Vida artificial i les seves conseqüències
Logika eta Zientziaren Filosofia Saila. Biologiako Filosofia Taldea, IAS Research
EHU
La biologia sintètica té dues línies de recerca. Un d'ells, partint d'éssers vius naturals, cerca la seva redissenyo integral fins a crear éssers totalment diferents. L'altre, partint de components i sistemes purament químics, pretén desenvolupar sistemes integrats complexos, amb propietats biològiques (metabolisme, reproducció, evolució...), molt bàsiques. En qualsevol cas, el veritable objectiu de la biologia sintètica és, en tots dos casos, crear formes de vida totalment noves més que transformar l'organització dels éssers vius naturals.
Això vol dir que són molts els components que han d'articular-se de manera adequada i precisa, però no sols això, sinó que aquest sistema ha de ser capaç de mantenir-se fins i tot en condicions canviants. Significa, per tant, no sols crear una forma organitzada, sinó que, una vegada inventada, s'ha d'aconseguir que aquesta forma s'organitzi, perduri i evolucioni, que són, en definitiva, les propietats de la matèria viva. En altres paraules, la singularitat (i paradoxa) d'aquesta creació artificial és que té autonomia pròpia: per a acceptar que aquest sistema inventat és un sistema viu, ha de fer les coses per si mateix i per a si mateix. Els sistemes que es crearan seran la nostra obra, però al mateix temps crearan a si mateixos i, d'alguna manera, fugiran de les nostres mans.
Avantatges i riscos
Els avantatges de la creació de sistemes vius artificials poden ser enormes, sobretot en l'àmbit de la salut i l'ecologia. Si es dissenya adequadament, aquests sistemes podrien treballar amb una precisió i una modificació funcional dels mecanismes bàsics. Podríem intervenir amb una gran precisió local i, alhora, actuar a gran escala; sent capaços de reproduir-los, poden generar a curt termini grans poblacions. També poden tenir un ampli camp d'aplicació i un alt impacte econòmic en el camp de les tecnologies que explotin els mecanismes biològics redissenyats. Per exemple, per a crear noves formes de computació.
Cal no oblidar, finalment, l'interès teòric que poden tenir les noves formes d'organització biològica, que mai han estat generades per l'evolució en el nostre planeta: la major revolució de la biologia des de Darwin seria sens dubte el seu descobriment i comprensió.
No obstant això, aquestes esperançadores opcions constitueixen una única cara de la moneda. L'altre costat de la moneda és l'alt risc que pot suposar una intervenció tan profunda en l'organització natural de la vida. Avui sabem l'estretament relacionat que existeix entre si entre tots els éssers vius i el complex que són les seves relacions. És cert que quan analitzem detalladament, els sistemes vius adopten la forma de mecanismes complicats en els quals cada part compleix una funció ben limitada, per la qual cosa podrien actuar de manera específica i local. Però quan canviem de perspectiva i mirem més globalment a l'organisme, totes aquestes parts apareixen integrades, formen una única unitat orgànica, i és impossible localitzar canvis en ella. I encara que aconseguíssim controlar com s'articulen els processos a nivell d'organisme, no entendríem als organismes íntegrament fins que ens donessin compte de les complexes dinàmiques de les gegantesques xarxes ecològiques que formen els organismes. Estem treballant amb sistemes molt complexos, i aquest és el risc, perquè no sabem bé els efectes indirectes de les nostres accions.
Tot això ens ha d'animar a reflexionar detingudament sobre els canvis produïts artificialment en els éssers vius. De fet, com més gran sigui la capacitat d'acció, més profunds, més duradors i complexos, i per tant més difícils de preveure, seran els efectes de la nostra acció. A més, la reflexió no és només d'anàlisi de conclusions, sinó també de com organitzar la pròpia reflexió: qui ha de participar en la reflexió? Qui ha de prendre decisions? Experts, representants de la societat, empreses de biotecnologia, ONGs, comitès de bioètica...? I quin és el paper de cadascun d'ells?
Qüestions tan complexes difícilment tindran una solució fàcil. No obstant això, en el fons, el problema no és nou. L'arrel del problema és tan antiga com la civilització humana. En definitiva, la manipulació de l'evolució genètica de molts animals i plantes ha estat un dels elements que hem utilitzat per a construir la nostra civilització, ja que la ramaderia i l'agricultura les hem creat artificialment. Des de temps immemorials hem transformat els sistemes naturals, esprement els boscos, destruint milers d'espècies i, en essència, adaptant l'entorn a les nostres preferències. La novetat és la intensitat de la intervenció; hem alterat tant la dinàmica del nostre mitjà biològic, que s'estan fent visibles les conseqüències inesperades, tan desproporcionades i incontrolables, que amenacen la pròpia civilització causant de l'alteració.
Igual que Prometeu, condemnat per robar el foc, el desenvolupament il·limitat de la civilització i la tecnologia està provocant terribles conseqüències. Però com no volem tornar al passat semi-salvatge, i probablement no podem, l'única solució és repensar la recerca científica i no renunciar a ella. En quin sentit? Aprofundint en la comprensió de l'organització biològica i prenent consciència de les conseqüències a llarg termini -tant en l'espai com en el temps- de la seva influència en algunes parts de la biosfera. Per a això és imprescindible una visió interdisciplinària global que afecta molts aspectes bàsics de la vida humana.
Crec que des d'aquest punt de vista la vida artificial no sols no es veuria com un possible risc, sinó com una eina bàsica per a planificar un futur millor.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
