Joan Feynman. Aclareixi les lleis del cel sobre les lleis de la societat
Assegut en una cadira, plorava, molt afligit. Tenia encara vuit anys. I no podia comprendre per què ell no podia fer el que el seu germà feia. Però la seva mare li ho havia deixat clar: “Les dones no poden fer ciència perquè no estan fetes per a això”.
Jehan no podia acceptar-ho. Els pares sempre animaven al seu germà i a tots dos a interessar-se per tot el que els envoltava. Ells no van tenir oportunitat d'estudiar, però eren molt aficionats a la ciència i llegien tot el que podien. I no tenien cap dubte que Richard, el seu germà, fora científic.
El seu germà no veia cap problema en què la seva germana aprengués la ciència. Tenia nou anys més i quan Joan tenia dos va començar a ensenyar-li matemàtiques. Als cinc anys, li va contractar com a ajudant de laboratori d'electrònica de la seva aula per dos cèntims a la setmana.
El seu germà li va ensenyar el sorprenent que era que el gos de la casa, l'aparell per a fer gofres, i que Jehová estava fet d'àtoms. Li prenia la mà, la hi col·locava en la vora d'un quadre i li feia repetir, mentre feia un triangle recte: “La suma de quadrats de catets és igual al quadrat de la hipotenusa”. Jehan no entenia res, però li encantava recitar el que el seu germà recitava com un poema.
Una nit ho va treure del llit i ho va conduir a un camp de golf pròxim a la recerca de la foscor. Es va quedar estupefacte davant els balls de llum que es veien en el cel fosc. “És una aurora boreal —li va dir el seu germà—, ningú sap com succeeixen”.
Criat en aquell ambient, va ser un cop terrible saber per boca de la mare que el seu somni era impossible, que no podria ser científic. I estava desesperat fins que va complir els 14 anys, quan el seu germà li va regalar un llibre d'astronomia.
Era un llibre de text de la universitat. Començava a llegir, es travava i tornava a començar. Va estar així durant mesos, però va continuar. I “407. Quan vaig arribar a la pàgina vaig trobar un gràfic que va canviar la meva vida”, comptaria més tard. Fins i tot al cap de molts anys, tancava els ulls i recitava de memòria el peu del gràfic d'aquella pàgina: “Intensitats relatives de la línia d'absorció de Mg+ en l'àngstrom 4.481… Font: ‘Atmosferes d'estrelles’, de Cecilia Payne.
-Cecilia Payne! Era una prova científica que una dona era capaç d'escriure un llibre que pogués citar-se en un text d'aquest tipus”.
En veure que tenia aquesta vocació, al final, els seus pares van decidir ajudar-lo. Va estudiar física en la Universitat Oberlin College en 1944. Només hi havia dues dones més, i no va ser fàcil. Van haver de sofrir discriminacions i més d'una injustícia. No obstant això, Joan Feynman va aconseguir completar els seus estudis.
Quan va arribar el moment de triar el tema per a la seva tesi doctoral, va dubtar entre la relativitat i la física dels sòlids. Quan va consultar als professors, no el van ajudar molt. Un d'ells li va dir que el millor que podia fer era investigar les teles d'aranya, que se les trobaria mentre les netejava.
Va triar la física dels sòlids i va realitzar la tesi titulada “Absorció de la radiació infraroja en cristalls amb estructura en diamant”. Però després no va trobar treball. Va tenir també un fill i semblava que tocava ser mare i mestressa de casa.
Així ho va fer. Durant tres anys, un dia, mentre tirava l'escorredora per la finestra de la cuina, es va adonar que necessitava ajuda. Afortunadament, el terapeuta va encertar bé el remei: tornar al treball.
Encara que semblava difícil, Lamont ho va intentar en l'Observatori, a uns 30 km de la seva casa. I li van oferir tres projectes interessants. Va triar el geomagnetisme. Per a compatibilitzar-ho amb la cura dels nens, va començar a treballar a mitja jornada, investigant com el vent solar afecta al camp magnètic de la Terra.
Entre altres coses, va descobrir la forma de la magnetosfera. A més, es va adonar que les aurores boreals poden estar relacionades amb la interacció del vent solar i la magnetosfera. Allò l'apassionava i tenia ganes d'explicar-li-ho al seu germà. Però va pensar que si li ho explicava al seu germà, que era tan intel·ligent, anava a desxifrar el misteri abans que ell. Llavors li va oferir un tracte: “Miri, no voldria competir entre si, així que repartim la física entre nosaltres. Jo agafaré les aurores i tu agafaràs la resta de l'univers”. I el meu germà el va acceptar.
Es dedicava a la recerca més capdavantera. No obstant això, en 1971 es va produir la recessió econòmica dels Estats Units, que li va portar a la destrucció d'ocupació.
Una vegada més, mestressa de casa. I de nou la depressió.
Desesperat, va demanar al rabí que li permetés assistir a les reunions que ell mateix organitzava per als aturats. Aquest el va acusar d'egoisme per tractar de trobar una ocupació quan tants homes estaven sense treball.
Finalment, va ser traslladat al Centre Nacional de Recerca Atmosfèrica de Boulder (Colorado). A partir d'aquest moment, va decidir “perseguir fons de recerca per tot el país, com els laponianos darrere dels cérvols de neu”. Va ser a Washington, a la Fundació Nacional de les Ciències, després al Departament de Física de la Universitat de Boston i, finalment, en 1985, al Jet Propulsion Laboratory de la nasa.
En aquest recorregut, va realitzar nombrosos estudis i descobriments. Va estudiar, entre altres coses, les taques solars i els cicles del Sol, i la influència d'aquests cicles en el clima. També va fer models predictius de com afecten els satèl·lits les partícules procedents del sol.
I va explicar com es produïen les aurores; utilitzant les dades del satèl·lit Explorer 33, va demostrar que els camps magnètics del vent solar ocorren quan afecten el camp magnètic de la Terra.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
