Estem l'any Internacional de la Química. La designació, impulsada per la UNESCO i el IUPAC, ha estat, entre altres objectius, aconseguir que la química sigui un recurs estimat i reconegut socialment per a respondre a les necessitats del món. No és un objectiu qualsevol, perquè no són els millors temps de la química, almenys si ens fixem en la imatge pública.
Tres químics de la Facultat de Químiques de Sant Sebastià parlen en aquest número de la imatge pública de la química. I, amb matisos, els tres coincideixen en la mala imatge de la química. De fet, el químic adjectiu és pejoratiu i la química té la imatge de tòxic, nociu. La química en si ha jugat un paper important. De fet, a través de la química hem aconseguit una gran capacitat de transformació de la matèria i del medi ambient, però també ha estat molt perjudicial per desconeixement, accidents i abandó. D'altra banda, venedors de determinats productes i estils de vida han sabut explotar-ho perfectament per a posicionar a les seves “sense química” en oposició. I en aquesta societat “mediatitzada”, la mala química s'ha arrelat amb força.
No obstant això, malgrat la mala imatge pública, en la praxi no renunciem a la química. A vegades, sabent que en el centre del que estem fent està la química, i normalment sense pensar. Vivim en aquesta dicotomia i contradicció: criticar la química que considerem química i elogiar la química que no la considerem química.
És una oportunitat per a viure, per a qui així ho desitgi. Però no és la nostra opció i no és la que volem impulsar des d'aquesta revista. Els experts que han participat en la taula rodona destaquen que la resposta a la ruptura de la dicotomia serà l'educació: “ciència, ciència i ciència”. Jo afegiria una altra: “consciència, consciència i consciència”.