Percival Lowell: canals en Mart
Lowell estava boig. Al final, després de mesos de desesperació, després de passar hores amb l'ull en el telescopi, van aconseguir veure el que volien veure: La superfície de Mart estava plena de grans canals. I Lowell ho tenia molt clar: aquests canals no eren creats per si mateixos.
Percival Lowell era fill d'una rica família de Boston. Després de graduar-se en Matemàtiques en la Universitat d'Harvard en 1876, va passar diversos anys en el ric negoci tèxtil de la seva família. Però, sent aventurer, va començar a viatjar a Extrem Orient. Va passar uns deu anys a Corea i el Japó com a diplomàcia. I va publicar diversos llibres sobre costums, religió, cultura, economia, etc. d'aquells territoris.
Va tornar als Estats Units en 1893 i, en aquest nadal, la seva tia li va regalar el llibre La planète Mars de Camille Flamarion. Era aficionat des de petit a l'astronomia i aquell llibre li encenia de sobte el cuc que tenia dins. L'astrònom italià Giovanni Schiaparelli, que anunciava els canals que va observar en Mart, va sorprendre a Lowell. Va sentir que podia fer una cosa gran i que d'alguna manera havia d'investigar-ho.
L'oposició de Mart de 1894 anava a ser una gran oportunitat, però hauria d'anar ràpid. Va contractar a l'astrònom William Pickering i al nou graduat Andrew Douglas i, immediatament, els va posar a la recerca d'un lloc amb les millors condicions atmosfèriques per a l'observació. Van decidir fer-ho en Flagstaff, Arizona, a 2.100 metres d'altura. Allí es va construir, aquest mateix hivern, l'Observatori Lowell, el primer construït en un lloc llunyà i de gran altura per a aconseguir la millor visió.
Les observacions van començar a realitzar-se a la fi d'abril de 1894. En la quinzena nit van trobar el primer canal que Schiaparelli va cridar Lethes. Però després vi la decepció, no veien una altra cosa. El 19 de juny, abans d'anar-se a casa, escriu Lowell: “Tampoc veiem canals amb la millor voluntat del món”.
Va tornar a l'observatori a l'agost. El casquet polar del sud de Mart es fonia ràpidament i Lowell va descobrir una llista fosca al voltant d'ell. Va arribar a la conclusió que aquell fosc anell era un “oceà antàrtic”. I aquesta vegada sí que van començar a veure els canals. En total es van veure 183 canals, dels quals 116 eren nous descobriments.
No apareixien tots junts. Primer van aparèixer els que estaven prop del Pol Sud i després més cap al Nord. En les zones en les quals s'ajuntaven els canals es podien veure taques blava-verdoses que, alhora que apareixien, eren de color més intens. Lowell ho va veure clar: Les taques blava-verdoses que veia en Mart eren de color degut a la vegetació, oasi enmig del desert de Mart. I els canals havien de ser els canals que regaven aquells oasis. De fet, no serien canals els que es veien des de la Terra, sinó la vegetació que creixia al seu voltant.
Mart era un món en ple procés d'assecat. En aquell món hi havia habitants intel·ligents que, per a sobreviure, van haver de construir un sistema gegantesc de canals de reg per a transportar el preuat aigua des dels casquets polars. Aquesta era la teoria de Lowell.
La majoria dels científics no van valorar positivament les observacions de l'equip de Flagstagg i, en menor mesura, les conclusions obtingudes. Quan en 1896 va veure també a Venus línies radials, l'escepticisme científic sobre les recerques de Lowell va augmentar encara més. No obstant això, els marcians de Lowell i els seus canals construïts van tenir gran repercussió. Van aparèixer en tots els periòdics del món. I els llibres que Lowell va publicar sobre aquest tema també van tenir molt d'èxit.
L'astrònom anglès Edward Maunder va demostrar experimentalment que aquests canals podien ser il·lusions òptiques. Maunder es va adonar que les observacions dels canals eren molt diferents segons l'observador, i que els canvis que es veien en els canals eren tan grans i sobtats. Per això, a través dels punts en paper blanc amb tinta xinesa, va mesurar la grandària que havia de tenir una taca per a ser visible i va concloure que aquest límit es trobava en 30 segons (angle). Les taques més petites eren invisibles. Per contra, va observar que diversos punts de 20 segons són visibles quan estan consecutius, però que els veiem com una línia. Com les observacions realitzades en Mart estaven per sota d'aquests límits, va concloure que els canals locals podien ser simplement il·lusions.
En 1903, Maunder va realitzar un altre experiment. Va demanar a alguns alumnes que observessin un disc a certa distància i dibuixessin el que veien. En el disc no hi havia línies, només cicatrius circulars. Els alumnes van dibuixar les línies.
En 1907, Alfred Wallace, qui va proposar juntament amb Darwin la teoria de l'evolució, va calcular que les temperatures de Mart estaven bastant per sota de zero, i que era impossible que l'aigua circulés pels canals, per la qual cosa no tenia cap sentit aquell assumpte dels canals.
Lowell no va cessar. El 27 d'agost de 1911, The New York Times Sunday Magazine va publicar un ampli reportatge titulat “Els marcians han construït dos grans canals en dos anys”. Lowell va acabar de trobar dos nous canals.
Altres astrònoms no ho veien en Mart. I per a guanyar credibilitat, Lowell va pensar que havia de començar a investigar altres temes. Va detectar irregularitats en les òrbites d'Urà i Neptú, que matemàticament van analitzar i va concloure que podien influir en un altre planeta més allunyat de Neptú. Es va bolcar en la cerca del que va denominar el Planeta X i en aquesta obstinació va passar els seus últims deu anys.
Va morir sense trobar el Planeta X, en Flagstaff, en 1916. En 1930, des de l'Observatori Lowell, Clyde Tombaugh va descobrir el Planeta X molt prop d'on havia d'estar en funció de l'òrbita calculada per Lowell. Li van cridar Plutó (les dues primeres lletres són les inicials de Percival Lowell). Aviat es van adonar que va ser una chiripa. Aquell Planeta X era molt de menor de l'esperat i era impossible que aquell planeta nan influís en les òrbites d'Urà i Neptú.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
