The Baby: el primer ordinador electrònic
Van ser temps difícils els que van venir després de la Segona Guerra Mundial. Tota Europa va quedar potes enlaire per la guerra. Durant la reconstrucció es van emprar els mitjans utilitzats en els últims anys per a la guerra. Un curiós exemple és l'alemany, en el qual es van utilitzar materials de l'armada aèria per a fabricar cotxes per a la societat civil. Però no sols materials. El coneixement científic, guardat en secret durant la guerra, va quedar en certa manera en mans de la societat civil.
Primer ordinador
Durant la guerra, el Govern britànic va dur a terme diversos intents per idear màquines que automatitzessin processos matemàtics. Aquestes màquines van ser inicialment utilitzades per a desxifrar els codis secrets alemanys. Però, després de la guerra, van aprofitar aquesta tecnologia per a construir el primer ordinador civil.
Aquest ordinador experimental es deia SSEM -- Small Scale Experimental Machine, o Màquina Experimental de Petita Mitjana-, però els científics de la Universitat de Manchester que van participar en la seva invenció li van posar un nom més dolç, The Baby , o Umetxoa.
The Baby tenia tots els elements que té un ordinador actual, però, com el seu nom indica, en petita mesura. Usava, entre altres coses, l'aritmètica binària, un llenguatge de codi simple, una memòria de 2.048 bits i una velocitat d'instrucció de 1,2 mil·lisegons.
A diferència dels ordinadors actuals, el curiós és com era la memòria. De fet, la memòria era una pantalla CRT de grandària 32 x 32 píxels, és a dir, una televisió d'un sol color convencional de 6 polzades de longitud. The Baby comptava amb dues pantalles d'aquest tipus que li donaven la seva memòria de 2.048 bits --començant amb 32 píxels x 32 píxels x 2 pantalles = 2.048 bits -.
Quan els electrons del tub de càtodes xocaven amb el fòsfor de la pantalla, escrivien en la pantalla 0 o 1 informació, els dos possibles valors que pot prendre un bit. Aquesta pantalla era similar a una memòria RAM actual. A més, The Baby no tenia un altre disc dur. Això significa que el programador havia d'introduir en la mateixa memòria de la pantalla les ordres i dades d'execució del programa i que una vegada posat en marxa el programa, tots els càlculs es produïen en la pròpia pantalla.
Quan va arribar l'hora de la primera prova, tot va sortir bé. Es va encarregar a The Baby de calcular el factor més gran d'un número i va complir el seu treball de manera ràpida i satisfactòria. Cal reconèixer que aquell primer número era relativament petit. No obstant això, després d'uns dies amb millores, The Baby va calcular el major factor del número 2 18 --i per a qui no el sap, aquest número és extremadament gran -. El càlcul va trigar 52 minuts.
I el bebè es va dentar
Els experiments realitzats amb The Baby van donar bons resultats i van començar a dissenyar una màquina més gran basada en aquesta tecnologia. Aquesta màquina va ser denominada Manchester Mark 1. Posteriorment es va utilitzar el disseny d'aquesta màquina per a construir el primer prototip comercial.
Les màquines construïdes comercialment es van denominar Ferranti Mark 1, ja que Ferranti es va encarregar de la seva construcció. Però com aquell nom era llarg, Mark 1 es va popularitzar.
Ferranti va vendre la primera màquina produïda a la Universitat de Manchester. Posteriorment van construir --oficialment, altres nou màquines, ja que sembla que altres dues van ser venudes en secret al govern britànic. Es considera que aquestes dues màquines especials van sofrir modificacions en el seu disseny, per la qual cosa eren més efectives que les tradicionals Mark 1. Entre 1951 i 1957 va ser venut a diverses universitats i governs d'Europa i Amèrica.
Fins a l'actualitat
A casa, en la ikastola i en el treball. A la biblioteca, el museu i gairebé a tot arreu. Seria impensable el nostre dia a dia sense ordinador. No està de més saber que els ordinadors que s'han convertit en una eina habitual són els successors del petit The Baby.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
