ha perdut l'esperança de tornar a ser el que va ser. El 'Projecte de recuperació integral de la Vall Salada' està en vigor després de la decisió que la bellesa excepcional de la vall és alguna cosa que cal preservar. En col·laboració amb les institucions de la Comunitat Autònoma del País Basc i Àlaba, un grup d'experts multidisciplinaris ha abordat la recuperació de les salines. S'han realitzat estudis arqueològics, arquitectònics, socioeconòmics, ambientals, etc., tot això amb l'únic objectiu de recuperar, individualment, les 5.500 eres de la vall.
Porten ja cinc anys treballant i han recuperat una petita part. En finalitzar els treballs, dins de 20 anys, moltes d'aquestes eres reprendran la producció de sal. Clar, des del punt de vista econòmic, la producció de sal no serà rendible, ja que no competirà en el mercat, però retornarà la vida a la vall, a la vall salada viva.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
