Resultats sí, limitacions
L'energia procedent del Sol, l'atmosfera, els oceans i la Terra Terrestre, entre els quals es troben complexes interaccions que donen com a resultat un clima local. Lògicament, darrere d'aquestes interaccions es troben els principis bàsics de la física: "La massa es conserva, també l'energia; segons les lleis de Newton, l'aire es mou d'un costat a un altre, etc.", explica el físic del Grup de Clima, Meteorologia i Medi Ambient de la UPV, Jon Saenz. "Sobre la base d'aquests principis de la física, els models climàtics simulen el clima mundial", afirma.
Aquests principis bàsics s'expressen mitjançant equacions complexes i es resolen en supercomputadors. Sense un supercomputador seria impossible analitzar el sistema climàtic mundial perquè, d'una banda, han de resoldre un munt d'operacions terribles i, per un altre, han de simular el clima mundial.
La substitució de totes les interaccions i factors que intervenen en el clima en els models és impossible. Una d'aquestes limitacions és la pròpia potència dels ordinadors, "no hi ha ordinadors amb la potència suficient en el món", afirma Saenz. Un altre és el grau de comprensió dels científics, ja que no entenen correctament tots els processos que afecten el clima, ja que és un sistema extremadament complex. Els científics van construint models a mesura que van comprenent el funcionament del clima. Prova d'això és que introdueixen en els ordenadors equacions cada vegada més complexes per a simular el clima mundial.
Saenz ens ha dit, no obstant això, que la intenció dels models no és, en absolut, substituir completament el clima: "el sistema és complex i les equacions simplifiquen en major o menor mesura el sistema". A més, simulen el clima de tot el món i han de simular el món en els seus models. Com es fa? Saenz ens explica: "Cal dir a l'ordinador en quin punt del món ha de resoldre les equacions. Per a això dibuixem en el món una xarxa imaginària que ens queda dividida en cel·les. En aquestes cel·les acordem en quin punt resoldrem les equacions i considerem que els valors en el rang punt a punt seran similars. Les cel·les dels models utilitzats actualment tenen una distància aproximada de 100 quilòmetres. La discretización és la representació del món a través de determinats punts. Clar, fent això sempre perdem la informació".
D'altra banda, tots els models es basen en els principis bàsics de la física, però a l'hora de definir les equacions expressives d'aquests principis, han de simplificar la realitat. Saenz ens ha explicat això mitjançant un exemple: "Prenguem, per exemple, la humitat. De fet, quan la humitat relativa és del 100%, hauria de ploure. Però sabem que la realitat és més complexa i que la humitat per a ploure no té per què ser el 100%. En els models, no obstant això, cal simplificar la realitat i fixar en una humitat concreta quan plou. Per a això anem provant. Definim una sèrie d'humitats i veiem que la simulació del model provoca que la humitat es correspongui amb l'ocorregut en la realitat".
Igual que la humitat, incorporen altres centenars de paràmetres en els models. "No obstant això, no tots els que treballen amb models utilitzen els mateixos paràmetres i tampoc resolen les equacions de la mateixa manera", ha precisat Saenz. "Per tant, no tots els models donen els mateixos resultats. Segons el model utilitzat, s'obté un resultat o un altre", afegeix.
Malgrat totes aquestes limitacions, Saenz ens ha dit que representen de forma bastant fiable les condicions climàtiques del passat: "tenim dades recopilades en un munt d'anys i coincideixen situacions que representen dades reals i que simulen els models. "Els resultats no són molt diferents, la majoria es troben en un determinat rang de variabilitat. És lògic pensar, i això és el que es veu en la majoria dels casos, que el valor real està dins d'aquest interval". Per exemple, el Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) utilitza simulacions de 10-23 models climàtics per a elaborar els seus informes.
Instruments per a predir el futur
Si simulen de forma bastant fiable les condicions climàtiques del passat, és de suposar que poden servir també per a predir el clima del futur. Per a això és necessari conèixer les condicions futures. I la veritat és que és impossible saber-ho.
No obstant això, l'objectiu dels models climàtics és, d'alguna manera, el de predir quin clima serà en el futur, prenent certes condicions possibles. L'IPCC ha establert aquestes possibles condicions i ha proposat possibles situacions. El propi IPCC explica en el seu web l'evolució de la població, el desenvolupament econòmic, la demanda energètica, l'ús de l'energia, la disponibilitat de recursos, els canvis tecnològics, els canvis en l'ús de la terra i les polítiques ambientals.
Ells definiran, segons l'IPCC, la influència humana en el clima en el futur. "Després --diu Saenzek--, els que treballen amb models incorporen en els models les condicions proposades per a cada situació i analitzen els canvis que podrien causar".
"Aquests no són prediccions sinó projeccions", explica Saenz. "Dir és fer un anunci passarà tant. En les projeccions es diu que si existissin aquestes condicions, això i això ocorreria".
I aquí està, segons Saenz, la major incertesa sobre el futur clima: "la major incertesa no està en les matemàtiques, crec que la major incertesa es troba en les situacions proposades per l'IPCC. És impossible predir quantes persones estarem dins de cent anys, quanta energia consumim, d'on obtenim, etc. Qui anava a dir que fa 30 anys existiria Internet?"
No obstant això, tots els models suggereixen un augment de la temperatura global. Així ho diu Saenz: "El que sí que puc dir és que la temperatura no baixa. No podem fer una estimació, però sí que dir que el futur serà més càlid. I davant aquesta situació hem de ser prudents".
Escèptics en l'extrem de la incertesa
No es pot dir que el tema no sigui complex, hi ha incerteses a tot arreu. Això permet fer interpretacions per múltiples vies. I, per descomptat, hi ha qui porta la incertesa a l'extrem i qüestiona el propi canvi climàtic. Es poden escoltar tot tipus d'arguments de la mà d'escèptics. Per exemple, Nils-Axel M rner, un geofísic retirat de Suècia, reivindica que el nivell de la mar no puja. Reconeix que hi ha zones en les quals el nivell de la mar està cada vegada més alt, com Venècia o Hong Kong, però creu que la raó és que aquests llocs s'estan enfonsant.
Un dels escèptics més coneguts d'Euskal Herria és Ant n Uriarte. Uriarte se centra principalment en el diòxid de carboni. "L'augment dels nivells de diòxid de carboni és beneficiós perquè això millora la fotosíntesi de les plantes, i no hi ha més que veure que en el passat, quan la concentració de diòxid de carboni era bastant major que l'actual, la vegetació era abundant", afirma Uriarte.
Saber com abordar el tema dels escèptics no és fàcil. El fet que algú no expert en temes climàtics comenci a fer-ho és una bogeria: basant-se en les mateixes dades, uns fan una lectura i uns altres el contrari.
Com saber, llavors, qui té raó? Quina és la veritat? La via més directa seria anar a revistes especialitzades. De fet, en revistes especialitzades, per a decidir sobre la publicació o no d'articles, és a dir, per a conèixer si els seus arguments i les dades per a protegir-los són prou fiables, recorren i analitzen a altres experts. És la forma més objectiva de garbellat.
Si es busca seguint aquest criteri, es pot observar que els arguments d'escèptics apareixen molt poques vegades publicats en revistes científiques especialitzades. Naomi Oresi, professora d'història i recerca científica de la Universitat de Califòrnia, va analitzar els articles publicats en revistes científiques entre 1993 i 2003. La conclusió va ser que cap apostava pels escèptics.
Oreskes no va trobar cap article d'escèptics, però sí Clausura Martin Schutle, un cirurgià endocrinològic de l'Hospital King's College, analitzant els articles publicats entre 2004 i 2007. Schutl va concloure que el 6% dels articles estaven en contra de la posició oficial.
Quan parlem d'una actitud oficial, estem parlant d'una actitud que recolza l'IPCC, que el món s'està escalfant i seguirà en aquest camí. Algú podria pensar que els que fan informes sofreixen una forta pressió de la mà dels polítics, de les empreses, etc. i que, d'alguna manera, se senten obligats a adherir-se a la postura oficial. Saenz no ho ha notat, no obstant això: "Els científics que donen suport a l'informe definitiu de l'IPCC no són de qualsevol tipus, ja són científics de prestigi i crec que no guanyen res per aquest treball. Per això crec que són bastant objectius".
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
