Quan la veu va començar a estendre's a quilòmetres
El Congrés dels EUA va aprovar en 2002 a l'italià-estatunidenc Antonio Meucci com a veritable inventor del telèfon. Però serà difícil esborrar la petjada d'Alexander Graham Bell en la història del telèfon. En 1976, Bell va aconseguir el que Meucci no va poder aconseguir: la patent del telèfon.
Bell, originari escocès, va viure a Boston, i el telèfon va començar la seva marxa en la zona de Boston. Sorprenentment, l'aparició del telèfon no va tenir gran influència al principi, sobretot perquè en 1876 les necessitats de comunicació de la societat satisfeia els telègrafs. A més, la forma més habitual d'informació que venia d'antic era l'escrita, i la gent va considerar el telèfon com una joguina o un capritx.
Així, en el servei interurbà li va costar molt assumir la competència del telègraf. El telèfon va fer el seu buit dins de la ciutat. A causa de la industrialització, la població urbana havia crescut molt i el telègraf per a les relacions comercials no era adequat, ja que havien d'anar a un altre lloc per a enviar un telegrama.
Cadena curta al principi
L'invent de Bell estava format per un emissor i un receptor units per un cable conductor --coure normal -. Els primers telèfons es van instal·lar a Boston i ciutats pròximes. La comunicació telefònica es realitzava entre dos punts concrets, com una oficina financera i una oficina d'algun polític.
Quan el nombre d'usuaris va augmentar, no obstant això, va sorgir la necessitat d'una centraleta per a poder connectar tots junts. D'aquesta manera, el cable telefònic de cada usuari es connectaria a la central i allí els operadors realitzarien manualment la connexió entre les línies.
La primera centraleta es va estrenar en 1878 amb 21 abonats en Nova Haven. No podem oblidar que els primers empleats contractats per Bell per a aquesta central van ser nens d'entre 10 i 17 anys. Més tard, per les queixes presentades pels subscriptors i pressionat per la legislació que protegia els drets dels nens, va començar a contractar a dones (pagaven menys que als homes i no tenien drets sindicals).
L'ús del telèfon no es va limitar als EUA. Encara que a un ritme més lent, aviat es va obrir al món. La primera centraleta es va instal·lar a Anglaterra en 1879, i en poc temps es va multiplicar per molts llocs del món. En tots ells les dones eren treballadores habituals.
Somnis més llunyans
Quan els fils de coure recorrien centenars de quilòmetres, els científics somiaven més lluny. Amb l'objectiu de trencar els límits de la distància, en 1892 es va fer un pas important: Entre Chicago i Nova York es van obrir 1.600 quilòmetres de línia telefònica.
Desgraciadament, aquella comunicació va resultar bastant dolenta. El telèfon funcionava bastant bé a distàncies curtes, però la claredat de la paraula s'anava perdent molt a mesura que augmentava l'espai.
Per a solucionar-ho, anys després, Michael Idvorsky Pupin, professor de la Universitat de Columbia, va fer un pas fonamental en la comunicació a llarga distància. Va proposar la col·locació de bobines en les línies telefòniques per a millorar la transmissió.
Dir i fer. En la línia entre Nova York i Chicago es van posar bobines i l'èxit va ser enorme. A partir de llavors, les línies de gran distància van ser vestides amb les bobines de Pupin: La línia que uneix Nova York i Denver (3.520 km), el cable subterrani que unia Boston, Nova York, Filadèlfia i Washington... I en altres llocs del món van seguir el mateix model.
Però l'invent dels pupines no va superar per complet els obstacles dels quilòmetres. El que s'ha dit a gran distància, a més de perdre llum, perdia intensitat. Per això, es va pensar a col·locar repetidors o amplificadors al llarg de la línia per a augmentar la intensitat de la veu. Les companyies telegràfiques usaven repetidors des d'antic, però no servien per a les línies telefòniques, ja que reproduïen la veu humana massa lentament. Després de molts intents, finalment van aconseguir dissenyar el repetidor o amplificador adequat.
La victòria va ser l'ús compartit de bobines i repetidors. En 1956 es va instal·lar el primer cable transatlàntic subaqüàtic que unia Escòcia i Ternua. Avui, els cables submarins més moderns travessen tots els oceans.
Primer per aire, i després sota terra i aigua, el telèfon va superar els límits de la distància. No així el límit econòmic. A la ciutat de Tòquio hi ha més telèfons que en tot el continent africà. Més clar!
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
