Història de la Construcció X: Creació de Busseig
Elhuyar Fundazioa
El primer busseig va ser construït per David Bushell a Amèrica del Nord. Des que en 1771 el projecte fos complet fins que va ser botat en 1776, per descomptat, se li va passar molt poc temps. Es tractava d'una guerra d'independència contra els britànics, un agent violent.
El busseig de Bushnell tenia la forma de dues conquilles unides pel costat pla. Era totalment de fusta, i gràcies a un forat el·líptic superior només podia entrar una persona. El claraboies estava dotat de cuir i es tancava completament amb doble caragol que podia accionar-se tant des de l'interior com des de l'exterior.
El busseig comptava en el seu interior amb una única estada en forma d'ou. L'espai entre el buit i el mur exterior era un espai per a aigua i llast. Mitjançant un sistema de caragols es podia introduir aigua i el vaixell es podia enfonsar. Per a tirar aigua a l'exterior, hi havia bombes que accionar-les manualment. El llast (una peça de plom) també es podia tirar si es volia aflorar ràpidament.
Per a desplaçar el submarinisme cap endavant tenia una hèlix que havia d'accionar-se manualment. El busseig es podia conduir amb un lema i portava el torpede sota el vaixell enemic.
El conductor del submarinisme estava assegut en una cadira fixa i tenia al seu abast tots els instruments de comandament per a utilitzar-los també a les fosques.
Per a la renovació de l'aire interior comptava amb dues canonades. D'una banda entrava aire net exterior i per un altre sortia l'interior. Gràcies a un sistema de vàlvules, l'aigua no podia entrar a l'interior.
El conductor tenia unes taquilles per a veure el que estava fora del vaixell. A més, el dispositiu de predicció de profunditat estava recobert de substàncies fosforescents i la seva llum servia per a veure l'exterior.
En aquell busseig el sergent Erza Lee va intentar destruir en l'estiu de 1776 una fragata britànica de la zona de Nova York. Dos anys després, el mateix sergent va aconseguir pegar el torpede al vaixell britànic Cèrber.
En 1797, Robert Fulton i David Bushnell es van trobar a França. Bushnell va aconsellar a Fulton sobre la navegació submarina i com a conseqüència d'això es va fer un busseig.
Fulton va posar unes condicions al govern francès i encara que en 1798 va arribar a un acord, en 1800 es van realitzar les primeres proves en el riu Sena. Després es va intentar en mar oberta.
El busseig Nautilus de Fulton tenia forma de peix, però la coberta exterior li semblava un falcó en la superfície de l'aigua. Gràcies als sistemes especials baixaven el masteler i podien submergir-se en dos minuts. En el seu interior podien anar tres homes amb un sistema respiratori adequat. No hi havia tubs per a introduir aire net exterior. L'aire s'emmagatzemava emmagatzemat en 200 atmosferes dins del busseig en una bombona regulable.
El busseig Nautilus no va poder participar en la guerra. En el Canal de la Manxa, els vaixells britànics van fugir en dues ocasions.
Fulton, per tant, en 1803 va abandonar el seu Nautilus i ho va dissoldre. A Europa, no obstant això, havia sembrat una llavor per a bussejar i millorar. A Alemanya, Wilhelm Bauer havia realitzat en 1850 el seu Brantaucher o supresor subaqüàtic. L'hèlix havia de ser accionada manualment i mitjançant unes corrioles es podia desplaçar el pes interior. El submarinisme era d'acer.
A Catalunya, Narcis Monturiol, del Cadaques, va analitzar els obstacles existents en la pesca del coral. Va ser llavors quan va culminar el projecte d'Ictineo, el peix caço. El vaixell era de manera marinera, de set metres de longitud. A l'interior de la sala cilíndrica cabien sis persones, per la qual cosa es desplaçava el busseig. Va ser llançat a la mar el 28 de juny de 1859 a Barcelona. Va estar dues hores i mitja en l'aigua.
El 2 d'octubre de 1864, Monturiol va llançar el segon Ictineo. Aquest segon busseig, de disset metres de longitud, tenia una altura de dos metres. L'aigua de navili amb doble casc d'acer va recórrer durant vuit hores la mar a 30 metres de profunditat. L'ictineo disposava d'una perfumeria de sis cavalls per a desplaçar-se en superfície i un altre de dos cavalls per a poder pujar-se a l'aigua. En la superfície de l'aigua la caldera s'escalfava amb carbó. Sota l'aigua, amb la calor de les reaccions químiques. Descomponent clorats amb pols de metall, Monturiol obtenia calor i oxigen respiratori per una via.
L'absorció d'anhídrid carbònic amb calç permetia la neteja de l'aire respiratori. Entre tots dos cascos, plens d'aire o aigua, aconseguia emergir o enfonsar-se en la mar. Per a caminar es valia de la influència de l'hèlix de doble pala.
El primer busseig real va ser construït per Monturiol. Però el Govern va deixar de col·laborar i els nous projectes van quedar suspesos.
En aquella època, en 1863, es va construir a França un busseig anomenat Plongeur. Amb els seus 42,5 metres de llarg i 6 d'ample, era capaç de transportar 453 tones. Aquest vaixell d'acer tenia propulsió d'aire comprimit. Malgrat les dificultats d'equilibri i maniobra, el submarinisme Plongeur va permetre obtenir resultats espectaculars.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
