Obsolescència programada
Érase una vegada... Un inventor va dissenyar una bombeta de la vida eterna, però abans de la seva comercialització, aquest va morir en caure misteriosament de l'avió en el qual viatjava.
Uns cobejosos fabricants van comprar una patent per a una fibra indestructible que va ser ocultada en el fons dels arxius d'empresa.
A un mecànic li van pagar una fortuna immensa perquè renunciés al disseny d'un tub d'escapament indestructible que va poder viure envoltat de luxe durant tota la seva vida. O potser l'última vegada que van veure córrer, amb por de perdre la vida, amb un assassí a sou per darrere, pagat pels caps d'automoció?
Internet està ple de llegendes urbanes d'aquest tipus. Però són certes aquestes llegendes? Hi ha productes que poden durar molt de temps però perquè la indústria falla abans d'hora?
En el meu documental Comprar, tirar, comprar ( The Light Bulb Conspiracy ) vaig intentar trobar proves i el resultat va ser una història encara més curiosa que totes les teories conspirativas que es poden trobar en les webs.
En 1924, els principals fabricants de bombetes es van reunir a Ginebra per a crear un cartell internacional. La seva intenció? Reduir la vida útil de les bombetes incandescents a 1.000 hores. Va començar una ona d'activitats en fàbriques i oficines de tot el món. Els enginyers de les empreses van desenvolupar filaments més febles, dissenyats per a durar un terç menys que abans, i va enviar els seus dissenys a enginyers d'altres fàbriques. La direcció del cartell va sancionar amb multes a tot fabricant que infringeixi les normes. Els principis de ciència i enginyeria es van revolucionar i es van tornar contraris al desenvolupament de nous models de vida útil més llarga, amb l'objectiu d'obtenir grans beneficis, independentment del cost. Va ser l'inici del concepte d'obsolescència "programada".
En 1938 es va donar a conèixer un invent anunciat a tot el món com "més revolucionari que els ataquis alienígenes": el niló. La patent, propietat de la gegantesca empresa química DuPont, va demanar als seus enginyers que investiguessin si la nova fibra era l'adequada per a fabricar mitjons. Amb el llançament dels nous mitjons permanents, van tenir un gran èxit: van estar en fila de dones i homes per a comprar-los, i diverses noies, que per la seva inquietud per ser les primeres a mostrar-se, van ser vestides en sortir de la botiga en el sòl de la vorera.
Davant la durabilitat dels nous mitjons de nilons enfront dels mitjons de seda, els gestors de DuPont es van preocupar. Les vendes anaven a descendir en comprar un parell de dones. Els gestors van mantenir una reunió i van ordenar als enginyers que canviessin la fórmula perquè el fil fos més feble i fora més ràpid.
En arribar als anys 50, l'obsolescència programada estava molt estesa en moltes indústries. Es va demanar a molts enginyers i dissenyadors que utilitzin els seus coneixements per a dissenyar productes amb un "death dóna't" o un "dia de mort". Per exemple, van dissenyar un transistor, limitat a tres anys de vida útil, quan la ràdio encara era una inversió a llarg termini. Els fabricants d'automòbils van disminuir la qualitat de les llandes i les tapes dels dits perquè els consumidors acudissin amb major freqüència al taller de reparació. L'Associació de Consumidors dels EUA va documentar aquest fet i fins i tot es va queixar en va. En 1951, un jutge estatunidenc va prohibir limitar les bombetes a una vida útil de 1.000 hores, però els fabricants van rebutjar aquesta resolució.
D'altra banda, l'accés al mercat informàtic ha suposat noves oportunitats per a l'obsolescència programada. Moltes impressores de tinta incorporen un comptador xip que dóna error o es crema després d'imprimir un nombre determinat de fulles. El manual tècnic d'impressores HP indica clarament que la vida útil de la impressora és de 18.000 pàgines o 5 anys, la qual cosa passa abans.
Molts cartutxos de tinta també disposen d'un comptador xip que informa els consumidors que la tinta s'ha esgotat (o bloqueja la impressora fins que s'ha canviat el cartutx), però la veritat és que el cartutx continua tenint negra, fins a un 30% de la seva capacitat. Recentment, la Policia Espanyola va detenir a diversos empleats d'una empresa per inventar una nova variant d'obsolescència programada: van instal·lar dos comptadors xip en les impressores. Si el consumidor comprava una extensió de garantia per a la màquina, programaven el xip per a una vida útil més llarga.
Quan vaig continuar buscant casos concrets per al meu documental, la llista es va allargar. El fenomen de l'obsolescència programada semblava molt fructífer i estès, a pesar que al principi jo considero que era el comportament d'unes poques empreses cobejoses. El documental va passar de ser una història de poques llegendes urbanes a una anàlisi completa de la societat de consum modern. Aquesta societat depèn de la demanda de l'economia de creixement i de l'anomenada indústria " frequent repeat purchase " ("compra freqüent i repetida"), influïda i recolzada per dissenyadors, enginyers i tècnics, que voluntàriament es posen al seu servei.
Com a conseqüència d'aquesta actuació, la vida útil dels recursos naturals del nostre planeta està disminuint en la mesura en què les nostres indústries els converteixen en productes de consum que arriben cada vegada més ràpidament als abocadors. En el Tercer Món creixen els cementiris de les escombraries electròniques. Allí, les escombraries provoquen un mal sostenible al medi ambient, ja que no es reciclen i es reincorporen al cicle productiu. El resultat és una contínua destrucció de recursos.
Com hem arribat fins a aquest punt, tenint en compte que la ciència, l'enginyeria i el disseny van sorgir de la vocació d'explorar, comprendre i millorar el món? Quan les empreses van deixar de competir sobre la base de la naturalesa i la sostenibilitat i es van adherir a les vendes freqüents i als beneficis ràpids?
Molts consumidors i fabricants han començat a plantejar-se aquesta pregunta i una nova generació de dissenyadors i empresaris està redescobrint coneixements i valors tradicionals. En els seus projectes, la ciència, l'enginyeria i el disseny han unit forces amb un objectiu comú: la sostenibilitat i el progrés. Si no renunciem a l'obsolescència programada i als residus que genera, la nostra societat de consum corre el risc de quedar-se obsoleta.
Per cert, la primera anècdota en Internet sobre la caiguda de l'avió és cert. L'inventor alemany Dieter Binninger va morir poc abans de començar a produir bombetes en massa de 100.000 hores de vida útil. La seva patent continua existint, però des de la seva mort ningú ha volgut arriscar-se. Mentrestant, una bombeta fabricada en 1901, 23 anys abans de la creació del cartell de la bombeta, encara està encesa en el soterrani dels bombers de Califòrnia, i encara que és irònica, ja ha durat més temps que les dues webcams.
Documental: www.zapore.es - Comprar, tirar, comprar.
Més informació en www.facebook.com/euskaltel.com TirarComprar
Pàgina web de la bombeta de 1901: http://www.centennialbulb.org/
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
