Flaix electrònic
Elhuyar Fundazioa
La seva llum té la mateixa temperatura de color que la del dia clar i il·lumina un espai relativament gran amb un instant, però a mesura que augmenta la distància la intensitat disminueix molt.
En tenir l'obturador totalment obert durant la lluentor, la lluentor del flaix i la velocitat d'obturació han d'estar sincronitzats. En les cambres amb obturador central això no és un problema. En els obturadors de pla focal, per contra, el flaix no permet utilitzar qualsevol velocitat d'obturació, sinó la velocitat de sincronització que la pròpia càmera indica amb un color o marca especial. Normalment aquesta velocitat sol ser de 1/60 s i en les cambres més recents pot ser de 1/125 o 1/250 s.
La forma més senzilla de calcular l'exposició és utilitzant el número de guia. Aquest número depèn de la sensibilitat ISO de la pel·lícula (generalment de 100 ISO) i cada flaix porta la seva.
La velocitat d'exposició depèn de la velocitat de centelleig del flaix (els flaix més comuns solen ser de 1/500 s), i atès que la distància i la lluminositat que rep el subjecte varia la seva potència, haurem de seleccionar el diafragma adequat (pel que caldrà controlar l'exposició mitjançant l'obertura de diafragma). Per a això dividirem el número de guia per la distància entre el flaix i el subjecte i el resultat serà el diafragma a col·locar (si s'utilitza una pel·lícula de 100 ISO, clar).
No obstant això, sense necessitat de realitzar càlculs, la majoria dels flaix inclouen una taula que indica la distància i l'obertura de diafragma a utilitzar en funció de la sensibilitat de la pel·lícula.
Aquests càlculs teòrics estan realitzats per a estades de parets relativament clares de grandària normal. Tant si l'habitació és molt gran com si les parets són molt fosques, o si es treballa fora, la potència de la lluentor baixa a la meitat, ja que la llum no està reflectida. En aquests casos, el diafragma ha d'anar augmentant un pas.
A més de la manual, hi ha flaixos d'ús automàtic. El propi aparell, valent-se de la cèl·lula fotoelèctrica que té en la seva part davantera, decideix el temps de centelleig que necessita cada foto segons el diafragma posat, tallant la lluentor quan li ha arribat suficient llum. El diafragma a col·locar ve dau pel flaix i normalment es pot triar entre valors de diafragma de supervivència. No obstant això, amb el flaix automàtic no es pot posar a l'objectiu res que redueixi la intensitat lumínica (filtres, tubs d'estirament, ... per exemple), el capçal de flaix sempre ha d'estar orientat cap al subjecte i no és possible acostar-se massa al subjecte. (Si utilitzem el manual, podem fer correccions).
D'altra banda, col·locant el flaix sobre la càmera i mirant al subjecte, es produeix una il·luminació massa intensa (amb l'efecte de “ulls vermells”). Per a evitar-ho, es pot col·locar l'aparell mirant una superfície reflectora.
La llum es pot reflectir mirant qualsevol superfície blanca (cap al sostre, la paret de l'habitació, la cartolina blanca o platejada, etc.). D'aquesta manera, el diafragma haurà d'augmentar-se en dos punts.
Si no es té la possibilitat de reflectir la llum, es pot ridiculitzar col·locant davant el flaix qualsevol cosa blanquejada (paper de calcar, tela o similar).
El flaix pot utilitzar-se també amb llum de dia. A vegades, en situacions de contrastos intensos, malgrat estar prou il·luminada per a prendre una foto, es corre el risc que la de les ombres surti massa fosca. La solució és utilitzar la tècnica del flaix llenador ("fill in flaix"). Aquesta tècnica permet que el de llums surti correctament el de les ombres sense sobresaturar.
No obstant això, a l'hora de triar l'exposició hem d'anar amb compte, tret que el principal focus de llum sigui el flaix. Per a saber quina obertura de diafragma és convenient, n'hi ha prou amb tenir un o dos punts per sota del que necessitaríem si només s'il·luminés la foto amb el flaix i, posteriorment, calcular la velocitat d'obturació corresponent al dia clar per a aquest diafragma (si és superior a la velocitat de sincronització, haurem de cobrir el flaix amb un drap o amb un pas de baixada de velocitat per cada flexió d'aquest).
Finalment ens queda esmentar el flaix TTL. TTL, són les sigles en anglès de throught "the lens" i significa "al llarg de l'objectiu".
D'aquesta forma el flaix funciona totalment automàticament i l'exposició es calcula a través de l'objectiu.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
