“Entre ciència i poder sempre hi haurà incomoditat”
Son les persones que m'han emocionat les que han fet alguna cosa i que han estat perseguides, jutjades o castigades. Per exemple, Giordano Bruno. El dia anterior vaig llegir una espècie de poema que va escriure als jutges i allí els deia “Vosaltres em jutgeu, però vosaltres esteu malament, jo estic molt tranquil·la”. I li va precedir Sòcrates. Quin delicte va cometre? Feia pensar als alumnes i per això el van acusar de portar als joves a la perdició. Llavors, potser jo també porto als meus alumnes a perdre, perquè jo també ho busco, perquè els alumnes pensin per si mateixos.
Després a Giordano Bruno li va passar el mateix. Encara que va ser jutjat i condemnat al foc, ell estava tranquil perquè sabia que era correcte. I en el cas de Galileu, igual: defensa una idea amb arguments, i llavors arriba l'autoritat dogmàtica, que també la condemnen.
Això succeeix amb el comandament, que és dogmàtic i que no vol que la gent pensi. I és el principi que m'ha guiat: “bé, diuen que això és així, però jo haig de pensar”. En això moltes vegades sofreixes perquè has de reconèixer que les coses no són com creies al principi. Per exemple, quan vaig conèixer l'energia nuclear, em va semblar que podia ser l'energia del futur, i després vaig pensar en els canvis.
De fet, d'una banda està el poder, i el seu objectiu és tenir a la gent controlada, i d'altra banda està el treball del cercador, de l'investigador o del pensador. Aquest últim qüestiona el que diu el poder, el dogma, i per descomptat, això és perillós. I això està relacionat amb la relació entre ciència i societat. I això em preocupa, perquè la ciència no és ni bona ni dolenta. La ciència és la curiositat, el desig de comprendre com és el món. Però la influència no és asèptica, perquè el poder pot utilitzar-la per a una cosa o per a l'altra. Aquest és el problema. Si ets científic, cerques la veritat, però com a part de la societat has d'adoptar una actitud, triar l'ús.
La veritat és que jo no estic esperant res. A la vista de la història t'adones que hi ha petites revolucions però que la societat evoluciona lentament. Els revolucionaris esmentats anteriorment van ser perdedors, però ells sabien que tenien raó. Galileu va dir “e pur si muove”! I després la història ha demostrat que tenia raó. I això és eternio. Per tant, no hem d'esperar res mentre estem vius. Una vegada acceptat, viu tranquil. En la meva història personal, per exemple, amb el basc, sempre ha estat així: quan érem joves dèiem “l'impossible fet amb acció”, i el temps ens ha donat la raó. I entre ciència i poder sempre hi haurà aquesta incomoditat.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
