Si Déu no va ser… Llavors, quin va ser?

En el número de setembre de 2012 es va publicar un article "mugalari" en la revista Elhuyar. Dic "limitant" perquè el tema de l'article travessava les fronteres de certs àmbits de coneixement: religió, anatomia humana, traducció, mitologia... El tema de l'article va ser analitzar com una manca de l'home, una característica anatòmica molt estesa entre els mamífers, la falta d'os del penis, podria explicar-se. En el llenguatge tècnic de l'anatomia, l'os del penis es denomina llatí us penis o baculum (el pal deriva de la mateixa paraula llatina).

En l'explicació mitològica del perquè d'aquesta manca es requeria la intervenció de Déu. Em va semblar interessant analitzar el tema des del punt de vista científic. Però en aquest cas, quan Napoleó va preguntar a Laplace com el va fer en el gran llibre Traité de Mécanique Céleste per a explicar el funcionament de l'univers sense esmentar mai al Creador, portaré la resposta de Laplace a Napoleó: Je n'avais pas besoin de cette hypothèse-là ("No vaig necessitar aquesta hipòtesi"). És a dir, jo tampoc necessitaré a Déu per a explicar científicament la falta d'os del penis. Això sí, necessitaré travessar certes limitacions, com sortir del camp de la biologia molecular i entrar en l'ampli camp de la teoria de l'evolució. Per tant, aquest article també serà necessàriament "limitatiu".

En la pregunta del títol d'aquest article ("quins..?") com implícitament s'esmenta a una persona, després d'haver esmentat que no tindré necessitat de Déu per a l'explicació, crec que ha arribat el moment de reescriure la pregunta, perquè científicament serà més correcte preguntar: Llavors, què va provocar la pèrdua de l'os del penis? Pel que sabem al gener de 2013, probablement perquè amb certesa absoluta en la ciència a penes es pot saber res, la resposta és tan exacta com seca: els delictes d'una de les seqüències d'intensificadors que es troben al costat del gen del receptor d'andrògens i que s'han conservat molt bé durant l'evolució. En l'àmbit de la genètica, la pèrdua de material genètic es coneix com delezio. Recentment (març de 2011) s'ha publicat que des que la tribu Hominini es va separar de la tribu Panini (ximpanzés), s'han produït 510 delictes o pèrdues de seqüència al llarg de la ruta evolutiva que ens ha portat a l'ésser humà. Una de les parts del cromosoma perdudes portava l'ordre de formar l'os del penis en un moment donat del desenvolupament embrionari. Per què no tenim espines de penis? La resposta sintètica és que en algun moment es va produir un delicte. Una vegada aclarit quin pot ser la raó concreta, sembla que el tema estaria esgotat, però com estar preguntant constantment pel perquè és la forma en la qual la ciència avança, el nucli d'aquest article serà tractar de respondre a la següent pregunta profunda i gruixuda.

Com es pot explicar, doncs, que al llarg de l'evolució sigui un home sense espines? Quin avantatge hauria de tenir? En l'última figura es pot observar que morfològicament l'os del penis és molt plàstic, amb una gran riquesa d'aspecte. Aquesta riquesa ens indicaria, des del punt de vista reproductiu, que l'os del penis compleix una funció molt important, que en aquesta petita part de la seva anatomia el mascle juga molt... Davant aquest polimorfisme, sembla més urgent, per tant, donar una explicació adequada i convincent a l'elecció d'un home sense espines de penis.

L'elecció d'un home sense espines de penis no ha estat una labor de selecció natural, ja que aquesta característica anatòmica no aporta en principi cap avantatge en la lluita per la vida. L'avanç d'aquesta mena d'homes al llarg de l'evolució es deu a la selecció sexual, és a dir, encara que sembli sorprenent, el penis desossat ha augmentat l'èxit reproductiu de l'home, ajudant-lo a triomfar en la lluita per la reproducció. No és evident, per a la majoria, com i per què.

La selecció sexual és una competició intraespecífica --és a dir, una competició entre individus de la mateixa espècie (en el nostre cas animals) per a tenir opció de reproducció, en la qual de l'una o l'altra manera participen tots dos sexes. La selecció pot ser intrasexual, és a dir, que la selecció es produeixi com a conseqüència de la competència entre unitats del mateix sexe, encara que normalment. La competició pot consistir en una cúpula prèvia (baralles entre mascles adults) o postcúpula (competició entre esperes). D'altra banda, la selecció pot ser també intersexual, és a dir, un sexe pot triar entre els números de l'altre sexe. Ningú se sorprendrà si llegeix que el sexe més selector és el més perjudicat en cas de mala elecció. Normalment les femelles són selectores estrictes i els mascles, seleccionats. També en aquest cas, la selecció pot produir-se abans de la copulació, per exemple en l'elecció de parella, coneguda com a selecció clàssica de la femella. I pot succeir després de copular. En els animals que es reprodueixen per fecundació interna, la selecció intersexual que es produeix dins del cos de la femella es denomina selecció críptica de la femella, ja que el mascle no sap com actua (tria o rebutja) amb les seves espermes.

Analitzem en quin d'aquests quatre casos de la selecció sexual hauria estat un avantatge la pèrdua de l'os del penis, esperant trobar així el motiu de l'elecció d'un home sense espines. En les competicions intrasexuales, és a dir, en les competicions amb altres homes, no sembla que la pèrdua de l'os del penis ofereixi cap avantatge, ni en les competicions prenatals ni en les posteriors. També des del punt de vista de la selecció clàssica de la femella, no s'aprecia cap avantatge en la pèrdua de l'os del penis; en aquest últim cas, sembla que a la contrària se li pot trobar una explicació més senzilla. Per tant, només en el camp de la selecció críptica de la femella podrem buscar i trobar l'explicació.

A l'esquerra: Ossos de gos d'algunes espècies de marmotes. A la dreta: Els ossos del penis dels ratolins dels arrossars i dels rostits. Ed. Reimprès de Burt (1960) amb autorització d'HathiTrust

En els animals que es reprodueixen sexualment, és impossible evitar l'aparició de conflictes entre els interessos de tots dos sexes, ja que les inversions energètiques de tots dos sexes són molt diferents en els assumptes reproductius. Com a conseqüència d'aquests conflictes, moltes de les característiques biològiques han canviat en l'evolució de la nostra espècie. No obstant això, la col·laboració entre totes dues parelles, almenys en certa manera, és imprescindible. En qualsevol cas, la col·laboració entre tots dos sexes es materialitzarà en l'avanç del producte reproductiu, és a dir, en la cura i reproducció de les cries.

Una de les característiques més característiques de la nostra espècie és la grandària del nostre cervell, amb un pes aproximat de 1,5 kg, entre 3 i 4 vegades major que el del nostre parent filogenètic més pròxim, el del ximpanzé. L'aparició del gènere Homo ens indica que fa uns 2 milions d'anys es va produir alguna cosa que va suposar un augment de la grandària del nostre cervell. Podria deure's a un dels 510 delictes esmentats a l'inici d'aquest treball, ja que una delinqüència pot ocasionar la pèrdua d'una estructura (l'os del penis) i l'ampliació d'una estructura per una altra. La pèrdua del GADD45G està relacionada amb l'augment de determinats llocs específics del cervell humà, encara que encara no sabem si existeix relació causa-efecte entre tots dos factors.

En néixer, la grandària del cervell d'un ésser humà només representa el 30% de la seva grandària quan aconsegueix la seva maduresa. El cervell del ximpanzé nounat és el 40% de la grandària del cervell del gra adult en néixer. Quant al desenvolupament del cervell, atès que els nostres fills neixen més "immadurs" que els dels ximpanzés, les necessitats de cura postpart van passar a ser molt majors. A partir del moment en què el cervell va començar a créixer de forma accelerada en l'evolució humana, els interessos reproductius de la dona van canviar considerablement. A partir de llavors, l'objectiu de la dona no era un altre que copular amb un alfa mascle impregnat de testosterona en la mesquita dels bons gens, sinó que el seu principal fruit reproductiu seria trobar a un home més feminitzat, que també fes les tasques que li correspondrien a una femella, i que, pel que fa al creixement del nen, a més de contribuir, assumís aquesta tasca. Per a aconseguir aquest objectiu estratègic va ser necessari que es produïssin alguns canvis anatòmics, fisiològics i etològics en la dona.

A més de la gran grandària del cervell, entre els primats hi ha una característica totalment inusual i pròpia: l'ovulació críptica de la dona, és a dir, que la dona no reflecteixi cap senyal visible de la data en què és fèrtil. Amb aquesta estratègia reproductiva de la dona, l'home que cuidava i alimentava a la seva parella de mares -- nens mai podia estar segur que el nen que estava cuidant era realment seu, ja que no sabia si la dona amb la qual es reproduïa va poder o no tenir sexe. Més encara, per a augmentar la variabilitat genètica i reduir al mínim els efectes perniciosos de la consanguinitat, com ocorre en els nostres parents més pròxims, els bonobos, quan l'estratègia recompensada evolutivament en els animals que habiten en petits grups és la poliginandría --poligàmia reduïda-.

La salut és una característica de ser bons gens, que significa que tenim una gran capacitat d'avançar en les condicions en les quals vivim. Així, amb l'esperança de tenir fills sans, en primer lloc, la dona buscava parella sana per a mantenir relacions sexuals. Com el penis sense ossos es basa en un sistema hidràulic de bombament, la fallada en la temptació del penis és un senyal o avís molt sensible, honest i precoç que indica a la dona que l'home pateix alguna malaltia física o mental. En el perfil de Facebook podem mentir. En això no. No cal dir-ho, amb la intenció directa de trobar un home sa que visqués prou com per a cuidar del seu fill, indirectament i de manera inconscient, la dona va realitzar una selecció sexual que va permetre als venedors de Viagra fer negoci.

En aquest viatge evolutiu fins al penis sense ossos de l'home, segur que la dona, la nostra deessa, ha estat el vent que ha mantingut les veles constantment inflades.

Bibliografia