Susan La Flesche: metge per al poble
Venia a través de la tempesta de neu, en el carro de la tirada de les dues egües, refugiat en un abric de pell de búfal, a la volta d'un viatge de moltes hores per a atendre un malalt. Quan va arribar a casa, en el portal li esperava una fila de persones, unes tosques, altres ardents o doloroses… totes elles esperant al doctor Sue. Les hores de treball del Dr. Sue no finalitzaven mai. Fins i tot quan anava a dormir, deixava encesa una llanterna en la finestra, perquè qualsevol persona necessitada d'ajuda sàpiga que allí trobaria.
“Des que era petit vaig desitjar estudiar medicina —va escriure Susan La Flesch, la doctora Sue—; per a llavors ja veia clar que la meva gent necessitava un bon metge”. Als vuit anys tenia clavat un passatge viscut: Va passar la nit al costat d'una anciana malalta. Li van cridar quatre vegades i cada vegada va prometre que anava a anar immediatament. La dona va respirar l'últim aire abans d'alba. El metge blanc mai va aparèixer. Per a ell, al cap i a la fi, era una dona índia. Això és el que Susan va sentir aquella nit, i que havia de fer alguna cosa per a canviar-ho.
El pare de Susan, Joseph La Flesche, era el cap del poble d'Omaha, Ull de ferro. Ell considerava imprescindible unir les dues cultures (la blanca i l'índia) perquè el poble pogués sobreviure. “Civilització o catàstrofe, no hi ha una altra alternativa”, deia. Omaha, sense abandonar la cultura, estava a favor de l'aprenentatge de noves llengües, religions i cultures per a enriquir el coneixement dels nous veïns. Per això, la filla, juntament amb l'ensenyament de la seva llengua, els seus cants, els seus costums i les seves creences, les va manar a l'Escola de la Missió Presbiteriana, perquè també aprenguessin la llengua i els costums dels blancs. Voleu que sempre et diguin “aquests indis”? O voleu anar a escola i ser algú en el món?”, els deia.
Als catorze anys, Susan va agafar amb la seva germana el tren per a anar a escola Jove Elizabeth de Nova Jersey. Després de dos anys allí es va traslladar a Virgínia, l'Hampton School on criaven les filles dels antics esclaus i els indígenes. Allí li van ensenyar a fer els treballs que li corresponien a una dona. Però Susan tenia clar que aquest no era el seu camí. Volia estudiar medicina.
En aquella època, la dona blanca més privilegiada també havia de superar grans obstacles per a poder estudiar medicina. La Flesch, sent indígena, és més. Però ho va aconseguir. Va aconseguir l'admissió a l'Escola de Medicina de Dones de Pennsylvania i una beca per a poder pagar aquests estudis. Va ser el primer indígena americà que es va graduar en medicina.
En 1889, en l'acte de graduació va parlar: “Els que hem rebut educació hem de ser pioners de la civilització índia. Els blancs han aconseguit un alt grau de civilització, però quants anys han estat necessaris per a això? Nosaltres no hem fet més que començar, així que no ens redueixin, sinó que ens ajudin a pujar més alt. Dona'ns una oportunitat.”
No tenia dret de vot perquè era dona i no era ciutadà de la llei estatunidenca perquè era indi, però era mèdic. I amb aquest coneixement va tornar al seu poble natal, la reserva de l'Omaha, als 24 anys, a ser mèdic de 1.200 persones en un camp de 3.500 km². Metge i advocat, comptable, traductor, assessor, secretari…
Un dia somiava amb construir un hospital per al seu poble. Mentrestant, caminava a domicili, a peu o a cavall, i després a cavall, recorria quilòmetres i quilòmetres; viatges de moltes hores per a atendre un malalt. I moltes vegades, a més, rebutjaven el diagnòstic realitzat i totes aquelles qüestions que havien après dels blancs. I és que no tots els omahas estaven en absolut a favor de la unió de totes dues cultures.
A poc a poc va anar guanyant la confiança dels ciutadans. En definitiva, aquell metge, a diferència dels metges blancs, parlava en la seva llengua i coneixia els seus costums.
Va continuar trencant tots els estereotips i normes socials, després de casar-se va continuar treballant, fins i tot després de tenir dos fills. En la seva lluita diària, tractant de fer front als mals del seu poble. Va predicar la importància de la higiene i va utilitzar xarxes anti-mosquits en portes i finestres per a evitar les malalties que aquestes transmetien. També va fer campanyes d'abstinència, pensant en els temps del seu pare. I és que l'Ull de Ferro va tenir molt clar que l'alcohol era una “pèrdua de pobles civilitzats i no civilitzats”. Es va bolcar contra ell i va aconseguir que els venedors blancs d'alcohol romanguessin fos de la reserva. Després de la seva mort, un any abans que la seva filla es gradués, l'alcohol va tornar a la reserva.
Alguns venien també terres per a comprar més whisky. I el Dr. Sue també va lluitar contra aquesta malaltia. La va conèixer de prop perquè el seu marit va tenir grans problemes amb l'alcohol. Va ser assassinat per la tuberculosi maligna. La Flesche va quedar vídua amb dos nens petits. Però tampoc va deixar de treballar. La seva filla li va comptar després que el seu germà i els dos van créixer durant un temps en un carro de cavalls, amb el qual la seva mare els portava a atendre els seus pacients.
Va continuar fent quilòmetres i hores en Zalgurdia, sovint en neu, a temperatures molt per sota de zero, fins a posar en perill la seva pròpia salut. Comença amb dolor crònic i problemes respiratoris. Va morir en 1915, als 50 anys.
Va poder complir el seu somni un parell d'anys abans: En 1913 va obrir el primer hospital de la reserva amb el finançament propi. Un hospital obert a qualsevol persona que el necessités, independentment de la seva edat, gènere o color de pell.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
