Milutin Milankovitch: el ressorgir de les estacions de gel
La porta de ferro pesada es va tancar després de mi... Em vaig asseure en el llit, mirant l'habitació, i vaig començar a veure la nova situació. Un dia em vaig fixar en la maleta... El meu cervell va tornar a funcionar. Em vaig aixecar en un salt i vaig obrir la maleta. Allí tenia papers sobre el meu problema còsmic. Vaig repassar els papers, vaig prendre la meva ploma fidel i vaig començar a escriure i a calcular... Després de mitjanit vaig mirar a l'habitació, em va costar saber on estava. Aquella petita habitació semblava un allotjament de viatge en el meu univers.
Milutin Milankovitch no estava en un hotel de l'univers, sinó en la presó. Durant la seva lluna de mel Dalj va viatjar al seu poble natal, Àustria-Hongria, on va ser atrapat per l'inici de la Primera Guerra Mundial. Va ser detingut per l'exèrcit austrohongarès per ser serbi. Però no li anava a impedir continuar treballant. Havia de resoldre el misteri de les estacions de gel.
No era molt de temps que se li va ficar al cap aquella qüestió de les estacions de gel. Era enginyer civil expert en formigó armat. Va construir onze edificis, autovies, ponts, embassaments i aqüeductes a l'Europa central. També va dibuixar el model matemàtic de l'edifici més gran que es podria construir en la terra: un edifici de formigó armat de simetria rotacional de 21.646 km d'altura i 112,84 km de diàmetre en la base.
Milankovitch va demostrar des del principi una gran habilitat per a resoldre matemàticament problemes d'enginyeria civil. Fins a 1909 va treballar com a enginyer civil a Viena. Aquest any li van oferir la càtedra de Matemàtiques Aplicades en la Universitat de Belgrad. Des que va prendre aquell lloc, encara que no va deixar totalment el formigó armat, li van interessar altres assumptes. En llegir els treballs dels climatòlegs va cridar l'atenció el misteri de l'era del gel. A pesar que ja estava bastant marginat, mig segle abans, va estar de gom a gom quan tothom va estar cobert de gel.
Tot va començar amb unes roques. En molts llocs apareixien roques aïllades que no tenien res a veure amb l'entorn. Els geòlegs tenien clar que venien d'un altre lloc, però com van arribar on estaven? El naturalista francès Jean-André de Luc, per exemple, va proposar que l'aire comprimit en les coves podia ser expulsat. Molts creien que van venir dins dels icebergs, quan aquells terrenys estaven sota la mar, i que van ser alliberats pels icebergs una vegada fosos. Per a molts altres, aquestes roques van ser mogudes per les principals inundacions bíbliques.
"No totes les aigües del món farien surar una roca", va explicar James Hutton en el XIII. A la fi del segle XX. Ha creu que només les glaceres podien ser els únics materials per a moure aquestes enormes roques. Hutton va ser el primer a parlar d'una glaciació general. Però aquella idea va passar desapercebuda.
Mig segle més tard uns altres van començar a treballar aquest camí. En 1834, quan el naturalista Jean Charpentier caminava per la muntanya amb un basomutil suís, el vasomutilo li va dir que algunes de les roques presents procedien d'una zona granítica més allunyada. Charpentier li va preguntar com van arribar allí i li va respondre que havia transportat les glaceres de Grimsel i que la glacera arribava en el passat fins a Bernardo.
Charpentier va quedar fascinat i content perquè ell també va arribar a aquesta conclusió. Pocs creien això en aquella època. En els pròxims anys el geòleg suís Louis Agassiz serà el major ambaixador d'aquesta idea. Va treballar sense corts a tot el món buscant proves i defensant la idea de l'era del gel. A poc a poc van anar augmentant els geòlegs donant suport a la teoria de les estacions de gel. Més encara quan l'escocès James Croll va demostrar que els canvis en l'òrbita de la Terra podien explicar l'existència d'èpoques de gel en el passat. I no sols per un, Croll defensava que va haver-hi diverses èpoques de gel.
Pocs anys després, els científics van descobrir que alguna cosa estava mal en els càlculs de Croll. Segons Croll, l'última era de gel va ser 80.000 anys abans, però les proves oposades pels geòlegs apuntaven al fet que, en tot cas, hauria de ser 50.000 anys després.
D'aquesta manera, es va tornar a descartar la teoria de les estacions de gel. XX. A la fi del segle XX, en la càtedra de geologia d'Harvard, el següent d'Agasiz va dir: "la suposada època glacial, que va estar incandescent fa uns anys, ja podem repudiar-la sens dubte".
Milankovitch ressuscitaria aquella teoria. Va veure clar que Croll no estava tan equivocat. La seva teoria era massa simple, aquest era el problema. Milankovitch va descobrir que tres variables influïen en la radiació solar que arribava a la Terra: La inclinació de l'eix terrestre, l'excentricitat de l'òrbita i la precesión. I que la combinació d'aquestes tres variables podia tenir a veure amb l'aparició de les estacions de gel. Els tres tenen cicles molt diferents i variables, i els encreuaments entre ells requerien càlculs molt complexos i gairebé interminables.
Milankovitch estava molt segur de la seva teoria. L'únic que necessitava era el temps. En els pròxims anys es va tornar a fer els càlculs. Els feia en temps lliure i en vacances. Fins i tot quan va ser pres, no va perdre el temps. Va ingressar en la presó i va començar a treballar gairebé des del primer minut. Posteriorment, a través d'uns contactes, va aconseguir l'autorització per a sortir de la presó i passar la detenció a Budapest, amb la condició de comparèixer una vegada per setmana davant la policia. Els següents quatre anys els passaria ficats a la biblioteca de l'Acadèmia de Ciències d'Hongria, sense cap mena d'impediment per a treballar en la seva teoria.
En total va passar uns 30 anys treballant en la teoria astronòmica del canvi climàtic. Va publicar uns 40 articles i finalment ho recollia en el llibre Cànon of Insolation and the Hissi-Age Problem, en 1941. Allí estaven les lleis universals que explicaven els canvis climàtics cíclics. Es coneixen com a cicles de Milankovitch.
En aquella època no es va poder demostrar que els cicles de Milankovitch coincidien amb les èpoques del gel i pocs el van tenir en compte. Va morir en 1958 i uns 15 anys després els geòlegs van començar a buscar proves i a reivindicar l'obra de Milankovitch.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
