Hasiera »   Erreportajeak »   Presio-eltzea

Olla de pressió

• Zabaldu:
• Twitter
• Facebook
• Emaila

XVII. Es tracta d'un artefacte inventat en el segle XIX, a pesar que les mestresses de casa d'aquesta època no l'han utilitzat per a la cuina. No obstant això, en les cuines actuals és bastant conegut. Gràcies a aquesta olla especial no és necessari passar tot el matí coent els cigrons en un instant. Es tracta bàsicament d'una màquina de vapor senzilla i útil, molt apreciada pels cuiners.

Hem dit la màquina de vapor, però en cap cas podem dir que ens referim únicament a l'olla de pressió, ja que, com és sabut, l'olla de pressió és només una de les màquines de vapor. La màquina de vapor és tota màquina que transforma l'energia calorífica del vapor d'aigua en energia mecànica. El vapor a pressió afecta al pistó mòbil situat en un cilindre, creant un moviment de reculada que, mitjançant una creuera, una biela i una manovella, es transforma en moviment de gir.

Amb la finalitat de fer la història de l'aparell que usem en la cuina, recordarem algunes de les màquines de vapor que s'han conegut fins ara, totes elles per citar massa llargues. El primer invent que va utilitzar la calor com a força motriu prové de la mà del matemàtic i enginyer Heron d'Alexandria. Va fabricar un aparell que disparava dolls d'aigua com si fos un regadiu. No era un artefacte qualsevol, ja que l'aparell ocupava tota una habitació. Aquesta invenció, no obstant això, es va mantenir, ja que en aquella època no es va apreciar utilitat a la idea.

Olla de pressió

XVII. L'home va haver d'esperar fins a finals del segle XX per a conèixer l'olla de pressió, fins que se li va ocórrer al francès Denis Papin. De professió i estudi, Papin tenia tendència a la medicina, però les seves recerques més importants les va realitzar en física. A ell li agradava molt la física i es va submergir en ella per a trobar nous tipus d'energia. En aquestes tasques va marxar de França a Gran Bretanya i va treballar amb un físic anglès. Allí, a Anglaterra, va inventar en 1679 el precursor de l'actual olla de pressió. Papin deia que no va ser l'olla el seu invent més important, però si hagués viscut en la societat actual, clar, hauria dit el contrari. En una època de presses, ja que més d'un li agrairà que hagi inventat l'olla.

Les primeres olles de pressió es van fabricar a Alemanya. El seu funcionament era molt senzill. Quan l'aigua bull en el recipient, la pressió augmenta, és a dir, la temperatura de l'aigua supera el punt d'ebullició. En evaporar l'aigua, el pistó col·locat en l'olla pujava. A més, amb la finalitat d'evitar la sobrepressió, va col·locar una vàlvula de seguretat que va eliminar lentament el vapor. Quan l'aigua es refreda i es condensa, és a dir, al líquid el vapor perd la seva força i el pistó cau a baix. Com veieu, el funcionament de l'artefacte no és gens complex, ni molt car fer-ho: en qualsevol cas, calia tirar-lo a algú i, com no, algú va haver de portar la idea a la pràctica per a donar-la compte.

Des que Papin anunciés la seva primera olla, les coses han canviat molt, però l'olla actual i l'original són bastant similars. L'olla de pressió actual sol ser hermèticament tancada, d'alumini o d'acer.

Seguint el camí de Papin

Pel camí que va obrir Papin, en els pròxims anys hi hauria més inventors i investigadors. Entre ells destaca l'enginyer anglès Thomas Savery. Savery va voler aplicar en aquest camp de treball miner el que va mostrar Papin. I és que, analitzant el problema dels miners que morien cada any degut als vessaments d'aigua, va pensar que les màquines de vapor tindrien un gran paper. El seu treball va tenir bons resultats: En 1698 va construir una bomba de vapor que podia extreure 200 litres d'aigua.

En 1712 el ferrer de Newcom va modelar i va millorar la màquina de Savery. No obstant això, aquella màquina de perfumeria contenia errors i reparacions i van cridar a l'escocès James Watt. Aviat va descobrir el que fallava Watt. L'artefacte estava ben construït, però la idea de la màquina era errònia. Aquesta màquina de vapor va fascinar a Watt i es va dedicar a la recerca. En 1769, als 33 anys, va fabricar la seva pròpia màquina de vapor.

Al motor de Newcomen se li va afegir un condensador que li permetia consumir molt menys combustible. El següent pas va ser la comercialització d'aquesta màquina, que després de superar els problemes econòmics, es va estendre a Gran Bretanya.

A partir d'aquest moment, aquesta invenció ha tingut múltiples aplicacions en la indústria. Aquesta màquina va ser sens dubte imprescindible per a la Revolució Industrial que es va iniciar a Anglaterra. Es van utilitzar en primer lloc en fàbriques tèxtils i tèxtils, mineria i manufactura. Posteriorment, les màquines de vapor es van adaptar a indústries com la metal·lúrgia, la siderúrgia, la laminació de coure i plom, la fusta, el paper, etc. Sense oblidar, per descomptat, la influència del motor de vapor en el transport i, sobretot, en els vaixells i locomotores. Quan parlem d'embarcacions de vapor, ens vénen a la memòria els vaixells americans de les pel·lícules, que circulaven amb vapor el XIX. A principis del segle XX van començar a navegar per Escòcia i Nova York. No obstant això, la locomotora basada en la màquina de vapor va ser un dels primers impulsors de la Revolució Industrial.

Actualment l'única energia per vapor és la de la turbina de vapor. La turbina transforma l'energia d'un fluid a pressió en moviment de gir. La idea de l'enginyer Charles Parsons de Newcastle va ser una turbina de vapor de reacció que va ser construïda en 1884. Actualment les turbines de vapor s'utilitzen principalment per a l'obtenció d'electricitat. Considerant el carbó, els hidrocarburs o l'energia nuclear com a combustible, les turbines produeixen gairebé la totalitat de l'electricitat que utilitzem.