De l'explotació a la conservació de la naturalesa
Els recursos naturals sustenten la nostra economia i benestar. Depenem de les matèries primeres: necessitem combustibles, metalls i minerals, així com aliments, terra, aigua, biomassa i ecosistemes. No obstant això, la creixent pressió sobre els ecosistemes posa en perill el subministrament futur dels béns que necessita la humanitat.
La principal via per a respondre a aquest repte són les polítiques de protecció del medi ambient. Des dels seus inicis, dos enfocaments complementaris (i a vegades oposats) han servit per a definir l'objecte a protegir. Un d'ells treballa amb una naturalesa neta, que no ha sofert la influència humana. L'altre, per part seva, abasta part dels paisatges creats per l'home i considera que alguns paisatges culturals han de ser protegits.
El primer d'aquests enfocaments advoca per la reducció o eliminació total de l'explotació, mentre que el segon aposta pel manteniment i l'actualització dels paisatges que es volen protegir.
La major controvèrsia es produeix quan els hàbitats que es pretenen protegir es deterioren per falta de gestió o explotació. En general, en la major part del nostre territori, la vegetació potencial és el bosc, que pot desenvolupar-se de manera estable sense intervenció humana. Aquesta vegetació sol ser estable, ja que si no es produeixen grans canvis (produïts per l'home o per desastres naturals) es necessiten desenes d'anys perquè es produeixin canvis substancials. No obstant això, com més allunyada és la vegetació del seu potencial òptim (matoll arbustiu, pasturatge-herbaci), més ràpid és el canvi i, per tant, més necessària una intervenció activa que permeti la seva conservació. Les herbàcies seminaturals són les que presenten una major necessitat de gestió i conservació.
En aquest sentit, la Comissió Europea informa que les principals pressions de la biodiversitat en les zones de muntanya europees són la falta o absència de pasturatge suficient com a conseqüència de la progressiva abandó de les activitats humanes en aquestes zones de baixa productivitat. Per a la conservació d'aquestes zones i els seus hàbitats se solen combinar mesures que eviten la seva desaparició i que eviten pressions puntuals com a rompuda, repoblament o urbanització. D'altra banda, es fomenta la ramaderia a través d'accions que promoguin la sostenibilitat de les explotacions, o mitjançant la concessió d'ajudes a ramaders i agricultors perquè puguin fer front als costos addicionals o pèrdues de renda que els indueixi a abandonar la seva explotació.
Exemples d'aquestes mesures són les recollides en els Plans de Desenvolupament Rural que donen suport a l'explotació sostenible de les pastures de muntanya al País Basc i en la Muntanya LIFE Oreka, que promou la planificació per a trobar l'equilibri entre la conservació i l'explotació dels hàbitats de pastures de les muntanyes basques.
D'altra banda, en molts dels nostres boscos es troba una biodiversitat menor de l'esperada. Això és pel fet que es tracta d'hàbitats simplificats, amb escassa diversitat d'espècies arbòries i arbustives i amb pocs arbres vells en diferents fases d'envelliment. Pot pensar-se que amb el pas del temps s'aconseguiran els objectius de millora d'aquests hàbitats. No obstant això, aquest procés pot accelerar-se mitjançant una explotació planificada i sostenible.
D'aquesta forma s'aconsegueix finançar amb l'explotació de recursos forestals les intervencions forestals i la millora significativa de l'hàbitat. Entre aquestes estratègies, LIFE Pro-IZKI d'Àlaba és un exemple d'èxit. S'ha posat en marxa un pla forestal que, mitjançant l'adquisició de productes forestals de qualitat, finança al Parc Natural d'Izki les intervencions forestals que milloren l'estat de conservació dels marojales i ajuden a les espècies amenaçades com el pic mitjà i la ratapinyada Bechstein.
En alguns casos, encara que l'explotació tradicional dels recursos naturals no suposa una amenaça per a aconseguir els objectius de conservació, s'advoca per limitar els usos per a aconseguir majors nivells de naturalitat en les àrees protegides. En qualsevol cas, aquestes estratègies resulten perjudicials per als propietaris i usuaris quan generen un sentiment negatiu cap a la protecció de l'espai i a vegades poden dificultar l'aplicació de mesures de conservació. Nombroses polítiques basades en l'expropiació i en l'establiment de límits per part de propietaris i usuaris han fracassat per la creació d'un conflicte social i la falta de capacitat de gestió del territori per part de l'administració.
En aquest sentit, el principal instrument de conservació a nivell europeu, la Directiva Hàbitats, assenyala en el seu preàmbul que l'adopció d'un objectiu global de desenvolupament sostenible ha de promoure el manteniment de la biodiversitat, a més de tenir en compte les exigències econòmiques, socials, culturals i regionals. És possible que per a mantenir la biodiversitat sigui necessari que les activitats humanes continuïn i augmentin.
Per tant, en molts casos, l'explotació dels recursos naturals no és incompatible amb la conservació, és necessari per al seu manteniment.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
