Descobreixen la tectònica de plaques en la Lluna Europea

Jauregi Larretxea, Oihana

Elhuyar Zientzia

Europa és una de les quatre llunes més grans de Júpiter i està coberta de gel. Estudis recents han explicat que sota la superfície gelada del satèl·lit hi ha plaques de gel gegants en moviment, igual que ocorre en la Terra amb plaques tectòniques de superfície.
europa-ilargian-plaken-tektonika-aurkitu-dute
Hemisferi nord del satèl·lit Europa (colors falsos). Els investigadors han detectat possibles subduccions en aquest camp. Ed. NASA/JPL/University of Arizona

La troballa ha estat publicat en la revista Nature Geoscience pel geòleg Simon Kattenhorn de la Universitat d'Idaho i la investigadora Louise Prockter de la universitat John Hopkins de Maryland.

Els científics han utilitzat les fotografies obtingudes per la nau espacial Galileu de la NASA entre 1995 i 2003 per a dur a terme la recerca. En concret, s'ha investigat una zona de 134.000 quilòmetres quadrats amb fotografies en alta definició de la zona.

Les imatges s'han muntat com un puzle geològic gegant i s'han col·locat l'una després de l'altra. Així, s'han analitzat les variacions que han experimentat al llarg dels anys les característiques geològiques de la superfície que s'han anat fragmentant i separant com a conseqüència del moviment.

“Quan vam posar totes les peces juntes ens vam adonar que en aquesta reconstrucció hi havia un gran forat, un espai en blanc”, explica l'investigador Kattenhorn, en el servei de notícies de la revista Nature. “Pensem que la part que falta ha estat absorbida cap avall cap a l'interior de la lluna”.

Els investigadors Kattenhorn i Prockter han conclòs que l'estructura de la lluna Europa es basa en el sistema de plaques tectòniques. Una capa de gel de pocs quilòmetres de gruix es mou sobre una altra capa de gel més calent i relliscós. El gel d'aquesta primera capa que s'enfonsa es va fonent i s'afegeix al gel subjacent.

Els científics creuen que la lluna Europa té un oceà sota el gel, i que aquests moviments tectònics podrien comunicar la superfície de la lluna amb l'oceà subjacent, és a dir, els elements superficials i subterranis es desplaçarien d'un costat a un altre.

Alguns investigadors ja han començat a pensar que el moviment de les plaques tectòniques pot fer que la presència d'éssers vius simples en la lluna de gel sigui més viable de l'esperat.