Estudi de la ceràmica arqueològica del País Basc
No obstant això, prèviament, aquestes ceràmiques són classificades pels arqueòlegs en diversos grups, depenent de factors com la forma, la funció, la decoració de la ceràmica i el que veuen analitzant les peces amb la lupa. Per a corroborar aquests grups i definir les característiques distintives de cada grup, les ceràmiques són posteriorment posades a la disposició dels geòlegs.
Tècniques bàsiques
Els geòlegs realitzen en primer lloc un estudi petrogràfic de les peces rebudes mitjançant un microscopi petrogràfic. En comparació amb el convencional, aquest microscopi utilitza llum polaritzada i la zona on se situa la mostra és giratòria. Estudien en el microscopi una fina làmina de ceràmiques i, basant-se en les característiques de la textura i en la composició mineralògica de l'argila i els reforços, realitzen una classificació. En general és més precisa que la classificació realitzada pels arqueòlegs.
Després de l'estudi petrogràfic, realitzen un estudi mineralògic amb la difracció de raigs X. En la majoria dels casos, des del punt de vista mineralògic, la difracció de raigs X no aporta res especial a l'observat en la petrografia. L'excepció és que aquestes ceràmiques han sofert una combustió a molt alta temperatura. De fet, una vegada superats certs límits de temperatura, alguns minerals presents en aquesta argila poden ser destruïts i altres transformats. Aquests canvis es produeixen a determinades temperatures. Així, entre altres coses,
la difracció de raigs X s'utilitza per a comprovar la presència o no d'aquests minerals indicadors de temperatura.
D'altra banda, si la mateixa temperatura de combustió es repeteix en totes les ceràmiques, significa que la tecnologia de combustió estava bastant desenvolupada i controlada en aquella època. És una dada molt interessant des del punt de vista tecnològic.
Per exemple, segons els resultats obtinguts fins al moment, s'ha comprovat que els romans cremaven la ceràmica més de 1.100 graus si ho desitjaven. De fet, tenien forns molt precisos i a més controlaven molt bé les condicions de combustió.
A més dels romans, els éssers humans neolítics ja sabien quin material calia barrejar amb l'argila per a modificar les propietats físic-químiques dels materials originals. Per exemple, en una de les ceràmiques més antigues del jaciment de Mendandia (Saseta, Treviño), s'ha observat que afegien l'un o l'altre complement a l'argila en funció de l'ús de cada ceràmica.
Els investigadors interpreten el tractament de l'argila i la seva finalitat. Per exemple, els reforços s'afegeixen per a donar consistència a la ceràmica; si es volen fer ceràmiques de cuina, per exemple, s'afegeixen carbonats a l'argila.
Finalment, es realitza una anàlisi química de les peces per a confirmar la classificació inicial o realitzar nous grups. Així mateix, aquesta última tècnica permet conèixer l'origen aproximat de l'argila que s'ha utilitzat per a la realització d'aquestes peces, és a dir, si l'argila és pròxima o més llunyana al jaciment, etc. Per a això és imprescindible conèixer bé el mitjà geològic en el qual es troba el jaciment. El coneixement del material geològic de la font d'aquesta argila facilita molt el treball.
No obstant això, no es tracta de trobar l'origen exacte de l'argila, sinó de reduir-la a un mitjà concret. En dos dels grups que investiguen s'han detectat possibles ceràmiques d'Aquitània i Bidasoa. També s'han trobat minerals específics del lloc, com les ofitas, que són molt habituals en la ceràmica de l'Edat del Ferro a la comarca de Pamplona.
En definitiva, els investigadors de la UPV-EHU recullen una sèrie de dades interessants sobre les antigues ceràmiques que a penes es poden veure a través de la lupa.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
