“La superació del límit de difracció de la llum em va sorprendre profundament”
Javier Aizpurua Iriazabal (Donostia, 1971) és investigador i professor del Donostia International Physics Center i líder del Grup de Teoria de la Nanofotònica. En ell analitza la interacció entre la llum i la matèria a nanoescala, amb especial atenció a la resposta òptica de les nanoantenas metàl·liques i als efectes quàntics. Ha rebut nombrosos reconeixements per les seves aportacions en aquest àmbit, entre ells el Premi Euskadi de Recerca 2022. Reconeix que les preguntes no li han resultat fàcils, però respon amb precisió i claredat.
None
Què és el que més t'ha sorprès, alterat o sorprès des que vas començar a treballar?
Al meu entendre, un dels principals desenvolupaments tecnològics relacionats amb la llum per portar a la meva àrea ha estat superar el límit de difracció. Què és això? La llum és una ona electromagnètica, però, com totes les ones, la llum no es pot atrapar, es dispersa. A aquesta dispersió li diem difracció, i ja en el segle XIX el físic Ernst Karl Abbe va dir que no podem focalitzar la llum, que no podem capturar-la a distàncies inferiors a la meitat de la longitud d'ona. Aquest és el límit de difracció.
En les últimes dècades, les tecnologies òptiques ens han permès superar aquest límit de difracció. I en superar-ho, les cèl·lules d'un micròmetre que abans podien veure's exactament, ara les veiem amb gran resolució, així com les estructures internes. Aquest assoliment va portar en 2014 al premi Nobel de Química a tres físics: Eric Betzig, William Moerner i Stefan W. Hell.
A mi em va sorprendre profundament. Van utilitzar diferents tècniques per a superar el límit de difracció de la llum, la qual cosa ens ha permès progressar enormement, com la biomedicina.
De quina revolució o descobriment t'agradaria ser testimoni?
En pensar en la resposta a aquesta pregunta, la salut humana em ve al capdavant una vegada i una altra. A mi m'agradaria que, combinant totes les tècniques: fotònica, electrònica, histologia, bioquímica, genètica, enginyeria, intel·ligència artificial..., tingués el mèdic robot perfecte. És a dir, que entres a una cambra, la qual cosa t'escaneja de dalt a baix en una forma no invasiva, i el que et diu és el que tens, i quin és el tractament o la solució.
Finalment, l'eina més pròxima és la ressonància magnètica nuclear. Amb això pots veure l'estructura de tot el cos, capa a capa. Aquesta informació, amb l'ajuda de la intel·ligència artificial, passaria al nivell de fisiologia i d'aquí el diagnòstic, ja que de cèl·lula se sabria si hi ha algun problema. I una vegada conegut el diagnòstic, vindria el tractament. Això ja és un pas més, i aquí estaria la nanotecnologia, la intervenció assistida... És un somni, però no em sembla tan impossible, i si es compleix, no sé si viurem més anys, però sobretot viurem millor. Això m'agradaria.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
