El periodisme escrit, del llapis iz a agut!
Els que estem al voltant dels 40 anys quan triem aquest ofici mal pagat, les coses, encara que en la base eren similars, eren més difícils. I és que el periodisme no ha quedat al marge de l'enorme desenvolupament científic i tecnològic dels últims 25 anys.
En la premsa escrita, encara que a vegades s'escrivia a mà, –tant amb llapis com amb bolígraf, i els més ambiciosos amb ploma– l'eina principal de treball era la màquina d'escriure. En comparació amb els ordinadors actuals, es tractava d'una eina maldestra, però que complia bé la funció d'escriure, sempre en funció de l'habilitat de l'escriptor. Els problemes més comuns eren l'encadenament, terminació o deterioració de la cinta que transportava la tinta, generalment quan hi havia molta pressa. En general, els periodistes escrivien amb més atenció que avui, ja que els errors a màquina no es resolien tan fàcilment com els d'ordinador. No obstant això, sovint arribaven papers bruts als quals anaven a fer la maqueta.
A pesar que al costat dels mètodes d'escriptura a mà la màquina va suposar un gran avanç, l'arribada del Tipp-Ex al món de les tecles sorolloses no pot dir que fos una revolució, però sí important. Les taques negres i blaves van desaparèixer en un dels papers i van aparèixer blanques. Allí estaven les taques, però amagades. Per tant, es va facilitar molt el treball dels maquetistas dels mitjans escrits.
Adéu al tipòmetre
La manera de fer la maqueta també ha canviat moltíssim. El maquetista recull textos treballats en els ordinadors actuals en textos processadors sense tocar paper. En la pantalla de l'ordinador porta una pre-maqueta –pla– del periòdic o revista. Col·loca els textos rebuts, la grandària de les lletres, el tipus de lletra, el color, el tractament i selecció de les fotografies, els títols, les línies, les correccions, els gràfics… tot això en un ordinador. Sense moure's del seu lloc envia la maqueta a les màquines perquè aquestes puguin fer còpies.
Fa 20 anys el procés de realització de maquetes en mitjans escrits era més laboriós. Els periodistes o maquetistas, segons l'organització, tenien pàgines buides del periòdic o revista. A vegades es treballava sobre quin i quant anaven a tenir previst, i en funció d'això es treballava el text i el material gràfic, mentre que en unes altres es feia un espai en el periòdic o en la revista en funció dels materials i la seva importància. En tots dos casos es realitzaven maquetes que reflectien el text i els elements gràfics.
Actualment per a decidir la grandària de les lletres o canviar el tipus de lletra n'hi ha prou amb prémer un parell de tecles de l'ordinador. Llavors s'utilitzava el tipòmetre per a saber quantes línies, de quina grandària i de quin tipus de lletra entrarien en la maqueta, i quantes línies en el text simple de tants caràcters.
El tipòmetre és una regla especial per als mitjans de comunicació. S'utilitza per a mesurar la grandària de les lletres. Mitjançant el tipòmetre es coneix el nombre de caràcters, lletres o tipus que s'introdueixen en cadascuna de les línies del periòdic o revista d'una determinada grandària. I, per tant, fent una regla de tres simple, l'escriptor sap quantes línies seguides haurà d'escriure. També s'utilitza per a mesurar títols, fotografies i mòduls publicitaris. Encara que la regla de tres és simple, el sistema provoca bastant maldecaps, ja que les matemàtiques i la prosa –matemàtics i periodistes– històricament no s'han casat molt bé.
Llapis
El llapis és un dels descobriments més interessants i efectius de la història de l'escriptura. A l'interior presenta una mescla de grafits i argiles. La idea d'unir aquesta mescla en dues parts de fusta és de l'estatunidenc William Monroe, de 1812. Al costat de la resta de sistemes que utilitzen líquids, el llapis té l'avantatge que és fàcilment eliminable.
Bolígraf
La primera patent del bolígraf es va celebrar a Hongria en 1938 de la mà de Ladislao Biro i sota el nom de Birome. Era un viro jueu que en 1940 va haver de fugir dels alemanys. Va arribar a l'Argentina i allí va tornar a registrar el seu invent.
Biro va col·locar en l'extrem d'una ploma una boleta que deixa petjada de tinta a mesura que giren.
Diuen art fotogràfic
Al costat dels textos, les pàgines dels mitjans escrits s'omplien de fotografies. En la base, no hi ha grans diferències entre el treball dels fotògrafs actuals i els d'abans. Es treu la foto, es revela i s'emporta a imprimir amb tots els altres elements. Però pel que fa als recursos, en el quart de segle s'ha produït una gran escalada.
Fa 25 anys per a fer bones fotos, a més de fer molt, calia saber treure-les. Cuidar la llum, posar el diafragma més obert o tancat, calcular la distància, decidir el temps d'exposició… la fotografia era un camp de treball reservat a artistes. Després, a més, les fotos s'havien de revelar, en temps rècord, com i com en aquestes condicions. Hi havia una estreta relació entre els fotògrafs i la sala fosca; líquids de revelat, paper de fotografia, líquid per a frenar el revelat, fixador, … eren matèria primera per a la mà d'obra dels fotògrafs. Sovint, en les redaccions predominava el nerviosisme fins que el fotògraf obria les portes de l'habitació fosca.
En aquella època, els periodistes que només sabíem escriure suposadament, avui dia també fem bones fotos. L'experiència tindrà a veure amb això, però la raó principal ha estat l'avanç de la tecnologia. De fet, les càmeres fotogràfiques actuals, si no corren perill de trencar-se, poden ser utilitzades pels nens. Només cal posar la càmera de manera automàtica, fer l'enquadrament que un vulgui i prémer el botó, la resta el fa ell mateix: enfocar el motiu, mesurar la llum, decidir el temps d'exposició….
Les càmeres fotogràfiques digitals que han aparegut i s'estan desenvolupant en els últims anys han canviat, a més, la manera de treballar dels fotògrafs. Les habitacions fosques s'omplen de teranyines. Es treuen fotos, es passen a l'ordinador, si és necessari es donen els últims tocs amb programes informàtics per a tractar les imatges, i una vegada realitzada la selecció en pantalla, s'envien directament a imprimir les fotos a través de l'ordinador, sense tocar ni els negatius ni els papers.
Càmera de fotos
En 1822 Joseph N. L'inventor francès Niepce va obtenir la primera fotografia permanent. No obstant això, no es va avançar massa fins a 1839. Aquest mateix any, el francès Louis Jacques Mande Daguerre va aconseguir que la llum incidís en una suspensió de sal de plata tal com ella li havia prescrit. La prova va sortir bé, però per a completar el procés es necessitava mitja hora i era molt difícil fer còpies. En 1841 el britànic William Henry Talbot va superar el problema, ja que primer va fer negatius de les imatges i després va inventar un sistema per a fer positives en altres papers.
A partir d'aquí es va començar a treballar per a accelerar el temps d'impressió. En 1871 R.L. Maddox va obtenir les primeres plaques seques estables, la qual cosa va reduir el temps d'exposició i va permetre la invenció de l'obturador. Com a conseqüència, les primeres cambres de petita grandària van sortir al mercat en 1888, les cambres Kodak. En 1907 es van treure les primeres fotos en color i en 1947 les cambres Polaroid.
En l'actualitat, les càmeres digitals inventades per recerques astronòmiques estan fent buit en el mercat, poden ser totalment automàtiques, es poden veure imatges immediatament, carregar-les en l'ordinador, retocar-les, etc.
Amb bicicleta, per fax, correu electrònic
I com hem esmentat els comptes d'enviament, es poden oferir unes línies a l'avanç dels recursos disponibles per a traslladar el material d'un lloc a un altre. Els que comencem a treballar en el nivell més sota del periodisme, fent cròniques del seu país, sabem perfectament el treball que oferia veure la crònica publicada per a l'endemà.
Moltes vegades dictàvem cròniques per telèfon –a vegades improvisant-les–, però normalment arribaven amb autobús o en taxi a les redaccions dels periòdics. Jo, amb millor forma que ara, de tant en tant també els portava amb bicicleta. Lògicament, trucar per telèfon era més ràpid, però per a qui havia de rebre els textos escrits pel periodista era més còmode recollir-los en paper que fer-ho per telèfon.
Quan es va inventar el fax va concloure que per als cronistes dels pobles estava a l'altura de l'horari de l'autobús, però no pensem que el mateix va entrar immediatament. Al principi, en estar en llibreries, fotocopiadores i institucions, els cronistes dels pobles havíem d'anar al seu horari. En l'actualitat, és clar que la importància del fax és cada vegada menor, ja que el correu electrònic li ha llevat gran espai, encara que el que cal enviar és el propi paper i el fax continua sent imprescindible.
Fax
El fax és un nou invent (any 1980) encara que la idea bàsica és XX. L'alemany Arthur Korn el va posar a principis del segle XX. Korner va inventar el procés denominat telefoto. Durant aquest procés podia recollir en imatges els senyals enviats per un cable. En 1980, RCA, Sharp i Xerox van revisar la idea i van llançar el fax. Va agrupar el servei de correu i les comunicacions telefòniques en una sola eina.
Telèfon
El 14 de febrer de 1876, Alexander Graham Bell va sol·licitar la primera patent per a un telèfon electromagnètic, encara que segons les últimes notícies, el veritable inventor del telèfon va ser l'italià Antonio Meucci. No obstant això, les recerques ja havien començat molt abans. Robert Hook va anunciar en 1667 que un fil en tensió pot transmetre so. En 1820, el danès Hans Christian Órsted va descobrir que els corrents elèctrics afectaven les agulles magnètiques.
Va descobrir l'electromagnetis. Aprofitant això, vint anys després estaven en marxa els Morse Telègrafs. En 1878 es va posar en marxa el primer servei de telefonia mundial a la ciutat estatunidenca de New Haven. Des de llavors, la xarxa telefònica es va estendre per tot el món, substituint els pals carregats de cables inicials per cables subterranis i submarins, fins a arribar a les tecnologies sense fils actuals gràcies a l'avanç de la tecnologia.
Per a gravar paraules
Un altre dels miracles tecnològics que va assotar i va agilitar la labor dels periodistes va ser la gravadora. Fins a arribar a nosaltres, els periodistes vivíem lligats al llapis o al bolígraf i al paper. La llibreta i el llapis o el bolígraf eren per als periodistes com un llapis d'orella per als fusters, part de la nostra peça. Avui dia no es pot dir que han desaparegut o estan a punt de desaparèixer, però sí que s'utilitzen menys que fa uns anys. I és que una dels principals senyals d'identitat dels periodistes és –ho reconeixerem– la ira. Per tant, en les rodes de premsa, en les entrevistes… predominen les gravadores.
També s'emporten instruments d'escriptura a mà, per si de cas, però quan el ponent s'adona que parla més ràpid del que un escriu, només serveixen per a simular o per a omplir els papers de dibuix. Per descomptat, les gravadores de fa uns anys no tenen molt a veure amb les actuals. Les notícies, per petit que sigui, graven molt millor, permeten trobar coses concretes en l'enregistrament amb rapidesa, dupliquen el temps d'enregistrament de les cintes...
Malgrat la gran presència de gravadores en presentacions, rodes de premsa, reunions de públic, etc., són un error al costat dels telèfons mòbils.
En aquells dies en què la realització d'una trucada telefònica, és a dir, la rapidesa, era fonamental, els telèfons no estaven tan disponibles. Hi havia cabines telefòniques, però no en el lloc i en el moment que cadascun desitjava, i estaven ocupades; calia demanar permís en les institucions per a usar el telèfon local, els telèfons que podien usar-se sense demanar permís podien arribar més ràpid als seus companys... en resum, els telèfons mòbils van millorar la precària situació laboral dels periodistes. O potser no.
Aquest debat no és per a aquestes línies. El problema és que gràcies als telèfons mòbils la comunicació entre periodista, treball i companys és molt més completa que abans. I continuarà sent cada vegada més complet, perquè els telèfons mòbils, juntament amb ximpleries com el canvi d'osca, tenen ara més opcions efectives, com el correu electrònic o l'accés a Internet.
Gravadora
En 1935 les empreses de Telefunken AEG i IG Farb van fabricar una banda de plàstic coberta per una pel·lícula magnètica. Era l'origen de la gravadora, el magnetòfon. La invenció va començar a utilitzar-se a Alemanya, però després de la Segona Guerra Mundial, els aliats es van apropiar d'alguns instruments alemanys, entre ells els magnetòfons. Amb això es va iniciar la producció comercial de gravadores.
Maquetar? Mac
I citant tant el correu electrònic com la internet, encara que s'ha esmentat indirectament al llarg de l'article, no es pot obviar l'ordinador. Encara que els ordinadors tenen moltes possibilitats, van arribar a substituir a la màquina d'escriure en la nostra professió. En aquest ofici es van començar a utilitzar com a mer processador de textos i, com ha quedat palès en parlar de la màquina d'escriure, la seva aportació va ser excel·lent. Posteriorment se'ls va afegir el treball de fer maquetes, realitzar dibuixos o infografies i tractar fotos.
No obstant això, no penseu que amb l'arribada de l'ordinador es van acabar els maldecaps dels maquetadores, ja que els ordinadors convencionals no estaven preparats per a això. Els ordinadors Macintosh van ser els encarregats de donar resposta a les necessitats dels dissenyadors gràfics. Des del punt de vista estètic, els Mac eren diferents perquè tenien ratolí i els PC no. No obstant això, els ordinadors d'aquell inici eren molt lents –poc capacitats– per a les necessitats dels mitjans escrits, sobretot per als casos en els quals calia inserir imatges. El canvi real s'ha produït a mesura que augmenta la capacitat i velocitat dels processadors.
Màquina d'escriure
La primera màquina d'escriure va ser realitzada als Estats Units en 1829 per William Austin Borsa. Els caràcters o lletres es col·locaven en una roda i després es pressionava sobre el paper. Era més lent que escriure a mà. En 1833 el francès Xabier Progin va obtenir la patent d'una nova màquina d'escriure, amb la novetat que cada caràcter es col·locava en una palanqueta. L'aportació del corró de control de distància entre línies, interlineat, la va realitzar l'estatunidenc Charles Grover en 1843. En els anys següents diversos inventors van intentar construir màquines en relleu perquè les persones cegues poguessin llegir. Així, en 1856 es va inventar una màquina que gravava lletres en relleu, però en lloc de gravar lletres en una pàgina es gravaven en tires de paper. Aquest mateix any van patentar la màquina que tenia les lletres en un suport circular i les tecles com en els pianos. En 1873, en la planta de Remington and Sons de Nova York, van continuar treballant per a fabricar màquines d'escriure.
Era el precursor de les màquines d'escriure modernes: el paper es col·locava en un corró, amb la pressió de les tecles es movia de dreta a esquerra, un salt de lletra. Mitjançant una palanca, el corró es tornava a portar a la dreta i s'accionava cap amunt. Les lletres estaven col·locades en un suport circular. Quan les lletres colpejaven una cinta plena de tintes, aquesta dibuixava el paper que hi havia sobre el corró. Aquelles primeres màquines d'escriure, només escrivien amb obra mestra. En 1878, en idear el dispositiu que baixava el corró i la tecla doble, es van començar a escriure tant en l'estafa com en la minúscula. En la dècada de 1880, als Estats Units, van aparèixer dos nous models de màquina d'escriure, la màquina de roda de Blickensderfer i la màquina d'escriure d'Hammond. En 1912 es van treure les màquines d'escriure portàtils, a partir de 1925 es van començar a utilitzar les elèctriques... i en desenvolupament han arribat a les màquines d'escriure actuals: les màquines d'escriure s'han convertit alhora en fotocopiadores, ordinadors, fax i impressores.
Ordinador
Ordinadors analògics XX. Van aparèixer en els primers anys del segle XX. Aquestes màquines basades en eixos i fulles rotatives s'utilitzaven per a realitzar càlculs. Durant la Segona Guerra Mundial un equip d'investigadors anglesos va elaborar el primer ordinador digital electrònic, l'ordinador Colossus. Va començar a treballar al desembre de 1943. Tenia 1.500 vàlvules i tubs de buit. Posteriorment es van fabricar ordinadors més grans, com el conegut ENIAC, amb 18.000 vàlvules. A la fi dels anys 50, amb la invenció del transsistor, sorgeix la possibilitat de fabricar ordinadors més petits i de major capacitat.
A la fi de la dècada de 1960 es va inventar el circuit integrat, la qual cosa va donar lloc a la possibilitat de col·locar en una mateixa placa varis transsistores. El microprocessador va ser una realitat a mitjan dècada de 1970, fins que van aparèixer els circuits integrats, que permeten la col·locació de múltiples transitaris en una mateixa placa. Va ser llavors quan van començar a aparèixer els ordinadors personals i va anar llavors quan va començar la influència real dels ordinadors.
En progrés
Tot l'esmentat i molt més ho fan els ordinadors d'avui dia, però des del punt de vista del periodisme escrit diari, la principal revolució ha estat Internet.
Amb Internet s'han igualat els accessos a les fonts d'informació, es poden realitzar entrevistes en línia, organitzar videoconferències, descarregar fotos, trencar embargaments… tot amb el ratolí. I en aquesta marxa, gràcies als sistemes que estan desenvolupant el coneixement de la veu, ni tan sols s'haurà d'utilitzar el ratolí i el teclat, l'article es dictarà a l'ordinador.
No sols això, la manera de treballar de molts periodistes amb Internet ha canviat radicalment. Tenir una bona agenda en un moment determinat, tenir amics de confiança i confidencialitat en determinats llocs, tenir accés a diferents llocs… eren imprescindibles per a una bona feina periodística, més que aquest treball enorme. Calia trucar per telèfon a les autoritats, amb algun detall amb els seus secretaris, amb els esportistes s'havia de fer un tupust al parc, apareixia en el restaurant on el conegut anava tots els dies, preguntava a aquest, preguntava a l'altre, demanava documents per a tirar una mirada, calia trepitjar el carrer… les relacions personals eren molt importants. Per part seva, la inpersonalización i la igualtat de la informació, tant per a bé com per a mal, dominen el XXI. A principis del segle XX.
Avui, evidentment, les coses són diferents. Els periodistes sovint arriben al treball al migdia. Encenen l'ordinador, fan una lectura ràpida del correu electrònic, miren i recullen allò que els crida l'atenció. Després, en la reunió diària decideixen el tema, tornen a l'ordinador, busquen informació, reben una foto o una altra, fan una trucada amb el telèfon mòbil… i, finalment, comencen a escriure. Per fi? Des que es va inventar l'ordinador portàtil, molts porten el treball a casa. És un avanç. Encara sort que als quals guardem la característica principal dels periodistes, la desídia, ens queden excuses com l'absència de senyals o bateries!
Telèfon mòbil
Es va inventar en la dècada de 1960, però fins a 1979 no es va posar en marxa el sistema de telèfons mòbils a Tòquio. No obstant això, fins a 1983, quan Motorola va entrar en vigor als Estats Units, no es va iniciar l'era dels serveis de telefonia sense fil reals.
Internet
Internet és una xarxa informàtica per a la comunicació d'ordinadors. El protocol d'Internet (IP) i el Protocol de Control de la Transmissió es van desenvolupar en 1973. Inicialment, la xarxa es deia ARPAnet i connectava diverses universitats, institucions i laboratoris de recerca dels Estats Units. La web va començar a desenvolupar-se en 1989.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
