Internet: s'ha complert el promès?
No hi ha dubte dels assoliments o aportacions tecnològiques de la Xarxa. La xarxa se'ns ha convertit en una cosa quotidiana i imprescindible per a moltes coses, tant en la vida personal com professional. Però altres canvis que ha portat (econòmics, socials, polítics...), han estat per a bé, com se'ns va prometre al principi? Cada vegada són més (o som) escèptics.
La congestió de poders d'unes poques empreses
Prenguem el tema de la igualtat d'oportunitats tecnològica, per exemple. Pensem que qualsevol empresa tecnològica podria oferir els seus productes i serveis en el mercat mundial gràcies a Internet, la qual cosa suposa un avanç cap a la igualtat econòmica. Però en realitat ha ocorregut el contrari: són poques les empreses que s'estan convertint en el principal i únic proveïdor tecnològic global per a més coses. Els principals exemples d'aquestes empreses són Google, Facebook, Twitter, Amazon i Microsoft.
Google, que va començar com a cercador, avui dia és molt més: és propietari del sistema operatiu dominant en els telèfons intel·ligents (Android), és també una xarxa social (Google+), ofereix correu en el núvol per a escoles i empreses, agenda i solucions ofimàtiques, els portals que dominen els vídeos i mapes de la xarxa (Youtube i Google Maps) són seus, amb una presència cada vegada major, i un Derome. Facebook i Twitter tenen assumides les formes socials de comunicar-se (la primera d'elles també és propietària de WhatsApp i Instagram). Amazon, principal agent de compres de la xarxa, també és líder en allotjament web. Microsoft, líder en sistemes operatius d'escriptori entre altres, inclou navegador, productes d'ofimàtica i sistema operatiu per a telèfons.
En un món en el qual la tecnologia s'utilitza cada vegada més, el poder que tenen aquestes empreses (i el que tindran!) és impressionant. Tenen el mercat adquirit i és molt difícil, gairebé impossible, competir amb ells. Mai sé si en cap sector econòmic tan poques mans s'ha acumulat tant de poder, tan poc per a tots els altres. D'altra banda, totes aquestes empreses pertanyen a Silicon Valley, els EUA, la qual cosa augmenta la desigualtat econòmica entre països. La Unió Europea ja ha manifestat en diverses ocasions la seva preocupació per aquesta mena de monopolis de facto.
Els mitjans que utilitzen i utilitzen per a aconseguir i mantenir aquest poder són discutibles: el que té domini en algun servei se serveix d'ell per a impulsar la resta dels seus serveis. Google, per exemple, ho fa sovint.
En altres ocasions han utilitzat el camí dels protocols propietaris i tancats, en contraposició a la filosofia inicial d'Internet. Tots els protocols de llavors, com els de la web (HTTP, HTML...) i el correu electrònic, eren estàndards oberts i qualsevol petita empresa podia convertir-se en proveïdor d'aquests. Per contra, Facebook, Twitter i Whatsapp no són protocols oberts i distribuïts. Això significa que per a poder utilitzar una d'aquestes xarxes socials o formes de comunicació és imprescindible ser client d'elles. Per exemple, imagina que un proveïdor de correu electrònic o de telefonia mòbil li diu que si vol comunicar-se amb la resta dels seus clients, ha de ser el seu client. Impensable, no? Perquè això és el que hem acceptat a les xarxes socials. Al final, com són pràctics només si es poden comunicar amb molta gent, tots ens apuntem als serveis en els quals hi ha més gent, i aquesta roda boja ens porta al monopoli dels tres serveis esmentats, fins al punt que no es pot accedir a cap altre.
A més, aquestes gegants empreses compren empreses que comencen a destacar una mica en el mercat o que tenen algun producte o servei interessant. D'aquesta forma obren nous negocis per al futur, però també han comprat empreses que fan competència d'algun dels seus productes. No obstant això, aquestes compres incrementen la seva poder i impedeixen l'aparició d'altres actors. Google ha comprat més de 170 empreses com Youtube, Android, Picasa, Bloguera o Motorola. Més de 40 Facebook (els més populars Instagram i Whatsapp), i la resta igual o més.
Reducció de llibertat i privacitat
Internet també ens va anunciar més llibertat, ja que van augmentar les possibilitats de comunicar i publicar el que la gent volia. Però diria que ha ocorregut el contrari.
Pensàvem que, a diferència dels mitjans controlats pels governs, qualsevol persona podria tenir veu en Internet. No obstant això, les comunicacions digitals són més fàcils de detectar i d'interrompre. Així, alguns governs redueixen els serveis i websites que poden ser utilitzats o visitats pels seus ciutadans o castiguen a la gent pels seus comentaris en la xarxa. A més, últimament estem veient que els governs, amb l'excusa de la seguretat, utilitzen la xarxa per a espiar als ciutadans, com han demostrat les filtracions de Snowden o els hackees d'Hacking Team.
Espiar les nostres comunicacions privades per part dels governs és contrari al dret a la privacitat. Però potser és més preocupant que proporcionem les nostres dades privades (missatges, fotos, ubicació…) de manera voluntària a les grans empreses a dalt esmentades a canvi de serveis. No obstant això, les empreses més riques del món no són ni angelets... I com ens va dir Snowden, sabem que subministren les nostres dades privades als governs. I com no saben vendre o usar, per exemple, per a publicitat?
Internet ens va fer moltes promeses, totes bones, però en gran manera no les ha complert. Bé, la veritat és que no podem culpar d'Internet. Internet és només una eina, i és el nostre ús. És similar a la televisió: pot ser una eina molt adequada per a rebre informació o per a accedir a continguts de qualitat, però hem acabat veient la teranyina i enriquint a Berlusconi. També en el cas d'Internet, en gran manera nosaltres mateixos hem triat donar poder a les grans empreses i deixar que els governs facin el que fan. I és a les nostres mans donar la volta a la situació.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
