L'experiment més avorrit de tots els temps resol el misteri de les pedres errants de la Vall de la Mort
Entre els estats de Califòrnia i Nevada, en el Racetrack Play de la Vall de la Mort es troben les pedres errants més famoses del món. Alguns d'ells són de bitlles que es poden agafar a la mà i uns altres de pedres de 300 kg. I de tant en tant es mouen, fins a centenars de metres, a través d'aquesta plana que va ser el fons d'un llac. Els investigadors tractaven d'esbrinar per què es movien les pedres des de la dècada de 1940, i encara que sospitaven que la terra es produïa quan la terra estava mullada i congelada, fins ara no han aconseguit atrapar les pedres en moviment.
El paleobiólogo Richard Norris, de l'Institut d'Oceanografia Scripps de Sant Diego, ha liderat un experiment que ha revelat el misteri. Es van introduir en diverses roques diversos aparells GPS que s'activaven en moure's i els hi van deixar en la Racetrack Play juntament amb diverses estacions meteorològiques. Ho van fer a l'hivern de 2011, i després es van preparar per a esperar, potser durant cinc anys. De fet, les pedres es mouen de tant en tant. Per això va batejar com “l'experiment més avorrit de tots els temps” el que estaven fent un dels membres de l'equip de recerca. Els fruits van arribar abans del que es preveu. Només van haver d'esperar dos anys per a veure moure les pedres. I, a més, va ocórrer allí.
Va ser al desembre de 2013. El Racetrack Platja era llavors un pou que a la nit estava cobert per una capa de gel degut a les temperatures molt fredes. Al migdia, la calor del sol provocava el desglaç. Perquè en un d'aquests dies, quan el gel es va trencar allí i aquí, els investigadors van veure com les plaques de gel fines suraven sobre el pou bultaban les pedres. Es pot veure en el següent vídeo (3.22-3.50):
Sense temps brusc
A diferència de les hipòtesis plantejades, no es van requerir forts vents ni grans plaques de gel per a moure les pedres. Per contra, les capes de gel de l'amplària del vidre de les finestres (3-5 mm) i els vents molt febles (14-18 km/h) eren els responsables del moviment. Entre desembre i gener el fenomen es repeteix diverses vegades fins que el pou s'asseca. De fet, van quedar al descobert les restes característiques de les roques mogudes en el sòl.
Segons els investigadors, el moviment és tan lent, de 2 a 5 metres per minut, que difícilment es pot detectar visualment, sobretot si les pedres s'estan movent alhora i no hi ha un punt de referència estancat. Per això creuen que és possible que algú l'hagi vist abans sense adonar-se que estava passant. En qualsevol cas, han destacat que la combinació de condicions meteorològiques necessàries per a moure les pedres és molt estranya, per la qual cosa no és estrany que hagi passat tant de temps per a resoldre el misteri. El pou de 2013, per exemple, va tenir una durada de dos mesos i mig, podent-se passar anys des que es va formar un fins que es va formar el següent. Per això, els autors de l'experiment més avorrit del món es consideren molt afortunats. Els resultats de l'estudi han estat publicats en la revista PlosONE.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
