Antiguitats: l'encant del passat
Elhuyar: L'exposició “Antiguitats” té el seu origen en un projecte presentat en el Departament de Cultura de la Diputació Foral de Guipúscoa. En què consisteix aquest projecte?
F. Leizaola: La Secció d'Etnografia d'Aranzadi porta anys investigant el patrimoni històric dels guipuscoans. Ens semblava necessari donar cohesió i donar a conèixer a la societat aquest treball. El presentat davant la Diputació és un intent d'arrodonir els resultats d'aquestes recerques. Des del punt de vista etnogràfic, les peces apilades en cases o caserius tenen un gran valor històric. Desgraciadament, la percepció de la ciutadania no és la mateixa i es considera que són objectes que cal rebutjar. Oblidem que el nostre és un poble que viu unit a aquest llegat i que totes aquestes petites peces que hem reunit donen sentit a la nostra vida.
D'altra banda, s'ha considerat que el patrimoni està format per construccions o peces d'alt valor econòmic. Per contra, no donem importància a aquestes petites coses que es troben entre pols. No obstant això, aquestes petites coses ens proporcionen una gran informació perquè constitueixen el nostre patrimoni moble. Conscienciar d'això i fer-nos sentir orgullosos de la nostra història són els objectius principals del projecte “Antiguitats”.
Elhuyar: Ja heu realitzat aquesta experiència en diversos municipis de Guipúscoa. Quins passos cal donar perquè puguem veure aquests objectes?.
F. Leizaola: Recorrem als ajuntaments que han mostrat interès pel projecte i intentem implicar en el projecte a col·lectius de gran pes específic del municipi. Als representants de l'Ajuntament i als membres d'Aranzadi també ens ajunten els joves de les escoles del poble. De fet, s'ha volgut que els joves siguin actors en aquest projecte de recuperació. Abans de començar el treball pràctic, realitzem dos dies d'exposició per a fixar els criteris. Una vegada fet això comença el treball extern.
Una vegada agrupats els alumnes es dirigeixen a visitar els caserius del poble. Segons els criteris donats anteriorment, elaboren una llista d'objectes d'interès que han trobat en el caseriu. Des del punt de vista etnogràfic, encara que aquestes dades no són molt precisos, serveixen per a una primera aproximació. Amb això es vol dir que el treball amb els alumnes és un treball pedagògic i no científic. Aquesta experiència els permet conèixer la realitat que existeix i no és la pròpia del poble.
Aquesta primera fase del treball té una durada de 2 mesos. Sobre la base de les dades recollides pels alumnes, els membres de la Societat d'Aranzadi ens dirigim a aquests caserius per a veure i enumerar objectes d'interès etnogràfic. A continuació es recullen els més importants per a la seva exposició pública. Encara que sembli senzill, aquest últim pas és una gran feina. D'una banda, hem de superar la desconfiança que els propietaris d'aquests objectes puguin tenir amb nosaltres i, d'altra banda, hem d'advertir de la seva importància. Això és més difícil del que la gent pensava.
Elhuyar: És innegable que aquestes peces exposades en l'exposició tenen un valor sentimental per a la ciutadania. Però científicament, per a què utilitzarà el Departament d'Etnografia d'Aranzadi aquestes dades?
F. Leizaola: Aquest projecte té dos objectius principals. Conscienciar als veïns sobre el patrimoni que tenen en el municipi i completar el Patrimoni Històric de Guipúscoa. Quant al primer objectiu, les exposicions locals ens ofereixen aquesta possibilitat d'integració. Quant al segon, s'està elaborant el catàleg del patrimoni moble. Classifiquem i fitxem prop del 50% de les peces recollides als pobles. El principal criteri que utilitzem per a això és el de ser reflex del nostre patrimoni. Amb això es vol dir que hem prioritzat l'anàlisi de la situació del nostre patrimoni. Hem volgut reivindicar que encara que per a moltes persones són nul·les, com a part important de la nostra història, cal guardar-les i respectar-les.
Elhuyar: Com valoraria el treball realitzat fins ara?
F. Leizaola: Ha estat molt enriquidor. En Aranzadi hem passat molts anys en tasques similars, però aquest projecte ens ha permès realitzar una radiografia més precisa. Fins ara hem estat en Andoain, Zerain, Asteasu, Azpeitia, Zaldibia, Degui, Errezil i Usurbil, i ens agradaria anar a més municipis per a completar el nostre treball. En qualsevol cas, el realitzat fins ara seria impossible sense l'ajuda dels qui ens van acollir en aquests pobles. La Societat Aranzadi està realitzant un gran esforç per a donar a conèixer millor el nostre patrimoni. Que serveixi per a ajudar a recuperar la dignitat del nostre passat.
Fermin Leizaola es va queixar de la indiferència que la societat ha demostrat avui dia sobre el patrimoni històric. “Les peces apilades en cases o caserius tenen un gran valor etnogràfic. Desgraciadament, els ciutadans no tenen la mateixa percepció i moltes vegades descarten aquests objectes. Oblidem que el nostre és un poble que viu unit a aquest llegat i que totes aquestes petites peces que hem reunit donen sentit a la nostra vida”.
Fermin va destacar que aquestes petites coses que componen el patrimoni moble tenen el mateix valor històric que les grans construccions: “A aquestes petites coses que es troben entre pols no els donem importància. No obstant això, aquestes petites coses ens proporcionen una gran informació perquè constitueixen el nostre patrimoni moble. Conscienciar d'això i fer-nos sentir orgullosos de la nostra història són els objectius principals del projecte “Antiguitats”.
A continuació realitzarem una breu explicació de les fotografies.
En les fotos primera i segona es poden veure els útils del caseriu. Leizaola ens va indicar que aquest tipus de materials requereix una gran preparació prèvia, ja que, entre altres coses, les peces han de ser netejades, tractades i exposades. En qualsevol cas, el projecte “Zaharrinak” és una exposició senzilla, per la qual cosa no es dóna el tractament detallat de les peces per a la seva col·locació en els museus.
En la tercera imatge es poden veure els esculls. Segons la coordinadora de la Societat de Ciències Aranzadi, s'han pogut recollir tot tipus d'elements. Fermin també ens va dir que els jous d'Euskal Herria tenen característiques pròpies.
En el quart es poden veure els útils de la llar: màquines de cosir, ferros de llisa, etc. Aquestes peces són especialment atractives per al visitant. Expliquen com era la vida antiga i si bé tenen relació directa amb els utensilis domèstics que utilitzem en l'actualitat, l'evolució d'aquests anys és evident.
En el cinquè, Fermín mostra la manxa de fum i el rusc que utilitzen els apicultors.
En la sisena foto es mostren els útils de les angules. Amb l'objectiu de donar cabuda a les particularitats locals, el projecte “Zaharrinak” d'Usurbil ha mostrat les eines i eines utilitzades per a la captura d'angules.
En la setena foto podeu veure les eines de la fusteria. Les peces petites i grans es van col·locar alhora en l'exposició d'Usurbil.
En la vuitena foto podeu veure el kaiku vell. Al marge del País Basc, no s'utilitzen kaikus, la qual cosa dóna un valor intrínsec al kaiku utilitzat en els nostres caserius per al descens de vaques i ovelles.
La novena foto ens mostra les fotos, imatges i documents antics cedits pels baserritarras del poble. Curiosament, aquestes peces tenen un gran valor per a analitzar l'evolució de la societat.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
