Mirant al Sol
XVI. Fins al segle XIX, els astrònoms que observaven el cel a simple vista observaven una taca a Europa i el Sol i pensaven que Mercuri estava passant enfront del Sol. El telescopi va revolucionar l'astronomia. El descobriment de les taques solars, com molts altres descobriments, es deu en gran manera al telescopi.
David Fabricius era pastor luterà de Frísia (Alemanya). En les biografies escrites sobre ell, ho descriuen com a astrònom amateur, però, no obstant això, se centrava en el cel i va ser el primer a descriure una estrella variable en 1596.
Pel que sembla, Johannes va rebre del seu pare l'afició a l'astronomia. Per això, en finalitzar els seus estudis, porta a la seva casa un telescopi des d'Herberee. Així, quan a l'alba mirava al cel, el jove Johannes va descobrir que el Sol tenia taques. Tots dos van cridar al seu pare i van començar a observar aquest descobriment.
El mètode d'observació utilitzat inicialment era molt dolorós, ja que es mirava directament al Sol. El telescopi es dirigia primer a una riba del Sol i, a mesura que els ulls s'acostumen a aquesta lluminositat, es dirigia cap al centre del Sol. Aquestes observacions es realitzaven a l'alba i al vespre per a evitar que els ulls sofrissin un mal excessiu. Segons el mateix Johannes, sovint els ulls s'enrogien i augmentaven. Aquest enrogiment durava fins a dos dies i afectava la vista.
Per això, van abandonar l'observació directa i van començar a utilitzar una eina anomenada cambra fosca. Gràcies a aquest instrument, podien veure la imatge del Sol en un color natural sense danyar els ulls.
Durant mesos van observar les taques que es movien sobre la superfície del Sol, i van observar que les taques desaparegudes de l'aresta occidental apareixien en la vora oriental en una dotzena de dies. Per a aquesta època, Giordano Bruno i Johannes Kepler van afirmar que el Sol girava sobre el seu propi eix, i els Fabriciustes van defensar la mateixa hipòtesi.
El primer llibre sobre les taques solars va ser escrit per Johannes. Sota el títol De Maculis in Sole Observatis, et Apparente earum cum Sole Conversione Narratio, es va publicar el 13 de juny de 1611. A pesar que va arribar a temps per a la fira de Frankfurt, no va tenir molta repercussió, pel fet que les conclusions més comunament escrites tenien molt poca força i no van publicar dibuixos. Hi ha qui opina que a l'hora de determinar la naturalesa d'aquestes taques, el pare i el fill no eren de la mateixa opinió, la qual cosa va provocar que en moltes explicacions quedessin en la pell. Sigui com fos el motiu, durant anys no es va donar gran valor a l'obra dels Fabriciustes.
Els Fabriciustos van ser un dels pioners en l'observació del Sol. Segur que somiarien amb la instrumentació per a veure el sol amb precisió, però van haver de tenir molta imaginació per a saber quant s'ha avançat la tecnologia des d'aquesta època.
A simple vista és difícil distingir les taques més grans en el Sol. Si es mira amb prismàtics binoculars, només es poden veure dues o tres taques. Amb un telescopi de gran capacitat entre deu i vint. I d'un observatori situat en l'espai es poden distingir fins a cent taques.
En l'actualitat, les fotografies més exactes i al mateix temps espectaculars del Sol procedeixen d'observatoris en òrbita SOHO (Solar Heliospheric Observatory). Aquest observatori va ser construït per a la recerca del Sol, on AQUESTA i NASA col·laboren en nombrosos projectes.
Què són les taques solars?
Pel que sembla, aquestes taques visibles en el Sol són corrents plasmàtiques generades per un fort camp magnètic. El camp magnètic se situa en la part inferior de la taca i ofega el flux d'energia ascendent que ve de l'interior del Sol. L'estructura és molt estable perquè està basada en un cicle en contínua renovació. En refredar-se el material de superfície és més dens, per la qual cosa cau al centre de la taca i porta amb ell el material circumdant i el camp magnètic. Així, mentre la zona és resistent, la taca es manté més freda que la zona, per la qual cosa es veu més fosca que la zona, malgrat la seva resplendor natural.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
