Andrés Urdaneta, pare del viatge de tornada
Gràcies a aquest problema, Elcano i la tripulació del Victòria van completar la primera volta al voltant del món. Magallanes, cap de l'expedició, no volia anar de Filipines a l'oest per a tornar a Europa. Cap endarrere, volia navegar cap a Amèrica i fer un viatge cap a l'Est per a tornar a casa. Però llavors era impossible creuar el Pacífic cap a l'Est i van haver de continuar cap a l'Oest fins a completar la primera gira al voltant del món. El primer navegant que va superar la barrera del Pacífic en el seu viatge cap a l'Est va ser Andrés d'Urdaneta, 40 anys després aproximadament.
Els polineses van navegar pel Pacífic Oriental molt abans que Urdaneta. Van colonitzar l'illa de Pasqua i Hawaii des d'Oceania. Aquest viatge va ser suposadament des del sud i en vaixells petits. És molt difícil conèixer-los, però és molt possible que els indígenes que viuen en el Pacífic sàpiguen com fer el viatge a l'est. Els historiadors creuen que el propi Urdaneta va tenir relació amb els indígenes de Filipines i que van parlar sobre la navegació en l'expedició de Loaysa.
Expedició de Loaysa
El 24 de juliol de 1525, Carles I va enviar una expedició a les illes Moluques sota el comandament del Comendor Fra García Jofré de Loaysa. Van sortir set vaixells, un d'ells sota la responsabilitat d'Elcano, Sancti Spiritus, que va ser en el vaixell Urdaneta. No és molt clar quin era el paper d'Urdaneta. Alguns diuen que va ser criat d'Elcano, però no sembla que això sigui cert. En aquella expedició va morir Elkano i la seva última voluntat va ser recollida i signada per Urdaneta, un criat que difícilment el podia fer.
Curiosament, en aquella expedició van morir Elkano i navegants d'alt nivell, inclòs el propi Loaysa, i no els simples mariners. La raó s'explica en els escrits d'Urdaneta. Viatjaven en sis vaixells i, en un moment del viatge, tots els capitans i oficials es van reunir i van celebrar un menjar; es van menjar uns peixos especials i es van intoxicar. Els símptomes de la intoxicació van ser anotats per Urdaneta, la qual cosa permet a alguns escriptors afirmar que la malaltia era una síndrome de l'esbrinament. Urdaneta estudiava bé la malaltia des d'un punt de vista científic i el va deixar tot molt clar.
Urdaneta i els supervivents van passar molt de temps a les illes Moluques. El propi Urdaneta va passar nou anys allí i va conèixer bé la zona, els seus corrents, etc. Va estar amb gent d'allí i va anar rebent tota la informació. A més, tenia una gran facilitat per a les llengües, per la qual cosa els historiadors creuen que les seves relacions amb els indígenes van ser a través d'ella. Van tornar a Europa donant la volta al món, però és possible que Urdaneta, mentre estava en Moluca, hagi aconseguit experiència i informació per a navegar en el Pacífic una vegada més.
De nou a la mar
Semblava que la següent oportunitat anava a venir de la mà del conqueridor Pedro d'Alvarado, que va convidar a Urdaneta a una expedició pel Pacífic. Mentre Urdaneta estava a Mèxic, Alvarado va morir i Urdaneta va viure allí durant els trenta anys següents. Per als historiadors són anys foscos, perquè no hi ha molta informació sobre la vida d'Urdaneta en aquella època. No obstant això, cal destacar que en 1553 va entrar frare.
Anys després Urdaneta va tenir la següent oportunitat de tornar a la mar. Felip II li va cridar per a una expedició a Filipines. La preocupació del rei era investigar on estava l'antimeridiano: Segons el tractat de Tordesillas, la recentment descoberta terra situada a l'Oest d'un meridià seria per a Castella i la que està a l'est per a Portugal. D'aquesta manera, Castella absorbiria la major part dels territoris d'Amèrica. Però el meridià també distribuïa les terres a l'altre costat del món. Felip II va demanar amb aquesta excusa la propietat de Filipines (i la va adquirir, per això les illes tenen aquest nom). No obstant això, no els era possible determinar on estava aquell antimeridiano.
L'historiador Artetxe va escriure que Urdaneta li va dir al rei que segons els seus càlculs Filipines pertanyien als portuguesos. Que necessitava alguna excusa per a anar a Filipines, perquè en realitat aquestes illes estan en la zona de Portugal.
Viatge de tornada
El viatge de tornada no era fàcil. Cinc expedicions van intentar fer el viatge abans d'Urdaneta. Però davant tempestes, corrents, vent, malalties… totes les expedicions anteriors van fracassar.
Urdaneta va aconseguir fer aquell viatge prenent un camí molt estrany des del punt de vista dels d'aquella època. Es va allunyar de l'equador cap al nord per a evitar vents i corrents adversos i va tornar a Amèrica des del cercle màxim, el camí més curt. L'historiador José Ramón de Miguel diu que segurament volia anar de la mateixa latitud de Toledo i el va aconseguir amb uns mesuraments astronòmics. Quan es trobava a una latitud d'uns 39 graus, Urdaneta va realitzar maniobres estranyes (recorregut en el mapa en forma de M), suposadament sense sentit, però molt comprensibles tenint en compte la necessitat d'una navegació transversal. Gràcies a això, va atrapar al corrent Kuro-Shivo i va poder viatjar cap a l'est. Va arribar a la costa de la zona de Califòrnia i d'allí va tornar a Acapulco a l'octubre de 1565. Viatge de tornada XIX. Fins al segle XX va ser la principal referència per a creuar el Pacífic cap a l'Est. Posteriorment, la tecnologia de la navegació va permetre altres vies.
Andrés Urdaneta va morir a Mèxic en 1568 (d'això estan convençuts els historiadors). La història de la navegació recorda pel seu viatge de tornada, però la història de la ciència hauria de recordar-se també per moltes altres coses. Entre altres, pels documents escrits que va rebre. Va realitzar calendaris detallats i descripcions fiables, documentació imprescindible per a qui vulgui conèixer la ciència d'antany.
Agraïments especials a Goyo Lekuona i a José María Abedul. El recollit en l'article i d'altres informacions sobre Urdaneta es poden trobar en la pàgina web del programa de ràdio Norteko Ferrokarrilla: www.elhuyar.org/norteko_ferrokarrila/
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
