Parcs eòlics, transició justa i canvi climàtic
—Quins gegants? —va dir Sancho Panza.
—Les que veu allí —li va respondre l'amo—, braços llargs, amb gairebé dues llegües.
Des del segle passat, la comunitat internacional coneix el canvi climàtic, les seves greus conseqüències en la vida del planeta i el seu caràcter antropogènic. Entre les mesures existents per a fer front a això es troba el foment de l'energia renovable, que permet la hipotètica descarbonització de l'economia i la interrupció de l'ús de combustibles fòssils per a la generació d'energia.
En els últims anys, la capacitat instal·lada de l'energia eòlica ha crescut exponencialment. En el món, en terra, va passar de 178 GW en 2010 a 699 GW en 2020. El progrés tecnològic ha estat fonamental: En 1985, un aerogenerador tenia una potència nominal de 0,05 MW i un rotor de 15 m de diàmetre, actualment en el sòl té una capacitat de 7 MW amb un rotor de 170 m de diàmetre. Això suposa una reducció de costos i una reducció atractiva dels preus. No obstant això, des del punt de vista social, ha trobat diferents nivells d'oposició.
En el món de l'avaluació d'impactes hi ha una premissa: tot projecte d'infraestructura genera impactes socials i mediambientals negatius. Aquest és el cas dels parcs d'energia eòlica. No obstant això, una de les reivindicacions utilitzades per al desenvolupament de grans projectes és que els seus impactes socials i ambientals són molt baixos o gairebé nuls respecte a les fonts fòssils.
Perquè, què és un aerogenerador? enfront de la pregunta hi ha respostes com el símbol de la sostenibilitat i la transició energètica, la peça central de l'economia verda, el producte industrial, l'oportunitat de negoci, la font de contaminació o la nova forma del colonialisme.
L'oposició als parcs eòlics es dona en totes les regions del món on se situen. No obstant això, els interessats que afirmen que els impactes socials i ambientals són gairebé nuls busquen la desqualificació dels seus oponents minimitzant els impactes que denuncien: el soroll i el seu impacte en la salut, l'impacte sobre els paisatges, els ecosistemes i el patrimoni natural i cultural, la desigualtat de l'interior de les comunitats i, en general, l'ocupació del territori.
Menysprear als contraris no és el millor camí per a aconseguir una transició justa. I és que genera tensions, danyant el teixit social. Per damunt, els impactes socials se centren poc en les polítiques públiques que promouen els projectes.
En la Comunitat Autònoma del País Basc, s'acaba de publicar la Llei de Transició Energètica i Canvi Climàtic que planteja com a directrius el desplegament d'energies renovables. Si bé la norma recull propostes interessants, també és cert que l'oposició ha augmentat davant la predicció de nous projectes eòlics.
La principal crítica als grans projectes eòlics és que es planifiquen i desenvolupen amb la mateixa lògica econòmica de sempre i per a ell. Que el que ens va portar a la crisi ecològica és, paradoxalment, el que dona sentit als projectes.
Davant la necessitat de descarbonizar l'economia i reduir ràpidament les nostres emissions, sense perjudicar greument l'economia, és necessari desenvolupar projectes d'energies renovables. Però això no vol dir que els projectes no es puguin dur a terme amb una lògica diferent: plantejant els instruments de participació social i comunitària des del principi de la planificació, per exemple, els processos de consulta. Al seu torn, explorant models d'associació per a l'acció entre comunitats i empreses, establint models de distribució per beneficis i assenyalant explícitament en l'equació que s'eliminen efectes negatius. De fet, la demanda energètica d'aquesta mena de projectes no està directament relacionada amb la necessitat energètica de la comunitat afectada.
-> Qüestionari de molins de vent bascos
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
