Animals de Leeuwenhoek
400
Va agafar el microscopi a la mà i el va acostar mirant al màxim. Va començar a buscar l'angle més adequat per a aconseguir la llum que necessitava. Calia mantenir el microscopi immòbil... El que hi havia en aquella mostra d'aigua era increïble: l'animal "" que es movien estava ple de diminuts! Antoni van Leeuwenhoek tenia un problema: estava veient éssers que ningú havia vist...
Els membres de la Royal Society de Londres estaven alterats per les cartes de van Leeuwenhoek. El primer va arribar en 1673, escrit en el baix holandès (l'únic idioma que sabia Leeuwenhoek). Leeuwenhoek no era un científic, sinó un comerciant tèxtil de la ciutat de Delft (Holanda), amb una educació bàsica. Però els científics més capdavanters es van sorprendre. I és que estava veient coses que ni tan sols sabien que existien, amb microscopis fets amb les seves mans, si el que deia en aquestes cartes era cert.
La primera carta sí que era creïble. Leeuwenhoek narrava com un dels membres més prestigiosos de la Royal Society, Robert Hooke, va repetir algunes de les observacions publicades en el llibre Micrographia en 1665: un lujurioso i l'agulló i l'ull d'una abella. Eren observacions molt bones, més detallades que les d'Hooke. Els membres de la Royal Society van publicar en la revista Philosophical Transactions la carta de Leeuwenhoek i van animar a l'holandès a continuar treballant per aquest camí.
Tenia uns quaranta anys, quan va començar a fer microscopis. Segurament va ser en 1668 quan va quedar fascinat per la Micrographia d'Hooke, que la va obtenir.
Els de Leeuwenhoek eren microscopis molt bàsics. Primer fabricava unes lents de vidre molt petites, com més petites millor, i les ficava en un forat fet en una planxa de llautó, coure o plata. Les mostres es col·locaven en una punta afilada situada davant de la lent i es podien pujar i baixar mitjançant uns caragols, acostar-se i allunyar-se o girar. Els microscopis tenien entre 2 i 8 cm en total.
Aquests microscopis no van ser inventats per Leeuwenhoek. Van ser descrits pel propi Hook en el seu llibre. Però Hooke els va descartar pel seu difícil maneig, substituint-los per microscopis "composts" de dues lents.
La veritat és que els microscopis de Leeuwenhoek no eren accessibles per a tots, eren massa petits i havien de ser manejats amb una gran finor. Es necessitava molta habilitat i molta paciència per a veure alguna cosa amb elles.
Però si Hooke va aconseguir ampliacions de 30, Leeuwenhoek va superar els 200. El major secret estava en les lents. I, precisament, va mantenir la seva fabricació en secret. Encara no sabem com els feia*.
S'estima que va realitzar uns 500 microscopis. I els seus descobriments no van ser pocs. En la segona carta enviada a la Royal Society, l'1 de juny de 1674, descriu les cèl·lules sanguínies (eritròcits) d'éssers humans, porcs, ocells i peixos. I també va calcular la seva grandària. Va estimar que en el diàmetre d'un gra de sorra s'introduïen almenys 100 cèl·lules de sang, i que un gra de sorra tenia 0,85 mm, la qual cosa va determinar que les cèl·lules sanguínies eren inferiors a 8,5 µm (ara sabem que els eritròcits humans tenen un diàmetre aproximat de 7,7 µm).
Aquest mateix any, al final d'una carta en la qual s'explicaven els detalls de l'estructura de l'ull humà i dels cristalls de sal, de sobte canviava de tema i contava el que va trobar en un llac al costat de la seva casa: "...molts animals petits entre ells, alguns eren rodons, alguns una mica majors eren ovalats. Després vaig veure dues potes al voltant dels caps d'aquest últim tipus i dues petites aletes en l'altre extrem del seu cos".
Va cridar a aquestes criatures petites animalillos. I va anar trobant-se cada vegada més, en les aigües dels pous, en les infusions de pebre, en els vins... apareixien gairebé totes parts. Així va descobrir algues microscòpiques, protozous, rotífers, ciliats, etc. Com en totes les observacions anteriors, les descrivia amb gran detall.
Per part seva, els de la Royal Society no sabien com prendre aquests descobriments. Perquè només Leeuwenhoek podia veure a tots aquests éssers. Deia a més que hi havia més d'un milió en una gota d'aigua. Perquè tot això fos científicament acceptable era necessari que aquestes observacions fossin repetibles. Però els anglesos ni tan sols amb la seva millor tecnologia aconseguien veure el vist per Leeuwenhoek.
Afortunadament tenien Hooke; si algú ho podia aconseguir, ell ho hauria aconseguit. I al final, després de diversos intents, ho va aconseguir al novembre de 1677: després de deixar durant diversos dies una infusió de pebre, va veure "un munt d'animals nedant d'un costat a un altre".
En 1680 el comerciant holandès va ser membre de la Royal Society. Però les polèmiques no van acabar. Quan va descobrir espermatozoides, per exemple, van augmentar les crítiques. Leeuwenhoek va escriure: "Sé que molts no accepten els meus escrits perquè consideren impossible aquest tipus de troballes. Hi ha coses que estan dient que estic en bruixeria, ensenyant a la gent el que no existeix, però cal perdonar-los perquè no arriben a més. Sigues bastant bé que en tota la universitat hi ha persones que no creuen que en la llavor dels homes hi ha éssers vius. Però aquests no em preocupen, sé que ho estic fent correctament."
En 1683 realitza un altre interessant descobriment en analitzar una mostra extreta de les seves dents. Va descobrir un munt d'animals: "els més grans tenien moviments molt ràpids i forts, es movien a tota velocitat, com els peixos en l'aigua". Posteriorment pren mostres de dos homes vells que no van netejar les dents durant tota la seva vida: "era increïble quants animalons hi havia; nedaven més intensament del que vaig veure. Els més grans pujaven amb el cos corbat cap amunt. La resta estaven en tan grans quantitats que semblava que tot l'aigua estava viva". Estava veient bacteris.
Leeuwenhoek va continuar descobrint fins a l'últim dia de la seva vida, que va morir als 90 anys. Mirant des dels seus microscopis va descobrir un nou univers. Un univers meravellós: "aquells animalillos tenien moviments d'aquest tipus, eren ràpids, diferents, cap amunt, cap avall, girant... era meravellós veure'ls".
*Actualització (28-03-2018):
A la ciutat natal de Leeuwenhoek, en la Universitat de Tecnologia de Delft (Holanda), uns investigadors acaben d'aclarir com feia les lents.
No hi havia llum lent si la feia amb vidre polit o bufat. El propi Leeuwenhoek mai va suggerir que va inventar una nova tècnica per a treballar el vidre bufant. No obstant això, sembla que intentava guardar millor el secret.
Investigadors de Delft analitzen un microscopi de Leeuwenhoek utilitzant tomografia de neutrons. Gràcies a aquesta última tecnologia, han pogut analitzar la formació de la seva lent sense destruir ni danyar el microscopi. I han descobert que Leeuwenhoe era un gran pulidor de vidre. Ara volen saber si utilitzava algun tipus de vidre especial. Aviat ho descobriran a través de l'espectroscòpia de gamma.
Zu idazle
Zientzia aldizkaria
