Berenice Abbott, fotògraf de la ciència
Estava a punt de complir seixanta anys quan va acudir a una entrevista de treball al prestigiós MIT. Era una dona experimentada i amb les idees clares. Va dir als entrevistadors: “Vosaltres, els científics sou els pitjors fotògrafs del món i necessiteu als millors fotògrafs, això és el que sóc”.
Era l'època de la guerra freda, l'any 1958. Sputnik, el primer satèl·lit artificial, va ser llançat pels soviètics l'any passat i els estatunidencs es van adonar de la necessitat de promoure la ciència. Entre altres coses, volien despertar l'interès dels estudiants per la ciència i començar a ensenyar temes científics d'una altra manera. Per a això es va decidir crear un nou material didàctic. Aquí va trobar el fotògraf Berenice Abbott l'oportunitat que somiava fa temps.
Abbott va néixer a Ohio en 1898. Volia aprendre periodisme, però al final va estudiar escultura a Nova York. Va treballar com a model per a artistes de pagament d'estudis. Va posar per a Man Ray, entre altres.
En 1921 es va traslladar a París. Li va semblar meravellós, sobretot perquè hi havia un ambient d'esperança en l'aire. I allí es va trobar amb Man Ray, que també va ser a París, com molts artistes de l'època. Davant la necessitat d'un ajudant, Abbott s'ofereix a si mateix i ell respon: “No pensava una dona”. Encara així ho va prendre. Abbott va treballar dur i va aprendre ràpid. Tres anys després, Ray va regalar una càmera i li va animar a fer fotos.
Va començar a retratar artistes i intel·lectuals. En 1929 torna a Nova York i retrata la ciutat perquè va sentir aquesta necessitat. Li semblava la ciutat més viva del món, li agradava passivament i això és el que demanava a les seves fotos: que ho atreien amb passió i que fossin visuals significatius. El resultat va ser Changing Nova York.
Abbott era un fotògraf valent disposat a anar a qualsevol lloc. En una visita al barri de Bowery, un home li va dir: “Les noies bones no vénen a aquest barri” i Abbott respon: “Jo no sóc una noia bona. Sóc fotògraf i vaig a qualsevol lloc”.
Quan va acabar de retratar Nova York, va pensar que havia d'entrar en el món de la ciència. En 1939 escriu un manifest titulat Fotografia i Ciència. “Vivim en un món de ciència”, afirmava. “És necessari un intèrpret amic entre ciència i ciutadania. Jo crec que la fotografia pot ser aquest portaveu”.
Abbott volia democratitzar la ciència, fer arribar als ciutadans, i estava convençut que la fotografia era l'eina perfecta per a això. A poc a poc va començar a realitzar diverses proves. Va treure fotos de l'agricultura, de biologia, de tecnologia. I també va començar a inventar i patentar noves tècniques i eines fotogràfiques, entre les quals destaca la càmera supersight. Amb aquesta càmera va aconseguir projectar la imatge en major mesura en la pel·lícula, obtenint augments sense grumolls.
En 1944 entra a treballar com a editor de fotos de la revista Science Illustrated. En aquella revista va publicar una de les primeres imatges de la cambra supersight: les bombes de sabó. La foto mostrava l'estructura de les bombes de sabó. La foto era per a un article que explicava com funciona el sabó per a rentar la roba. Segurament tenien intenció d'arribar a un públic més ampli amb aquesta mena de temes.
Al principi li va costar, però estava fent camí en la fotografia científica. I va arribar al cim quan va poder treballar amb científics del MIT. Allí, entre altres coses, va treure fotos per al llibre de Física. Abbott convertiria els conceptes abstractes de la física en alguna cosa que mai havia vist fins llavors. Ell dissenyava les fotos i per a això havia de comprendre bé els conceptes científics. Jugava amb llum i fosc, amb llum estreboscópica i les tècniques més apropiades.
“La idea era interpretar la ciència d'una manera sensible, amb una bona proporció, amb bon balanç i bona llum per a poder entendre-la”, explicava. “Crec que la fotografia és un mitjà per a difondre el coneixement sobre el nostre món, potser el millor recurs que tenim en aquests temps. La fotografia és un mètode educatiu per a fer arribar a tots els públics la veritat sobre la vida actual”.
Abbott va gaudir molt d'aquella època. Li agradava molt el treball en equip que demanaven aquelles fotos. Encara que no tots van ser amics. En aquell món dels homes, molts no veien amb bons ulls que un artista fiqués el morro en la ciència, i molt menys una dona. Una vegada tretes les fotos, Abbott no tenia cap decisió sobre elles i, una vegada publicat el llibre, va ser exclòs del projecte en 1960.
El llibre va tenir un gran èxit. Per a l'any següent a la seva publicació es van vendre a tot el món un milió de còpies traduïdes a 17 idiomes. Les imatges espectaculars i clarificadores d'Abbott eren la clau de l'èxit. I, posteriorment, les imatges científiques d'Abott van seguir el seu camí en altres llibres i exposicions.
Abbott va continuar treballant. El seu treball era la seva prioritat. Es va oposar al matrimoni perquè en casar-se les dones abandonaven els seus interessos. “Mai m'ha preocupat l'envelliment —deia—. L'envelliment és natural. No entenc per què les dones viuen preocupades per això. No entenc per què pressiona la societat. No hi ha res més elegant que una anciana. Ha viscut tant… té alguna cosa que no tenen els altres”.
I va tenir l'oportunitat de ser elegant, que va arribar a tenir 93 anys. “Estic tan fascinat amb aquest segle que em manté viu”, va dir una vegada. “Aquí continuaré barallant fins a l'últim minut”.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
