Els hidrogels són polímers reticulats. Aquestes estructures reticulars s'inflen en líquid però no es dissolen. Aquest tipus de polímers són utilitzats per a la fabricació de músculs artificials o per a l'extracció de metalls pesants en l'aigua.
Issa A. El grup de recerca liderat pel Dr. Katime és pioner en la recerca d'hidrogels i és l'únic llibre publicat sobre aquest tema en castellà. En l'actualitat s'està investigant la utilització d'hidrogels per a l'alliberament controlat de fàrmacs, com en els casos de càncer. D'una banda, a més de transportar i alliberar el fàrmac, s'han dissenyat hidrogels capaços de detectar cèl·lules canceroses. Per a detectar aquestes cèl·lules, els hidrogels desenvolupats són capaços de detectar canvis de pH --la sang té un pH de 7,4, però en les cèl·lules canceroses descendeix a 4,7-5,2. Per a aconseguir aquesta capacitat s'han funcionalizado hidrogels amb àcid fòlic. Aquest àcid és capaç de detectar canvis de pH i d'enganyar a les cèl·lules canceroses. Funciona com un cavall de Troia: quan està dins de la cèl·lula, per canvi de pH s'infla la hidrogel, alliberant el fàrmac.
D'altra banda, els hidrogels convencionals presentaven un problema d'ús en pacients: la grandària. La millor manera d'administrar els fàrmacs és fer-ho a través de la sang --que arriba a totes les localitzacions en molt curt temps-, però no és possible injectar molècules molt grans en l'organisme, ja que poden causar obstruccions, com l'angina o el portell cardíac. Per a l'ús humà dels hidrogels és necessari crear partícules molt petites, prou petites com per a evitar l'obstrucció i que els glòbuls blancs no detectin --si els detectessin, serien atacades. Així, si aquestes partícules són prou petites com per a travessar la membrana del ronyó, si no es troben cèl·lules canceroses, poden ser eliminades per l'orina.
El treball amb nanopartícules utilitzades per a aquesta fi presenta dificultats com la reticulació controlada --per a poder generar nanohidrogeles-, el fet que els buits que es generen en l'estructura de la xarxa tinguin la grandària necessària per a transportar el fàrmac, i que totes les nanopartícules tinguin una grandària similar.
De fet, la grandària de les partícules resultants de la síntesi de polímers és molt diferent. Si es tracta d'injectar en el cos humà, la grandària de les partícules no pot allunyar-se molt dels 15-30 nanòmetres, per la qual cosa han desenvolupat una tècnica per a obtenir nanopartícules de la mateixa grandària.
El disseny de les nanopartícules ha finalitzat amb èxit. Per a la realització de les proves in vivo col·laboren amb un equip dirigit per José María Teijo, de la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid, i un grup dirigit per Antonio Quintana, de la Facultat de Medicina de la UPV.
Aquests nanohidrogeles intel·ligents són apropiats no sols per a casos de càncer. Ara s'està investigant la possibilitat d'utilitzar fàrmacs antituberculosos amb nanohidrogeles. De fet, en l'actualitat, els fàrmacs més eficaços contra la tuberculosi s'han d'injectar diverses vegades al dia. Això pot suposar un problema en zones de difícil accés als centres sanitaris, com les zones subdesenvolupades.
L'equip de recerca està desenvolupant nanohidrogelas que alliberen la mescla antituberculosa de fàrmacs de manera controlada i constant durant molt de temps. En aquest cas, el nanohidrogel transporta més d'una substància per la qual cosa és difícil controlar la freqüència i la concentració d'alliberament dels fàrmacs. Això obligarà els investigadors a adaptar l'estructura de l'hidrogel a les necessitats de cada cas.