Conflictes entre espècies salvatges i interessos de persones
"L'insult a Sant Sebastià és explicar què és el fil alca. No sabrà!"
(Azkue'tar Dunixi, 1933: "El meu Poble, ahir")
"Ahir va haver-hi un pingüí en la Petxina jugant amb les gavines"
(El Diario Vasco, diari de Sant Sebastià, 1987).
És freqüent que després de protegir, preservar i ajudar a una espècie anteriorment trencada, torni a la població anterior o, fins i tot sense tornar, recuperi la zona geogràfica antiga. És suficient llavors que algú consideri que la situació és desproporcionada i que l'espècie s'ha multiplicat enormement, perquè els mass-mitjana la respectin unànimement i perquè amb un toc de sensacionalisme més o menys escombraries s'estengui als quatre vents, és una "espècie invasora", que genera desequilibri ecològic i que estem a les portes de multitud de catàstrofes. Arran de tot això, els responsables polítics de les institucions públiques, sempre per por de l'opinió pública, no perden el temps per a demostrar que han encès l'alarma vermella i que estan analitzant les mesures.
Un podria pensar que es podria tenir algun tipus de control sobre les espècies perilloses. Però a Euskal Herria no tenim lleó ni tigre, i la població total de bèsties perilloses presents en el nostre territori és: PRIMER. Sí, només tenim un ós. No sembla lògic, en aquesta situació, prendre la decisió de destruir més que protegir la naturalesa.
Hi ha també espècies que afecten la nostra economia productiva i són mesures que, sorprenentment, s'han fet amb el màxim respecte. L'amo d'un departament, o d'una piscifactoria, s'encarrega del seu negoci i intenta espantar als animals el més lluny possible, però difícilment pot portar a una espècie a l'extinció. No té especial interès en l'espècie, sinó en els exemplars que afecten el seu negoci. Productors, conservacionistes i administracions han col·laborat en nombroses experiències d'èxit per a solucionar aquest tipus de problemes. L'excepció són els insectes.
I els que competim, els que consumeixen els mateixos recursos que volem? Per descomptat, els corbs de mar i les llúdries capturen peixos; els miracles, petits ocells; i les guineus, la qual cosa poden. És lícit lluitar contra ells, no perquè ens lleven el nostre menjar, sinó perquè encareixen el nostre entreteniment? No hem d'oblidar que aquestes preses que són la seva pastura també formen part de la naturalesa, no tenen amo. També els bàrbars mengen fongs, els caníigos caragols i les corbes les cloïsses. Els recol·lectors de bolets, caragols i mariscos no es queixen perquè entenen que l'essència i naturalesa de la naturalesa és la mateixa, i es conformen amb atrapar el que poden. Per contra, molts caçadors-pescadors, a través d'arguments bruts i desproporcionats, pressionen a les institucions públiques perquè actuïn contra espècies competidores amb càrrec al pressupost de tots. I desgraciadament aconsegueixen l'objectiu massa sovint.
També ens diuen que gavines i coloms i moltes altres espècies poden transmetre malalties. No és mentida, per descomptat, el que passa és que realment no les transmeten perquè no es compleixen moltes altres condicions. En la CAPV no hi ha hagut esquerdes d'ocells ni ornitosis en les persones. Fins i tot quan comencem a restaurar els aiguamolls no faltava la idea que acabaríem amb el paludisme, però aquí estem. L'alarmisme simple és una temptació molt gran per a alguns.
Què dir d'aquests efectes que no ens fan més que molestar si no fem mal? L'or dels coloms, el soroll de les gavines... Arribats a aquest punt, no sembla que la característica d'una societat avançada i equilibrada comenci a morir per això.
Però què hi ha darrere de tot això? Perquè no hi ha dubte que aquest tipus de qüestions han cobrat un protagonisme diferent al que hem tingut abans. Al marge dels interessos particulars (que sempre hi haurà algú disposat a tirar la xarxa en aigües braves), diria que hi ha desconeixement de la societat. Una societat no determinada no té un criteri propi per a prendre, creure o rebutjar el que se'n diu, i depèn dels altres. En aquest sentit es recullen els esments de capçalera. Abans, el mer fet de viure en un lloc ens donava un coneixement, directe o erroni, dels seus éssers vius. Eren part de la vivència personal. El donostiarra coneixia l'alca i el cegamés el voltor, encara que després digués que l'alca no volava i que el saí enxampava als nens. Però aquest primer pas imprescindible va ser el que es va donar; després els següents: educar, vestir, aprendre... Per a això hi havia estudis, llibres i fonts fiables.
Avui dia el que no apareix en la tele no existeix. Amb una mica de sort, alguns llegiran llibres o la revista Elhuyar. Però ningú sap que el que tenim davant de l'extrem existeix. Davant aquesta situació, prevaldrà en primer lloc la versió del que es fa amic dels mitjans de comunicació i difícilment serà modificada pels que vinguin després. Seria d'agrair, per tant, que les institucions públiques es dediquin únicament a la informació i als criteris tècnics, deixant a les quadrilles d'amics les sinceres veritats rodones i falsos lletrats que es diuen en els debats dels bars, periòdics i societats gastronòmiques, sense que es facin seves automàticament. En cas contrari, aviat tornem a convertir els alcas donostiarres en pingüins.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
